Des de ben petita, Atena Pou i Clavell (Girona, 1992) ha estat vinculada a la cultura popular i l’associacionisme gironí. Entre gegants i balls de diables va descobrir la passió pel món de l’espectacle, i actualment treballa a Londres com a dissenyadora de vestuari de grans produccions cinematogràfiques.

Per què has volgut especialitzar-te en vestuari de cinema?
Vaig estudiar disseny de moda a BAU, a Barcelona, i em va agradar, però vaig adonar-me que la indústria de la moda no estava feta per a mi. És un sector molt personalista i jeràrquic. Amb el pas del temps he vist que el cinema també té jerarquies, però potencia més el treball en equip. El cinema s’assembla més a l’associacionisme cultural que jo he mamat tant a Girona. 

En concret, quines tasques fas en una pel·lícula?
Vaig anar a Londres a fer un màster en disseny per a espectacles, i des de llavors he fet una mica de tot: des de planxar roba de vestuari fins a cosir-la i estampar-la. En aquest sentit, l’escoltisme m’ha ajudat a no tenir por de fer coses diferents. Últimament, però, m’he especialitzat en estampació. És el que he fet a les grans produccions en què he treballat aquests darrers anys.

Quines són?
The Matrix Resurrections (2021), The Crown (2020) i Westworld (2020). El 2018 vaig participar en una sèrie de la BBC sobre Agatha Christie. També he treballat per anuncis i produccions més petites. I ara estic fent The Marvels, que s’estrenarà el 2023. 

Què ha suposat, per tu, participar en projectes de tal magnitud?
El pressupost d’aquestes produccions és altíssim i, per tant, els de vestuari treballem en un taller amb un munt de material a l’abast. A The Matrix Resurrections vam crear força teixits des de zero. Per exemple, vam tenyir seda blanca per confeccionar una mena de quimono japonès per a en Neo. 

Treballes sota gaire pressió?
Clar, formes part d’un procés creatiu realment complex, en què tothom té un rol molt específic. A l’última pel·lícula que vaig fer, una dona va passar-se sis mesos fent només ganxet. Fer bé la teva feina és clau perquè funcioni tot l’engranatge. Treballo amb adrenalina, sí!

Vas als rodatges, de vegades?
Al departament de vestuari hi ha un grup de persones, els standby, que s’encarreguen exclusivament dels rodatges. Jo només hi vaig de tant en tant, quan necessiten suport, sobretot en escenes grans amb molts figurants...

Quines diferències has notat entre les produccions britàniques i les catalanes en què havies treballat abans d’anar a Londres?
Per damunt de tot, el pressupost. Moltes produccions britàniques tenen un pressupost de vestuari més alt que no pas el pressupost total d’una pel·lícula catalana. No és millor ni pitjor, és diferent. En algunes produccions espanyoles es crea vestuari des de zero, però se’n lloga i se’n compra molt, també. A Catalunya no podria fer la feina que faig al Regne Unit. Difícilment podria estar deu mesos només estampant. 

T’agradaria tornar a Catalunya? 
En realitat, soc una mica nòmada, perquè em moc en funció de la feina. The Matrix Resurrections, per exemple, vam rodar-la a Berlín. De tota manera, sí que m’agradaria tornar algun dia. A Catalunya, però, m’hauria de reinventar. 

A part de la feina en pel·lícules, actualment tens algun altre projecte?
Ara mateix, el meu altre projecte principal és el doctorat que acabo de començar. Vull investigar la tècnica de l’estampació dinàmica. Vaig descobrir-la quan em va tocar fer uns vestits de superherois, i m’ha interessat tant que vull aprofundir-hi.

En què consisteix?
És una tècnica força complexa: s’ha d’escalfar plastisol i anar fent capes per aconseguir una estampació amb relleu. Normalment es fa sobre teixits elàstics. I fa poc he començat el projecte Pinta’m. He fet unes nines amb material que sobra dels rodatges, i les venc. La idea és que els nens puguin pintar-les. De tant en tant, m’agrada fer coses creatives sense la pressió del món del cinema.

Insults catalans a la roba de Matrix 4
A The Matrix Resurrections, Atena Pou va rebre l’encàrrec de gravar lletres de graffiti al vestuari d’uns personatges secundaris. “Volien moltes paraules, i que no es poguessin identificar”, explica. Va optar per escriure-hi insults i cognoms catalans. “A la pel·lícula no es veu, però aquests personatges van vestits de dalt a baix amb insults com ‘aneu a la merda’ i cognoms d’amics meus, com Mariscot”, detalla tot rient.