SantaMariadelMar
Per Pol López , Joan Abel Yuste i Oriol Lapeira
Publicat el 04 de juny 2021

Arcadi Oliveres, José María Aznar, Sor Lucía Caram i Jordi Pujol han resat a un mateix Déu. Almenys teòricament. El seu és el Déu cristià i la seva doctrina, la catòlica. Com pot ser que persones tan diferents tinguin unes arrels de vida espiritual idèntiques? La resposta, ben simple: el catolicisme és molt més transversal del que molts voldrien pensar.

El que és obvi és que la seva forma de traslladar el que viuen de la religió a la seva forma de veure la vida no s’assembla pràcticament en res. El franquisme i el conservadorisme en contraposició al progressisme i l’antifranquisme són dues grans corrents polítiques i ideològiques que han traslladat a la religió part de la seva forma d’entendre la vida, però, d’on venen i quin pes tenen actualment?

Dels braços de la dictadura a la resta del món

Els moviments més conservadors dins de l’Església catòlica a Catalunya i Espanya estan representats, essencialment, pel moviment de l’Opus Dei. Fundat per Josemaría Escrivá de Balaguer el 2 d’octubre de 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser l’inici d’una organització que ha marcat l'evolució del catolicisme —i la política— a Espanya i que ha buscat estendre'n la doctrina arreu del món en diverses ocasions durant els quasi 93 anys que fa que existeix. Actualment, l’Opus Dei està present en fins a 67 països. 

La seva història està marcada per la vinculació de l’organització amb la dictadura franquista. Durant la Guerra Civil, Escrivá i altres membres de la prelatura van traslladar-se a la zona sublevada per evitar-ne la persecució. Quan els franquistes van aconseguir el poder, la major part de la jerarquia va donar suport a la dictadura, que tenia el catolicisme com un dels seus principals pilars ideològics.

Aquest vincle es va enfortir especialment a partir del 1957, quan tres membres de l’Obra van incorporar-se al govern de Francisco Franco en condició de tecnòcrates. Va ser en aquest punt quan l’Opus Dei va assolir el seu màxim nivell d’influència durant el franquisme i va dur a terme la seva obra mestra: el Pla d’Estabilització de 1959.

El conjunt de mesures van permetre que la dictadura passés d’un model autàrquic i proteccionista a una economia liberalitzada i orientada a les inversions exteriors, la qual cosa va provocar un fort creixement econòmic. D’aquesta forma, sota la protecció de Carrero Blanco, els tecnòcrates de l’Opus Dei es van consolidar en el poder dins del govern franquista en detriment dels falangistes.

El fet que no hagi passat ni un segle des del seu naixement fa que no hi hagi gaire més literatura sobre la història de l’Opus Dei i que els estudis que hi hagi no gaudeixin de totes les fonts necessàries, ja que algunes romanen inèdites. Aquesta innaccesibilitat general als documents de l’Opus Dei i la dependència de les publicacions oficials de l’organització, les quals són òbviament parcials, fan difícil resumir-ne la història més enllà del seu paper durant el franquisme. Però sí que es pot observar l’evolució jurídica que l’entitat s’ha vist obligada a realitzar durant la seva història, a més dels diferents canvis de líder o les expansions que ha dut a terme.

Els tentacles del poder de l’Opus

La influència de l’Opus Dei en la política i en la societat ni de bon tros va desaparèixer amb la mort de Franco, com explica el periodista Ángel Munárriz al seu llibre Iglesia S.A. Durant la Transició, la conservadora Alianza Popular va aconseguir atreure els ministres franquistes de la prelatura i, anys més tard, amb l’arribada d’Aznar a l’executiu, l’Opus Dei va assolir el seu punt àlgid de poder durant la democràcia: ministres del seu govern, com Isabel Tocino o Federico Trillo, pertanyien a l’Obra i el mateix president del govern hi era proper a través de la família d’Ana Botella, la seva parella.

Amb Rajoy la tònica va ser la mateixa: el PP vinculava la prelatura amb el poder polític. Luis de Guindos, ministre d’Economia, i Jorge Fernández Díaz, cap d’Interior, pertanyien a l’Opus Dei. Tots dos comparteixen postures contra l’avortament i, per exemple, van assistir a la beatificació d’Álvaro del Portillo, successor d’Escrivá. Fernández Díaz, a més, va declarar “d’utilitat pública” l’associació ultraconservadora i ultracatòlica Hazte Oír —la qual cosa li permetia excepcions fiscals— i, segons Público, va construir un cercle d’afins a l’Opus dins de la Secretaria d’Estat de Seguretat que, malgrat el canvi de govern, encara hi és present.

L’òrbita opusina, tanmateix, no es limita al PP ni a la política. La influència de l’Opus Dei també arriba a l’àmbit judicial i econòmic. Empresaris catalans com Isidre Fainé o Joan Gaspart se situen dins dels cercles de la prelatura.


Pel que fa a l’àmbit educatiu, l’Obra també té molt de pes en algunes institucions privades com la Universitat de Navarra —fundada pel mateix Escrivá— o la Universitat Internacional de Catalunya. Cal destacar també els fins a 15 centres concertats de Catalunya que reben finançament per part de la Generalitat i segreguen els alumnes per gènere.

De les cendres de l’antifranquisme

El corrent més progressista i més liberal de l’Església troba les seves arrels en l’oposició al franquisme. I és que si bé és cert que l’Església catòlica va ser un puntal molt important del règim, hi va haver un sector, no especialment minoritari, que va anar girant-li l’esquena progressivament. D’aquesta manera es va passar d’una Església com a part indestriable de la dictadura a una Església enfrontada a la dictadura, tal com relaten els estudis de l’historiador Jaume Botey.

Partint de la clandestinitat, la catalanitat i el sentit obrer dels moviments cristians de base va començar a teixir xarxes d’oposició al règim. El primer signe de recuperació de la vessant catalanista de l’Església va ser l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947 per part de la Comissió Abat Oliba. Vinculades a aquesta iniciativa, altres entitats com Serra d’Or, la Lliga Espiritual, Virtèlia o l’escoltisme van distanciar-se de la perspectiva nacionalcatòlica espanyolista. Paral·lelament, el moviment obrer dins l’Església es recupera també en ple règim gràcies a moviments dins d’Acció Catòlica com la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC) o la Joventut Obrera Cristiana (JOC).

Durant els anys seixanta, el germen de l’anterior dècada comença a assentar-se. El moviment obrer va començar a augmentar l'activitat amb enfrontaments amb el règim i vagues al nord de la península, que comptaven amb el suport de la GOAC i la JOC. De fet, el Front Obrer de Catalunya, fundat el 1961 i dissolt vuit anys més tard, amb referents del catalanisme i socialisme polític posterior com Pasqual Maragall, Narcís Serra, Manuel Vázquez Montalbán o Manuel Castells, va comptar amb gran presència d’activistes catòlics.

Amb tot, un gran esquinçament del catolicisme més progressista amb el franquisme va ser la influència del Concili Vaticà II l’any 1965. El Concili Vaticà va implicar un canvi en bastants aspectes de la religiositat catòlica. Per al franquisme va suposar no només la trencadissa de les relacions favorables amb Roma, sinó la condemna per part del papat de l’acció repressiva de Franco. Partint d’aquest posicionament de l’Església, molts catòlics de base van adscriure’s a l’oposició al règim des del cristianisme.

Aquest canvi en l’orientació política per part de l’Església catalana va implicar la repressió dels principals actius del moviment per part del règim. D’aquesta forma, molts dels sacerdots, capellans i religiosos relacionats amb el catalanisme o amb l’antifranquisme van topar amb els tribunals i amb l’acció de la justícia franquista.

El progressisme catòlic també hi influeix

El treball en xarxa és probablement la forma més habitual en què es troba el progressisme catòlic a Catalunya. Agrupat entorn un munt d’associacions diferents, la posició més liberal de l’Església es troba en iniciatives diverses relacionades amb la immigració, la lluita contra la pobresa, l’educació, etc.

En aquest sentit, una de les grans associacions és el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. Cristianisme i Justícia forma part d’associacions com l’Associació Cristianisme al segle XXI i col·labora amb la Fundació Arrels i Càritas. En l’àmbit educatiu té presència a les escoles de Jesuïtes Educació i a la Fundació Pere Tarrés, que agrupa associacions del món del lleure educatiu com els esplais, els casals i els grups de colònies.


També trobem altres associacions amb menys influència com Acció Catòlica Obrera i moviments de base com el col·lectiu feminista Alcem la Veu.

Els grans temes, a debat

Més enllà de la diversitat pel que fa als seus orígens, la seva història i la seva presència i influència en la societat d’avui en dia, el moment en què difereixen totes dues corrents és a l’hora de parlar sobre com viure la religió i la vida. En aquest sentit, temes vinculats de forma directa a la religió com el paper de la dona dins l’Església, la importància del celibat, la relació de l’Església amb l’Estat, la religió catòlica a les escoles o temes més generals com la diversitat sexual, la política, l’avortament o l’eutanàsia són els que més diferències generen entre totes dues mirades del catolicisme.

És per aquest motiu que, parlant de primera mà amb persones que viuen la fe des d’aquests dos mons, els hem plantejat totes aquestes qüestions. Des d’Opus Dei Catalunya, a causa de la pandèmia, només han estat disposats a respondre per escrit a través d’Anna Baduell, responsable de comunicació de l'obra a Catalunya. Sobre temes com el matrimoni o la diversitat sexual, afirmen seguir la línia més progressista del Papa Francesc amb la qual “no hem de jutjar ningú”. Pel que fa al paper de la dona a l'Església, també defensen que “homes i dones som iguals en dignitat” i en reivindiquen el paper tant a l’Evangeli com a l’Opus Dei, tot i que reconeixen que “segurament hi ha coses que es poden millorar”.

Pel que fa a l’avortament i l’eutanàsia, Opus Dei Catalunya considera que “la vida és un regal” i que aquests no són uns temes religiosos sinó que, citant de nou al Papa, són “un problema humà”. D’altra banda, Maria Pilar Massana, de l’associació Cristianisme al Segle XXI, mostra una posició més liberal. Pel que fa a la relació de l’Església i l’Estat, reivindica la necessitat de “despullar-se” d’aquests privilegis, mentre que des de l’Opus Dei ho consideren un tema “complex” i no volen entrar en detalls.

El que sí que han argumentat és la necessitat de mantenir una educació catòlica “per transmetre la fe als fills” amb “llibertat i responsabilitat”. Cristianisme al Segle XXI, en canvi, defensa una posició totalment contrària a la de l'Església en aquest aspecte, com ja fa al respecte de l’avortament, l’eutanàsia o el matrimoni igualitari. Pel que fa a l'educació catòlica, de nou, Massana afirma que no és més que “mantenir privilegis”. Aquests són alguns dels exemples que demostren que, per molt que els darrers anys l’Església més conservadora hagi pogut coincidir amb el cristianisme progressista, encara queden aspectes per resoldre.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —