Com tots sabeu, el passat dilluns tota Catalunya va entrar a la primera fase del desconfinament –la que ens permet sortir a terrasses i anar a casa dels amics, sempre i quan no siguem més de deu persones–. No obstant això, el govern i els experts avisen: el virus no entén de fases i continuarà propagant-se si no tenim cura: la distància social és necessària fins i tot amb la gent a la que més ens estimem, a la que més hem trobat a faltar durant aquesta quarantena…

A Japó, fins i tot, aquest tema ha inspirat un videojoc flash anomenat Mitsu Desu, on controlem la governadora de Tòquio, Yuriko Koike, mentre avança per un passadís ple de potencials portadors del virus. L’objectiu principal és evitar que ningú traspassi la nostra distància de seguretat, representada per un cercle verd, cridant-los quan s’apropen massa. Segons avancen els nivells, augmenta la distància en la que ens podem contagiar i amb això, la dificultat per mantenir-nos fora de perill. Quan la nostra vida, mesurada per mascaretes que van perdent la seva eficàcia, arriba a zero, ja no podem fer res: ens hem contagiat. L’àcida sàtira del joc es pot perdre sense context, ja que aquest fa referència al conflicte polític de la governadora amb el primer ministre Shinzo Abe, que malgrat tots els avisos i exigències, no ha volgut imposar una quarantena obligatòria al país. Així, a Yuriko Koike no li va quedar més alternativa que demanar que els ciutadans mantinguin la distància social –el títol del joc significa “ets massa a prop”.

Tot i que aquesta mesura sanitària és clau per mantenir la salut pública, sabem que requereix de molta força de voluntat no mostrar afecte de la manera en la que millor se’ns dona als éssers humans: amb el contacte físic. La mateixa lluita interna que tenim nosaltres en aquest moment, entre el desig de tocar i la impossibilitat de fer-ho per no fer mal a l’altra persona, es presenta en tot un seguit de personatges cinematogràfics i televisius amb els quals ens podem veure reflectits.

En primer lloc, a Eduardo Manostijeras (Tim Burton, 1990), la cèlebre pel·lícula que va fer de Johnny Depp la nova sensació de Hollywood, aquest “fer mal” no consisteix en una malaltia, sinó en talls a la pell o, fins i tot, en apunyalaments. Com el seu propi nom indica, el protagonista del film, l'Edward, és un jove robot que, al haver quedat inacabat, porta dues tisores on hauria de tenir les mans. Per culpa d’aquesta anomalia, quan l’Edward es rescatat de la mansió on ha viscut sempre i s’ha d’adaptar a la societat, ha de tenir molta cura de guardar una certa distància de les persones amb les que interactua per no fer-los mal inintencionadament. El principal conflicte de la pel·lícula neix precisament de la necessitat que té l’Edward per tocar, ja sigui afectuosament o no, a les persones que l’envolten. En aquest sentit, és retratat com un individu innocent, absent de contacte humà durant anys i anys, i que, quan s’enamora de la Kim, té impulsos afectius relacionats amb el tacte que ha de reprimir

La repressió de l’afecte per mitjà del contacte humà, per tant, es presenta com un aspecte antinatural de la nostra vida diària, com un esforç extra que els personatges fan amb l’objectiu de garantir el benestar de l’altre persona, erigint-se així com la màxima demostració d’amor. Aquesta concepció és portada fins a les últimes conseqüències en la premisa de la sèrie Criando malvas (Bryan Fuller, 2007). Els enamorats d’aquesta història tenen una sòlida raó per mantenir la distància social, i és que el protagonista, de nom Ned però conegut com a el pastisser, té el poder de ressuscitar tot tipus d'éssers morts amb només tocar-los. Aquest do, però, va acompanyat de dues regles importants: per una banda, si l’ésser que s’ha ressuscitat aguanta més d’un minut viu, un altra ésser que sigui a prop d’ell ha de morir, i, per altra, si el pastisser el torna a tocar, mor a l’instant. Quan, a l’inici de la sèrie, en Ned s’assabenta de que la seva millor amiga de la infància, de la qual estava enamorat, ha sigut assassinada, el jove decideix ressuscitar-la per sempre i asumir les conseqüències que això pugui portar. Aquesta condició provoca que els dos enamorats hagin d’inventar-se tot tipus de mesures originals perquè de cap de les maneres es puguin tocar, ni tan sols accidentalment. D’aquesta manera, la distància social aquí es torna més estricta que mai, donat que no es tracta d’un tall ni d’una malaltia, sino de la mort de manera directa i immediata. No es tracta ja d’evitar el contacte com a una precaució lleugera, sino d’un impuls més primari, una pulsió de supervivència que contrarresta frontalment amb el desig d’amor que tenen, cosa que resulta en una barreja d’emocions que no para de turmentar-los.

— Bricio Segovia (@briciosegovia) May 16, 2020

Aquest instint de supervivència recorre també, de manera molt evident, el cinema de terror, en el que l’absència de contacte amb el monstre es torna necessària per que el protagonista es mantingui viu. En aquest sentit, rescatem el mític episodi de la tercera temporada de la versió renovada de Doctor Who (Russell T. Davies, 2005) de nom "Blink" en el que, precisament, els protagonistes només poden sobreviure si miren fixament als ulls al monstre. Els "Weeping Angels", els enemics d’aquest episodi, són una mena d’estàtues vivents que només es poden moure quan ningú les observa, i poden matar instantàniament amb només un cop de dit. Així doncs, la Sally Sparrow, interpretada per una aleshores desconeguda Carey Mulligan, ha d’intentar arribar fins a la màquina del temps del Doctor sense caure a les mans d’aquestes estàtues d’àngels, cosa que només pot fer si no deixa de mirar-los ni tan sols, com diu el títol, per parpadejar. Això suposa un gir molt original als cànons del gènere de terror, que basa la relació entre el mon del monstre i el mon dels humans en el moviment, la fugida. Córrer en direcció contraria a l’adversari sempre ha sigut la solució per la supervivència, però, en aquest cas, mantenir la distància no implica distanciar-se del monstre, sinó mantenir-la de la mateixa manera que Angela Merkel va suggerir que ens saludéssim per evitar la propagació del virus: mirant-los als ulls.

Durant aquestes primeres setmanes de desconfinament, algunes persones han afirmat haver patit símptomes d’agorafòbia o d’ansietat degudes al llarg període d’aïllament que hem viscut tots plegats, i és que és habitual desenvolupar un cert rebuig pel contacte humà quan ens hem acostumat a prescindir d’ell. És per aquest motiu que ens podem sentir identificats amb un altre tipus de personatges pels quals el tacte és tan intens que es veuen forçats a evitar-lo o reduir-lo al màxim. No posen en perill als altres, sinó a si mateixos: la seva sensibilitat els fa fràgils, però aquesta fragilitat acostuma a estar acompanyada d’una voluntat irrompible.

Ens referim a personatges com la Theo Crain, de La maldición de Hill House (Mike Flannagan, 2018), la germana mitjana de la família que protagonitza aquesta minisèrie on els fantasmes i les cases encantades conviuen amb un argument sobre els trauma i les malalties mentals. La Theo té una sensibilitat sobrenatural –un “sisè sentit” en tota regla– per conèixer els patiments de la gent que toca, una habilitat que ha desenvolupat al llarg dels anys fins terminar treballant com a terapeuta infantil. Tots els talents, però, es poden transformar en malediccions: entrar en contacte constant amb els traumes dels que t’envolten et pot transformar en un màrtir, que carrega amb el dolor de la gent per alliberar-los. És per aquest motiu que la Theo porta guants tota l’estona, que només es treu en presència de la seva família i dels seus pacients.

Un altre personatge al que li passa el mateix és el Sam “Porter” Bridges, protagonista de Death Stranding (Hideo Kojima, 2019), tot i que el seu cas és més complex. Aquest videojoc s’ambienta després d’un event apocalítpic que ha acabat amb la societat tal i com la coneixem, que ha quedat reduïda a un conjunt de campaments desconnectats. Els humans d’aquest món es veuen amenaçats per successos sense explicació com una enigmàtica pluja “àcida” o unes criatures conegudes com EVs, motiu pel qual han decidit no sortir a l’exterior i viure en comunitats més o menys auto-suficients. En aquest món, els missatgers i transportistes, són claus per mantenir els escassos vincles que queden entre els éssers humans, i el Sam potser és el millor de tots. La raó és que té una habilitat coneguda com DOOMs, que li facilita la seva supervivència en un món tan inhòspit, però que també el fa molt susceptible al tacte humà, fins al punt que el seu cos és un mapa on surten representades totes les vegades que l’han tocat. Vet aquí la paradoxa: l’home que manté els nostres vincles no es pot permetre tocar-nos. Death Stranding semblava una excentricitat al moment de sortir, fa només uns mesos, però ara es revela com l’obra que millor ha sabut capturar els nostres temps, des de la nostra necessitat de contacte durant l’aïllament als perills de caure en un individualisme radical i egoista.