Reportatge bandera URSS Reichstag
Publicat el 30 d’abril 2020

Berlín, 30 d’abril de 1945. En ple assalt al cor de l’Alemanya Nazi, al terrat d’un Reichstag assetjat per les bombes i defensat a ultrança per les forces fidels al Führer, un soldat de l’Exèrcit Roig hissa una bandera roja creuada amb la falç i el martell. La imatge buscada per Stalin des del juny de 1941 s’ha fet realitat. Una representació que marca la derrota de Hitler i el seu projecte nacionalsocialista i l’imminent desenllaç de la Segona Guerra Mundial a Europa. Sembla que, després de tot, Berlín no serà la tomba de l’Exèrcit Roig, com pregonava la propaganda nazi.

Una escena que pel seu simbolisme i transcendència històrica es convertiria en una de les fotografies més icòniques de la Gran Guerra Patriòtica, tal com la van anomenar els soviètics. Va ser capturada de forma fortuïta pel fotògraf de l’agència de premsa TASS Ievgueni Khaldei, o almenys aquesta va ser la versió oficial que la Unió Soviètica va donar al món. Anys després es va saber que, com sol passar amb les grans fotografies, la instantània “Alçant una bandera sobre el Reichstag” tenia un rerefons més complex, una història de casualitats forçades, identitats eclipsades, reconstruccions elaborades i revenges simbòliques. La recepta perfecta per convertir una fotografia en llegenda.

El Reichstag cau, l’Alemanya Nazi capitula

A finals d’abril de 1945 Berlín tenia les hores comptades, i amb ella el Tercer Reich. La capital de l’Alemanya Nazi era tan sols una ombra del que havia sigut abans, quan s’erigia com la joia de la corona del Führer. Bona part de la ciutat havia quedat reduïda a runes pels constants bombardejos de la Royal Air Force britànica i la USAAF nord-americana, i en cada un dels seus carrers es lluitava aferrissadament per impedir l’avenç inevitable de les tropes soviètiques, molt superiors en nombre. Era una batalla perduda. La delmada defensa alemanya es basava en diverses divisions de les SS i les unitats antiaèries, membres de les Joventuts Hitlerianes i veterans de la milícia popular, alguns fins i tot veterans de la Primera Guerra Mundial; però la insistència de Hitler a no defallir davant el comunisme impedia la rendició. L’Exèrcit Roig hauria de disputar Berlín casa a casa, edifici a edifici, carrer a carrer.  

La Porta de Brandenburg i el centre de Berlín després de la rendició nazi. FOTO: Wikimedia

La batalla de Berlín va ser la gran última contesa de la Segona Guerra Mundial a Europa i també una de les més cruentes del conflicte bèl·lic. Amb els exèrcits dels aliats occidentals aturats a més de cent quilòmetres de la capital del Reich, la Unió Soviètica, juntament amb algunes tropes poloneses, iniciava l’ofensiva contra l’últim reducte del Führer el 16 d’abril de 1945 als turons de Seelow, la major línia defensiva als voltants de la capital alemanya. El 20 d’abril, coincidint amb l’aniversari de Hitler, l’artilleria soviètica va començar a bombardejar el centre de la ciutat i quatre dies més tard Berlín quedava completament assetjada. L’Exèrcit Roig iniciava un assalt que resultaria ferotge i que havia de culminar al Reichstag, el parlament alemany i emblema del poder polític nazi al Tercer Reich.

La seva captura tenia un enorme valor simbòlic i així ho van entendre també els alemanys. “El Reichstag es va convertir en una autèntica fortalesa. Es van minar tots els carrers que conduïen a l’edifici, es van col·locar barricades i es van cavar trinxeres i fosses antitanc. Els alemanys es van fer forts als soterranis, reforçats amb bigues de formigó i acer”, explica l’historiador Jesús Hernández al llibre Las 100 mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial. Així, als soldats soviètics no els va quedar més remei que combatre de forma aferrissada per cada una de les habitacions de l’edifici per expulsar els més de 5.000 soldats de les Waffen-SS que s’hi atrinxeraven. 

El vespre del 30 d’abril, hores després que Hitler se suïcidés al seu búnquer de la Cancelleria de Berlín, el Reichstag passava finalment a mans dels militars de l’Exèrcit Roig, tot i que diversos centenars d’alemanys encara resistien a diferents estances del parlament. Enmig d’aquella voràgine, un soldat soviètic va aconseguir arribar fins al terrat de l’edifici —el més alt del centre de la ciutat—, va despenjar l’esvàstica que el presidia i va fer onejar la bandera roja amb la falç i el martell. Berlín havia caigut. Almenys simbòlicament, ja que les forces soviètiques no acabarien d’assegurar completament l’edifici fins al 2 de maig. Ara sí que es podia dir que Berlín havia capitulat. Sis dies després ho faria l’Alemanya nazi. La guerra a Europa havia acabat.

Una recreació que esdevé icònica

La versió oficial del gabinet de Stalin va ser que la simbòlica fotografia de l’assalt al Reichstag va ser presa de forma fortuïta pel fotògraf de guerra Ievgueni Khaldei, de l’agència de premsa soviètica TASS, en veure la gesta heroica del seu compatriota. La realitat, però, és que la instantània no va ser feta aquell 30 d’abril, sinó dos dies més tard, el 2 de maig, quan el parlament alemany ja estava del tot assegurat. Tal com es va saber a través de l’apertura dels arxius secrets de la Unió Soviètica després de la seva dissolució, la fotografia va ser una mera representació, a partir del que els membres de l’Exèrcit Roig van relatar al fotògraf soviètic. “Khaldei va demanar a diversos soldats que posessin d’aquesta manera, col·locant la bandera a la part més alta de l’edifici. De les nombroses fotografies resultants, va escollir la que després es faria mundialment coneguda”, explica Hernández en la seva obra. 

Reproducció icònica de l'alçament de la bandera soviètica al Reichstag. FOTO: Ievgueni Khaldei

L’afortunat escollit per ser el protagonista de l’escena va ser el sergent georgià Meliton Kantària, que seria condecorat com a heroi de la Unió Soviètica. Un honor que hauria d’haver correspost al soldat que realment va onejar per primera vegada la bandera soviètica sobre el Reichstag: el rus Mikhaïl Petróvitx Minin. “Quan encara no s’estava combatent als passadissos del Reichstag, Minin i tres altres homes es van oferir per pujar al terrat i plantar allà la bandera, amb la promesa dels seus superiors que, si ho aconseguien, serien anomenats herois de la Unió Soviètica”, assegura l’historiador. Malgrat assolir el seu propòsit, tan sols van rebre una condecoració de menor rang, l’Ordre de la Bandera Roja. No seria fins al 1995 que obtindrien l’honor que els havien promès.  

Amb tot, la posada en escena no va ser l’única manipulació que els soviètics van fer sobre la instantània. El revelatge de les fotografies no acabava de satisfer els alts dirigents de l’URSS, que hi veien un escenari massa poc èpic. Més que un marc bèl·lic, semblava el que era: una ciutat fantasma devastada després de la batalla. Per esmenar-ho, s’hi van afegir dues columnes de fum al fons i es van exagerar les ombres per accentuar-ne el dramatisme. Un segon problema va sorgir amb el rellotge de la mà dreta de l’oficial que sosté Kantària, el rus Mikhaïl Iegorov, saquejat als cadàvers dels soldats alemanys. La llegenda diu que va ser el mateix Khaldei qui es va encarregar de raspar amb una agulla el negatiu de la imatge per esborrar un petit detall que podia esguerrar una imatge predestinada a ser icònica. 

L’objectiu era evident: construir el relat de la victòria soviètica davant els nazis a través d’una imatge heroica que contrarestés la fotografia dels nordamericans a Iwo Jima publicada setanta dies abans. Una instantània que havia fet la volta al món i que no havia agradat a les altes esferes de Moscou. La fotografia de Joe Rosenthal, que li va servir per guanyar el premi Pulitzer de 1945, tampoc no és lliure de controvèrsia: la imatge no correspon a la veritable conquesta del mont Suribachi (capturada pel fotògraf Joe Lowery) sinó al reemplaçament, dues hores més tard, de la primera bandera enlairada per una de més gran, en una acció que ha estat titllada de prefabricada.  

Segona hissada de la bandera nord-americana a Iwo Jima. FOTO: Joe Rosenthal

La imatge dels vencedors

El cert és que les dues grans imatges que simbolitzen la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial tenen un punt de recreació i manipulació, sigui en el relat històric o en el si de la mateixa imatge. Un emblanquinament fotogràfic que no va importar massa a ningú, donant sentit a aquella mítica frase, atribuïda per alguns a Winston Churchill i per altres a George Orwell, que diu que “la història l’escriuen els vencedors”. 

En aquest sentit les defineix precisament Jaume Guillamet, doctor en Història Contemporània: “Són la imatge dels vencedors, dues fotografies de propaganda en un context bèl·lic on aquesta preval en tots dos bàndols”. Dues instantànies que malgrat tot “no deixen de tenir caràcter de testimoni, ajudant a construir una representació d’un instant irrepetible que el fotògraf no va poder captar”, apunta Guillamet. 

Tanmateix, més que la mateixa instantània, el que les va convertir en icones propagandístiques va ser la utilització que se’n va fer posteriorment, dotant-les d’un alt component patriòtic, en l’objectiu que tenien els dos països de guanyar el relat de la victòria a la guerra. De fet, encara avui dia les banderes protagonistes d’aquelles fotografies són preservades com a tresors nacionals: La Bandera de la Victòria soviètica s’exposa al Museu Central de les Forces Armades de Rússia, mentre que les dues banderes alçades a Iwo Jima es conserven al Museu Nacional del Cos de Marines. Amb tot, aquest va ser un escenari en el qual la gran censura vigent durant tot el conflicte mundial va ser clau, amb una llibertat d’informació molt limitada, que va afavorir la propaganda de guerra. 

Aquest context difereix molt d’altres episodis bèl·lics, com per exemple la Guerra Civil Espanyola, on segons Guillamet hi va haver “una major llibertat de premsa, principalment des del bàndol republicà. Considerada la primera gran guerra del fotoperiodisme, al conflicte espanyol les fotografies més icòniques no van ser les dels vencedors sinó les dels vençuts, o atacats”. Tot i això, el cas més paradigmàtic va ser la guerra del Vietnam, on es va donar absoluta llibertat als corresponsals i fotògrafs, conjuntura que “permetia als periodistes fer el que normalment no tenien la possibilitat de fer: fotografiar la realitat”, argumenta l’historiador Jaume Guillamet. 

El canvi de tendència es va evidenciar en dues fotografies que esdevindrien les més significatives del conflicte: la imatge del fotògraf Nick Ut d’una nena vietnamita cremada pel napalm en un atac de les forces aliades nordamericanes i la icònica execució d’un guerriller del Viet Cong per part d’un general sud-vietnamita, capturada per Eddie Adams. 

A dalt la fotografia "El terror de la guerra" i a baix "L'execució de Saigon". FOTO: Nick Ut // Eddie Adams

Com a pura representació de la realitat i la crueltat de la guerra, les dues van aconseguir impactar de forma brutal en l’opinió pública estatunidenca i van transformar-se en símbols del moviment pacifista. No són més que la confirmació de la cèlebre frase del mateix Eddie Adams, que deia que “la fotografia és l’arma més poderosa del món”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —