Un dels elements essencials en el món del teatre és l’autoria i la dramatúrgia de les obres. Es tracta d’un factor que, tot i que a vegades passa més desapercebut que la direcció, no és menys important.

Lindsey Ferrentino, Clàudia Cedó, Anna Gual, Helena Tornero, Alícia Serrat, Paula Bonet, Anna Maria Ricart… Són algunes autores i/o dramaturgues que la darrera temporada van tenir alguna obra en cartellera a teatres barcelonins. Tot i així, les sales de la ciutat són lluny de la paritat. En aquest article, explorem la situació.

El sector de l’autoria i la dramatúrgia és gairebé tan poc paritari com el de la direcció: 31 dones enfront 51 homes. La paritat ni tan sols s’assoleix en els teatres públics que, segons la Llei d’Igualtat, estan obligats a garantir. Per posar fi a aquest desequilibri, una de les propostes més discutides són les quotes.

L’argument més comú en contra és que les quotes, es diu, són contràries a la meritocràcia, però també hi ha qui les defensa, i amb arguments contundents. És el cas de la dramaturga María Velasco, que assegura: “A mi em sembla que de moment són un mal necessari; sota la pressió de les quotes, els teatres públics han obert una mica la seva línia de programació, però en l’empresa cultural i especialment en la privada encara no existeix consciència, i les quotes són una forma d’educació o de desaprenentatge d’injustícies socials.”

Si féssim un rànquing de teatres de menys a més paritaris pel que fa a la programació d’autores, trobaríem que la sala menys paritària és La Villarroel, on la passada temporada no s’hi va representar cap obra d’autoria femenina, mentre que el Teatre Lliure compleix les expectatives en aquest sentit: 11 obres escrites per homes per 11 escrites per dones.

Marta Buchaca, autora teatral i guionista, denunciava fa uns mesos precisament aquesta falta de paritat en l’autoria de les obres. Ho feia en un article a El Periódico, on evidenciava la poca aposta del Teatre Nacional pel talent femení. “El Teatre Nacional de Catalunya es va inaugurar fa 24 anys. Saben quantes dramaturgues vives han estrenat a la Sala Gran? Una. Yasmina Reza. Una en 24 temporades és com que ni fet a posta, no?”, subratlla. En l’última temporada, es va estrenar Mrs. Dalloway, de Virginia Woolf, a la sala principal, però s’inclou en la categoria mixta ja que es tracta d’una versió de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli.

La falta de paritat traspassa fronteres i va molt més enllà de Barcelona. No va ser fins el 2005 que una dona va estrenar una obra al Centro Dramático Nacional. Va ser Laila Ripoll, que amb Los niños perdidos es va convertir en la primera dona viva que participava en la programació del Centro Dramático Nacional com a autora.

“Als homes realment se’ls catapulta amb molta més facilitat. A l’hora d’accedir, per exemple, a una primera obra en un espai com ara el Centro Dramático Nacional, és bastant més senzill fer-ho si ets director. Com a dona, sembla que has de tenir ja diversos encerts, ratificar la teva feina, tenir una espècie de currículum ben florit perquè et comencin a nombrar directora”, explica María Velasco.

L’apunt històric

L’any 1984 es van constituir a Nova York les Guerrilla Girls, un grup d’artistes feministes que denunciaven la infrarepresentació de les dones en l’art i els desequilibris de gènere. Ho feien de manera anònima, ja que no es coneixia la identitat de les dones que en formaven part. Sempre es cobrien la cara amb màscares de goril·la (per la similitud en la pronunciació de “guerrilla” i “goril·la” en anglès) i en els seus orígens es dedicaven a difondre cartells per tota la ciutat per criticar la manca de paritat.

El 1999 van publicar el cartell Oh! The joys of being a woman playwright!, on ironitzaven sobre els “avantatges” de ser una dona dramaturga.

“Tens el control! Tu produeixes les teves obres, perquè si no, no es produiran!”

“Ets especial! Durant el mes d’història negra o el mes d’història de la dona, la teva obra rebrà com a mínim una posada en escena!”

“Estalvies diners! No t’has de comprar vestits de gala per a les cerimònies de premis!”

“Vius el moment! No necessites obsessionar-te sobre el teu lloc en la història del teatre, perquè no en tindràs cap!”

Són alguns dels clams de les Guerrilla Girls, que també havien elaborat cartells sobre la falta de paritat als museus o la discriminació racial.

El grup d’activistes va cessar la seva activitat el 2012, però actualment als Estats Units encara hi ha grups que se’n consideren successors.

El perfil

Roser de Castro té 43 anys i és actriu i dramaturga. En aquest ordre, perquè tot i que sempre li havia interessat la literatura —és una gran lectora i escriu des que té ús de raó— va començar al món de la interpretació. “Si quan vaig entrar a l’Institut del Teatre m’hagués cregut que una dona podia ser dramaturga, hauria estudiat dramatúrgia. Si hagués tingut referents femenins de dramaturgues m’hauria pogut imaginar sent-ho però a la meva època no n’hi havia, amb prou feines hi havia dramatúrgia catalana. Hi havia en Benet i Jornet, en Sergi Belbel, en Toni Cabré… tot homes. És molt difícil que t’imaginis que tu pots ser el que no veus”, explica recordant els seus inicis.

Com a dramaturga, De Castro va estrenar el 2018 l’obra Mulïer. Es tracta d’una obra que explora la identitat femenina a través de la dansa i que vol ser un homenatge a la lluita contra la opressió. És, a més, un espectacle de carrer, un tipus de teatre amb el qual l’autora sent gran sintonia. “M’interessa que el teatre sigui una eina per transformar la societat i això no sé si està passant a les sales, perquè el públic que tenim és un públic de classe mitjana-alta i no veig que sigui un teatre transformador”.

Amb Mulïer va guanyar el premi MAX 2018, un dels guardons més importants de les arts escèniques, però això tampoc va ser prou perquè es posés en valor la seva feina. I és que, a banda de no sortir-li més feina després d’això, tampoc li va “trucar ningú”. L’exemple més clar, diu, del poc reconeixement que sovint rep la feina de les dones.

“Ni tan sols l’associació d’actors i directors on porto 20 anys sindicada em va trucar. Van felicitar guanyadors del premi MAX i a mi no. Els vaig haver de trucar jo i els vaig haver de dir «Hola, és que jo també l’he guanyat»”, recorda. Una sensació malauradament massa habitual. “És que no existim, és que no se’ns veu, estem als marges, fora del camp de visió, directament. Has d’aparèixer per allà i dir «estic aquí, m’ha passat això, em pots fer una notícia?»”. I és que precisament no donar visibilitat a les fites aconseguides per dones fa que no hi hagi referents per a aquelles que comencen. És com un peix que es mossega la cua.

Malgrat la falta de paritat a les sales barcelonines, tant a nivell de dramatúrgia com de direcció, Roser de Castro confessa tenir sentiments contradictoris pel que fa a les quotes. “No sé si cal que existeixin quotes, perquè que hi hagués majoria de dones al TNC, però totes d’un cert estatus social tampoc m’agradaria”, diu. El que sí que té clar és la necessitat que hi hagi transparència: “el teatre català funciona molt per amiguismes. Com acabes treballant al TNC? Realment ningú no ho sap. Això s’ha d'acabar, s’ha de trobar un mètode perquè tothom pugui accedir-hi en igualtat de condicions”.

L’actriu i dramaturga apunta també la necessitat de posar-se les ulleres de la diversitat, tant de gènere com cultural. Una diversitat en la programació que ha de passar inherentment per una diversitat en la direcció de les sales. “Els teatres estan dirigits bàsicament per homes blancs que venen d’un cert estatus, i al final les programacions acaben sent una representació d’ells mateixos”, conclou.

Tanmateix, una de les màximes de De Castro en la creació teatral és la llibertat. “De vegades sembla que nosaltres quan escrivim haguem de tenir al costat una llista amb les coses de les quals hem de parlar, que hem de visibilitzar… i així no es pot. Jo no crec en un art moralista, tu tens una història i una necessitat d’explicar-la i ho has de poder fer sense haver-te de posar a sobre un deure social”, opina. A més, té clar que una obra feminista no ho és per parlar de feminisme, sinó perquè “normalitza que una dona sigui cap d’un laboratori científic i exerceixi la seva autoritat d’una forma natural, sense que això li suposi un conflicte.”

Actualment, Roser De Castro està apartada de les sales de teatre, però treballa des de fa uns anys amb Ramón Garrido en un parc sanitari de Sant Boi on viuen persones amb trastorns mentals, escrivint obres per a ells. De totes maneres, explica que té textos a mig escriure i que no descarta tornar-hi.

El clàssic

Deia Xavier Albertí, director artístic del TNC, en una entrevista a TV3 el 2018, que és molt difícil ser paritaris a l’hora de programar les obres del segle XIX, ja que el mateix segle no va ser paritari. Tanmateix, o potser precisament per això, la feina dels teatres, i més especialment la dels públics, hauria de centrar-se també en explorar clàssics escrits per dones, per tal de donar la visibilitat i el reconeixement a unes artistes que en el seu moment no el van tenir.

És per això que aquesta temporada s’han volgut posar les piles i han dedicat l’epicentre a les pioneres, per tal de recuperar autores i compositores “oblidades”. “Aquest epicentre s’ha fet perquè hi havia el tema de visibilització de les dones. El centre era la Víctor Català —Caterina Albert— amb l’obra Solitud i, a partir d’aquí, la resta de les dones que van escriure i que realment van ser totalment invisibilitzades.

Les seves obres eren molt importants, el que passa és que si tens la mala sort d’estar casada amb Segarra potser el teu nom no és tan conegut”, explica Mònica Campos, directora executiva del TNC. Dolors Monserdà, Carme Montoriol i Rosa Maria Arquimbau són algunes de les dramaturgues que han format part de l’epicentre. “Realment ho estem intentant, des del TNC i des de la direcció artística existeix molta sensibilitat amb relació a aquesta qüestió”, assegura Campos.

Desglossat: La espuma de los días

María Velasco (Burgos, 1984) va aterrar des de Madrid al Teatre Lliure amb La espuma de los días, una obra basada en la novel·la homònima del francès Boris Vian. La novel·la, publicada després de la Segona Guerra Mundial, explica la història de Colin i Chloé, una història d’amor tràgica i plena de situacions desesperades quan a ella li comença a néixer un nenúfar al pulmó. María Velasco en fa una adaptació contemporània a través de la qual parla de l’amor i la malaltia.

Amb Miguel Ángel Altet com a Colin i Lola Jiménez en el paper de Chloé, l’equip va estar el passat mes de febrer a Montjuïc. Velasco assegura que a Barcelona van tenir una gran acollida i posa en valor la feina de l’actual director i la directora del Teatre Lliure.

Aquest any, a més, tenien una gira per Sud-amèrica, però l’han hagut de cancel·lar a causa de la pandèmia. Ara, María Velasco està treballant en el projecte FAM amb la companyia Les Impuxibles, on reflexionen sobre la diversitat de cossos i els cànons de bellesa.