Les converses informals d'avui en dia han deixat de girar només al voltant de les sèries de moda, les millors pel·lícules en cartellera o el best-seller del moment. Ara s'ha introduït un nou terme: els podcasts. Aquesta paraula és un híbrid de "pod", (de l'Apple iPod), i del terme anglosaxó broadcast, que vol dir emissió i s'ha convertit en un habitual a les nostres vides durant els últims anys.

Però, què és un podcast?

La definició simple és una publicació digital periòdica en format d’àudio que es pot descarregar d’internet. Es tracta bàsicament d’un programa de ràdio que es pot escoltar en qualsevol moment a internet i a plataformes digitals com iTunes, Spotify, SoundCloud o iVoox.

És una manera més de comunicar-nos que es ven sota el lema “qualsevol pot tenir un podcast”. A internet es poden trobar innumerables articles explicant com fer un podcast des de casa, només es necessita un micròfon, un programari d’edició d’àudio i alguna cosa per explicar. Alguns ho venen com una conversa íntima entre amics que no intenta arribar al gran públic, sinó introduir als seus oients en una xerrada entre companys. 

L’origen del podcast està en l’amateur, el casolà, no cal una gran producció i això dona peu a què hi hagi podcasts de tot el que puguem imaginar. El periodista Victor Millán diu a Diari de Barcelona que l’èxit d’aquest format ve del fet que transmet més i que, a diferència de la ràdio convencional, és molt més específic. "Tant si t’interessa l’astronomia, com els dinosaures o qualsevol cosa molt més concreta, segurament hi haurà un podcast sobre aquesta temàtica”, explica. 

Durant els últims anys, l’escolta de podcasts ha augmentat de manera molt clara. A Espanya, el 51% dels internautes de menys de 45 anys ha escoltat un podcast durant l’últim més, i segons dades de Spotify, l’escolta d’aquests àudios augmenta un 200% any rere any. Actualment, podem trobar-ne a la plataforma més de 700.000  que escolten més del 16% dels seus usuaris. 

El format podcast s'adapta a totes les temàtiques possibles

Molts diuen que no sabien què era un podcast fins fa quatre o cinc anys, quan els programes de ràdio van començar a penjar-los a les plataformes perquè els oients els poguessin escoltar en diferit. Però la història va molt més enllà, Maria Jesús Espinosa, directora de Podium Podcast, va explicar a Tardeo, un programa d’Andrea Gumes a Radio Primavera Sound, que la paraula podcasting es va encunyar l’any 2004, quan un periodista de The Guardian la va fer servir en un dels seus articles quan parlava de l'èxit de l'iPod. Durant aquests primers anys, diu, es parlava dels podcasts com a un moviment molt semblant al dels blogs. Millán hi està d'acord: “La gent es crea un podcast com abans s’obrien blogs”, comenta. 

Espinosa destaca tres grans moments en la història dels podcasts: la primera, poc després que The Guardian encunyés el terme, quan Apple va introduir una aplicació específica per escoltar aquests àudios a tots els seus telèfons. Després, l’any 2014, quan Serial, un podcast d’investigació periodística va revolucionar aquest sector als Estats Units, i finalment a principis del 2019, quan Spotify va començar a realitzar “compres brutals” de podcasts amb valor de 600 milions de dòlars. 

Les empreses i les marques també s’han adonat d’aquest auge de l’àudio per internet. Millán posa l’exemple dels bancs: “si patrocinen un podcast d’algú que parla de com estalviar diners, poden accedir a potencials clients.” Grans empreses han trobat en aquest format una eina de difusió de publicitat, com és el cas del Banc Sabadell, que n'ha creat un amb el periodista Toni Garrido sobre com ha canviat el panorama econòmic-empresarial a causa de la Covid-19.

De tot i per tots

Ja ho hem vist, tothom pot tenir un podcast. És el cas, per exemple, de Lidia García, coneguda com a @thequeercanibot a Twitter, on es defineix com a "bollera, coplera y de clase obrera". És llicenciada en Humanitats i investigadora al Departament d'Història de l'Art de la Universitat de Múrcia.

Durant el confinament va començar el podcast ¡Ay, Campaneras!, que descriu com a 'Feminismo coplero'. "Feia temps que pensava a començar aquest programa, parlo de música a les meves investigacions i crec que el format àudio es presta moltíssim a la divulgació musical", explica a Diari de Barcelona. Considera que aquest format permet una aproximació més íntima: "Que la gent pugui escoltar la teva veu dona una sensació molt més propera que si només et llegeixen" així com l'oportunitat de crear un contingut més aprofundit i reposat que el que pot aconseguir a Twitter.

El programa ¡Ay Campaneras! ja té 17 episodis

Amb ¡Ay, Campaneras!, vol aconseguir que la gent més jove s'enamori de la copla: "m'encantaria que la gent pogués gaudir d'aquesta música de les nostres àvies que sovint s'ignora". Afirma també que el feminisme i la copla tenen més en comú del que podríem pensar. És un tipus de música i un tipus de cultura que es pot llegir clarament amb perspectiva de gènere i en relació amb el moviment LGTBIQ+, ja que normalment la produeixen dones i homes homosexuals: "la copla sempre ha estat un receptacle per a moltes identitats dissident, que han trobat en aquest gènere una forma d'expressió", explica. García considera que el feedback que rep és molt bo: "el que és maco d'estar a les xarxes socials és que la gent dona molt feedback. Alguns oients m'han dit que el podcast els ha ajudat a reconnectar amb una música que havien oblidat."

Posar-se davant d'un micròfon i parlar d'alguna cosa que t'interessa és suficient per crear el teu propi podcast. Diego Civilotti i el seu programa Filosofía de bolsillo, és l'exemple perfecte. Civilotti és un apassionat de la filosofia i diu que el seu objectiu, tot i ser ambiciós, és aconseguir que la gent llegeixi els autors dels quals parla als seus programes. "El podcast té la capacitat d'irrompre a la teva vida en qualsevol situació, qualsevol moment, d'una manera que no ho poden fer altres formats", explica a Diari de Barcelona. Considera que aquest és un dels atractius principal dels podcasts: "M'escriuen oients dient que m'escolten mentre renten els plats o van a la feina".

El podcast permet també fer que la filosofia, un tema feixuc per molta gent, pugui ser més amè: "intento fer que sigui com una història per humanitzar als autors i utilitzar un llenguatge que sigui el menys tècnic possible". El format àudio, i el fet que els episodis no siguin molt llargs ajuda al fet que la gent pugui veure que la filosofia és més accessible del que sembla.

¡Puedo hablar?, és un programa que trobaríem en la secció de "conversa íntima entre amics". Enrique Aparicio (també conegut com a Esnórquel) i Beatriz Cepeda (Perra de Satán a les xarxes socials) són dues persones a les quals els uneix "el amor por el chascarrillo y el amor por la autoparodia". Esnórquel diu que amb el podcast volen compartir les seves converses amb el món: "la nostra generació ha après que les nostres històries importen i que les vides de la gorda i el maricón també poden interessar a la gent".

Perra de Satán i Esnórquel tenen molta presència a les xarxes socials

Amb el toc d'humor que les caracteritza, són transparents a l'hora de tractar temes seriosos: "és la conversa que tens després de tres copes amb les amigues, però saltant les primeres hores de temes intranscendents", diu Esnórquel. Cepeda, per la seva part, diu que el podcast ha superat les seves expectatives quant al nombre d'oients, però quan van començar no tenien cap objectiu a part de "donar-li a la llengua i compartir-ho". Totes dues estan d'acord en una cosa: "ven por el chascarrillo y quédate por el trauma".

Les podcast wars

El boom de l'àudio per internet dels últims sis anys està causant una autèntica guerra dels podcasts. Víctor Millán va dedicar un article a aquesta guerra a Hipertextual, i explica al Diari de Barcelona que és un terme bastant nou que fan servir alguns analistes nord-americans per comparar el boom dels àudios per internet amb el de les plataformes de streaming com Netflix o HBO. La competència entre plataformes d'àudio ha augmentat durant els últims anys, i de moment, segons Millán, Spotify sembla guanyar aquesta guerra. El gegant de l'àudio ha volgut optar pels podcasts i aprofitar-los per ampliar els seus continguts i no centrar-se només en música.

Professionalitzar-se en aquest sector és difícil i la majoria de podcasters hi estan d'acord. Amb ¡Puedo hablar?, la intenció d'Aparicio i Cepeda no era professionalitzar-se: "ho veiem més com un hobby, si en algun moment ens volen pagar, sempre serà benvingut, però no era el nostre objectiu". Civilotti pensa el mateix, per ell, Filosofía de Bolsillo és, de moment, un hobby, "si tingués més temps per dedicar-li, podria arribar a convertir-se en un treball parcial, però no sóc gaire optimista perquè de moment no tinc cap entrada de diners." Lidia García segueix la mateixa línia: "Si em donessin l'oportunitat de fer d'això la meva professió, l'agafaria sense dubtar-ho, però de moment ho veig complicat", diu.

Millán també té un podcast, Becarios NO, on parlen de periodisme i màrqueting en línia, que considera que està a mig camí entre un hobby i una feina, però admet que és molt complicat fer del podcast una carrera, "sobretot a Espanya, perquè encara queda molt per desenvolupar i arribar al nivell dels Estats Units". Civilotti considera que és un moment de bombolla: "hi ha molts podcasts i d'aquí poc hi haurà massa i acabarà passant com amb els blogs".

I tu, tens un podcast?