Les Balkan Paradise Orchestra són un grup molt singular, format exclusivament per dones. Les deu instrumentistes fa gairebé una dècada que revolucionen el públic, tant de Barcelona com de l’estranger. Nascut el 2015 com una fanfàrria i fent música de carrer, en els últims nou anys s’han anat consolidant i han rebut diversos reconeixements com el guardó a Millor Disc de Folk per votació popular dels premis Enderroc l’any 2018 pel seu primer disc K’ataka. 

Que el nom no us enganyi, la seva música va molt més enllà dels sons balcànics, fusionant música de moltes regions i estils diferents, des de l'africana a l'electrònica. La seva música no només veu de sons d’arreu del món, sinó que ha arribat a indrets com Nova York. La clarinetista Laura Lacueva ens parla del seu nou disc Néctar que va veure la llum aquest divendres.

Jo us coneixia, però no us posava cara, i em va sobtar que fóssiu totes dones. Us sol passar aquesta confusió?
És poc habitual veure un grup format únicament per dones i, a més a més, instrumentistes. Normalment, estem acostumats a veure a dalt de l'escenari dones cantants i sobta trobar instrumentistes dones. Sobretot amb els instruments que toquem, tota una fanfàrria de vent fusta, vent metall, percussió, bateria… I a més a més és un show molt coreogràfic. Vull dir, el nostre grup té molts ingredients que en general sorprenen la gent, però alhora també agrada molt.

Una altra cosa que sobta del vostre grup és que sou moltes persones, concretament deu. Com us poseu d’acord?
No és fàcil. És un grup molt horitzontal i molt democràtic, i això fa que sigui complicat. Ara ja fa uns quants anys que treballem per comissions, on cadascuna s'ha encarregat de la part que li ve més de gust, que s'hi senti més còmode o que pugui aportar més. Si tot ho hem de decidir constantment entre les deu és impossible. Les decisions més importants les fem assembleàriament. Totes tenim logístiques molt complicades perquè tenim altres projectes o feines.

“A Catalunya, el circuit de música dels festivals és molt més homogeni que a països com Alemanya”

La música és rendible? Vosaltres us podeu guanyar la vida únicament del grup o heu de tenir altres feines? 
És impossible dedicar-se de forma exclusiva a la Balkan Paradise Orquestra econòmicament perquè hi ha moltes despeses. Nosaltres guardem sempre diners pel projecte i l'invertim en ell, funcionem de forma cooperativa. El que passa és que, tot i això, no ens dona per viure només d’aquest projecte. Llavors, algunes tenen altres projectes musicals i es dediquen únicament a la música. Però amb la precarietat que això suposa, perquè implica estar en molts projectes alhora. D'altres ho compaginem amb la docència, amb la producció o el manejament.

Després de la gira internacional que vau fer l'any passat, quin públic us agrada més actuar? L'internacional o el català? 
Doncs ens hem sorprès molt. Aquest estiu vam estar al Canadà i hi havia moltíssima gent que no ens coneixia, però des del minut zero semblaven fans a un concert de final de gira a Apolo, a Barcelona. A Alemanya també ens ha passat. Allà la gent valora molt el tipus de música que fem, potser perquè estan acostumats a veure projectes diferents en comparació a Catalunya, on el circuit de música dels festivals és molt més homogeni. A festivals o programacions de sales a Europa la gent confia més en el criteri del festival. Això potser rau en la predisposició del públic a veure alguna cosa que no ha vist mai. I en aquest sentit ens ha sorprès molt la bona rebuda que estem tenint fora de casa. Tocar a casa sempre està molt bé, però ens hem trobat amb públics que aparentment havien de ser més freds, i han sigut tot el contrari, ens hem trobat inclús amb millor rebuda que a casa.

"Ens seguim dient Balkan Paradise Orquestra i això entra en contradicció entre la música que fem i el nom que tenim"

I heu visitat mai els Balcans vosaltres? 
No, el màxim de prop va ser a Hongria. Nosaltres som una fanfàrria, un projecte que va començar tocant música de la zona dels Balcans, i fent covers d’artistes com són Goran Bregović, Emir Kusturica o Fanfare Ciocărlia. Actualment, no fem música balcànica en si, de fet, mai l'hem fet, sinó que hem pres els sons d'aquesta zona com a punt de partida i, a partir d'aquí, explorar i fer el que nosaltres volíem. El que ens passa és que ens seguim dient Balkan Paradise Orquestra, perquè ens coneixen així, i per això potser entra una miqueta en contradicció entre la música que fem i el nom que tenim. 

Ara mateix quins estils voleu explorar? Al nou àlbum hi ha fins i tot sons de música africana.
El disc és un reflex del grup, hi ha estètiques molt diferents, perquè a totes ens agraden músiques bastant variades. Jo faria dos vessants: al disc hi ha una part més tranquil·la, acústica, amb balades, i sons més tradicionals. Com Ella, que té veu del corrido mexicà, però alhora el barreja amb sons africans. Neue també és més tranquil i beu d'alguns sons de balades així més balcàniques. Per altra banda, tenim temes una mica més produïts, dirigits cap a un públic més mainstream, amb sons més electrònics i estructures més pop, com Estimar.

A Nèctar teniu diverses col·laboracions. Una d’elles amb Meritxell Neddermann. 
El Flowin' és un tema molt diferent del que havíem fet, més disco i no té absolutament res de balcànic. Volíem que fos un tema molt ballable. Vam pensar que seria interessant posar-hi un solo i, per sonoritat, ens interessaven força els sintetitzadors. Justament la Meri ens encanta com a compositora, cantant, pianista i amb els sintetitzadors té un toc molt personal. Ens va fer molta il·lusió que acceptés la proposta.

Quina és la vostra col·laboració somiada, si poguéssiu escollir ara mateix qualsevol persona? 
És molt difícil, però Caravan Palace ens encantaria. És una col·laboració que ens faria molta il·lusió, perquè fan un electro-swing que creiem que casaria molt amb la música que fem.

El tema del disc és les abelles. D'on sorgeix aquesta idea?
Tot l'imaginari del disc ve arran de la cançó Abelles Reines, que és l'última. És molt diferent del que havíem fet, perquè és una peça quasi a cappella, que té uns sintetitzadors i percussions, però és tot veus. És aquesta idea de l'eixam, de les abelles treballadores, que ens defineix molt. De fet, Nectar defineix bastant el que som les Balkans en si, un grup de persones que treballem i fem moltíssimes feines. Dintre del grup no només hi ha la part de composició, sinó que hi ha producció, xarxes, fem fins i tot vestuaris, de tot. Vam dir que seria maco que la idea de suport i comunitat fos el fil conductor de la resta del disc. De fet, si analitzes una mica les lletres de la resta de cançons, tot va una mica per aquí: l'empoderament personal i col·lectiu.

Què són per vosaltres les abelles reines? Vosaltres sou abelles reines?
Sí! Aquest tema parla de nosaltres. Som més abelles treballadores, la veritat. Però vam voler fer la broma, perquè d'abella reina només n'hi ha una en un eixam i vam voler adaptar-ho i dir “a més a més de treballadores, també som reines, perquè cadascuna té la seva moguda personal i està superempoderada".

Normalment les vostres cançons no són cantades, però a aquest àlbum n’incloeu. A què es deu aquest gir de començar a utilitzar la veu?
Ja fa un temps que l'estem incorporant als nostres concerts. A Odissea no hi ha cap cançó nostra cantada, però a posteriori vam treure un EP, les Game Sessions, i allà sí que vam convidar diferents cantants i productors perquè hi posessin veu. Algunes d'aquestes ja les estàvem cantant als concerts, per exemple, da mas over. A poc a poc, en els directes hem anat introduint petits trossets de veu que ens interessava, perquè li donen un toc molt xulo i la gent connecta molt bé. L’Eli, la percussionista del grup, ja fa molt de temps que als directes rapeja un trosset.
 

"Les Maruja Limón és un grup que és germà, hem crescut de la mà, són les nostres amigues, són companyes de plors i de somriures"

Creieu que el fet d'incorporar lletra i cant us ajudarà a tenir més repercussió, per exemple en el directe o a la ràdio?
Creiem que sí, perquè al final a les ràdios el que sona més són cançons amb lletra, a més, si tens un missatge arribes d'una forma molt més clara i directa. Tot i això, la part instrumental ens segueix interessant. Però també hi ha molta gent que li agrada que sigui tot instrumental, perquè dona molt de joc a una interpretació lliure del públic.

Quina és la cançó més especial del disc per a vosaltres?
Jo crec que A tu manera és molt especial, perquè hi ha la col·laboració de les Maruja Limón, que és un grup que és germà per nosaltres. De fet, dues de les integrants de la Balkan Paradise formen part d’aquest grup i compartim local d'assaig. A més, hem tingut trajectòries bastant similars, cadascú en el seu estil. Hem crescut bastant de la mà, són les nostres amigues, són companyes de plors i de somriures. Aquesta col·laboració ha sigut un regal. Ja havíem col·laborat anteriorment i per aquesta ocasió va ser bonic que l'Esther i la Sheila, les dues cantants, volguessin participar.

Parla'm una mica de la cançó Ella, que tracta sobre la Mare de Déu de Montserrat.
Ella és un tema curiós, perquè barreja moltes tradicions diferents. L'origen musical és el mezcalito, que l'hem fusionat amb ritmes més africans. I sí, està inspirat en aquesta Mare de Déu de Montserrat, però fa un joc curiós entre la divinitat i alguna cosa més terrenal com és l'enamorament. Estàs en una festa i t'enamores d'una altra noia, llavors juga amb aquest doble vessant.

Una de les coses que us caracteritza bastant és aquest toc d'humor que teniu. Com us ho feu per transmetre aquest humor, fer riure la gent sense dir ni una paraula a través de la música i dels vostres gestos? 
L'humor és una cosa que ens defineix bastant. Moltes tenim formació clàssica, de tenir una partitura al davant, i moure’s poc en general. I estar a la Balkan va ser un espai on deixar-se anar, on tocar de memòria, improvisar, moure's… I, a poc a poc, aquest caos l'hem anat ordenant i trobant una manera més potent de poder transmetre un estat d'ànim, un acudit, alguna cosa només amb música, cos i moviment. 

Al principi vosaltres fèieu sobretot música de carrer. Què us agrada més, tocar al carrer o a l’escenari? 
Ara mateix ens estem enfocant a fer música d'escenari. Hem estat fent carrer durant molt de temps i ens encanta perquè és molt proper a la gent. Però a nivell de so estem més còmodes sobre un escenari, sobretot pels instruments que sonen més fluixets com els clarinets (riu). També et permet tenir tot el set sencer de percussió i bateria. Així pots proposar cançons molt més diferents, pots tirar seqüències electròniques, que al carrer no pots.

Com us heu format musicalment per tal de ser capaces de fusionar tants estils?
Més que una s'hagi format, és el bagatge de cadascuna dins del grup, perquè tenim experiències molt diferents. Algunes ens hem format en el clàssic, d'altres en el jazz i d'altres en el modern. Per exemple, la percussionista s'ha format amb la darbuka, amb diferents ritmes àrabs i també en música llatina. Fins on no arriba una arriba l'altra, ens anem complementant.