Barcelona és feta a mesura pels models i pel modelatge. La base és ferma. Els dissenyadors poden exposar els seus treballs a la 080 Fashion. Les grans empreses veuen en els carrers de la ciutat l’espai ideal per realitzar els seus spots publicitaris. Els múltiples estudis fotogràfics, així com els professionals de la imatge, tenen els recursos i la demanda suficient. També existeix una gran varietat d’agències que gestionen el talent segons la conveniència dels clients. S’ha construït tot un engranatge que ha estat capaç de situar la ciutat comtal en una posició privilegiada mundialment, i els models i les models en són el motor. Tanmateix, Barcelona es regeix per les mateixes normes que afecten tothom.

Actualment el modelatge s’ha convertit en un dels negocis més prestigiosos, sense deixar d’estar intrínsecament vinculat a les convencions socials de la bellesa i l’estatus. El que reflecteixen les revistes, els catàlegs, la publicitat i els mitjans audiovisuals es basa en les preferències i en el gust col·lectiu. Com bé afirma la dissenyadora tèxtil Luisa Mesquida, “la moda no deixa de ser una conseqüència del que demana la nostra societat”. Però, allò que volem s'adequa a la realitat? Certament, la indústria del modelatge s’ha nodrit des dels seus inicis d’una representació distorsionada de la societat que l’envoltava ‎—basada en cossos i rostres idealitzats‎— i s'ha oblidat de la diversitat en el procés.

Si més no, aquesta actitud s’està transformant a un ritme frenètic, com també les tendències i els estereotips de bellesa. En comparar els cànons estètics dels cinquanta amb els quals ens envolten avui dia, es fa evident el canvi que suposa la concepció actual. Per tant l’evolució, tot i haver sigut lenta i quasi inamovible durant gran part de la seva història, comença a tenir cabuda.

La top model Zwaan Bijl confirma com la diversitat ha arribat als més alts estrats del món de la moda: “En els tres darrers anys s’ha notat. Ara contracten a models de diferents ètnies o que no tenen les mesures perfectes com les curvy o les plus size. S’està començant a canviar, però encara queda molt camí per recórrer”. De fet, Zwaan planteja l’opció que si la indústria ho utilitza és perquè algú ho vol consumir i remarca que “sembla que ho facin per vendre i que realment no consideren que la diversitat sigui el correcte”. Sigui com sigui, aquesta tendència està conquerint ‎—per fi‎— tant les passarel·les com les editorials i les sessions fotogràfiques a escala global, i està sustentada per dos grans pilars: les agències de models alternatives i una societat que s’ha rebel·lat.

Precisament, Nadia Rustichelli va decidir abandonar la indústria per estar en desacord amb la seva dinàmica. “Vaig veure que era un món molt superficial on la meva personalitat no encaixava”, confessa. Amb només setze anys es va veure sotmesa a la pressió inherent del culte al físic i a la crítica oberta tant dels clients com dels seus propis mentors i patia “per no arribar al nivell que desitjava el client”. Exigències que “no haurien de ser tan estrictes quan acabes de començar perquè encara no vius d’això”, declara.

Des d’una altra vessant, Luisa Mesquida coincideix amb aquesta mirada. Una dècada enrere, la dissenyadora recorda la pressió a què es veien sotmeses les models de passarel·la més joves. Les persones que gestionaven les desfilades rectificaven la seva actitud, la seva manera de caminar amb talons o, fins i tot, la seva forma de parlar. En definitiva, “les maltractaven”. Ara, això està canviant.

Davant aquesta problemàtica, el sector ha trobat una possible solució: les agències alternatives. Empreses que, per la seva naturalesa local, reduïda i allunyada dels estereotips més comercials suposen una nova via laboral pels models. L’agència Model Talking, nascuda a Barcelona, és un exemple d’aquest model de negoci més personal. Es defineixen com “una agència no convencional que mira més enllà d’una cara bonica o unes certes mesures, que busca una brillantor especial i distintiva”.

La seva diferència principal rau en el contacte proper amb els talents, tenint sempre present que “per sobre de tot, són persones”. Markennio Soares, model que treballa per aquest tipus d’agència, afirma que el modelatge alternatiu permet més flexibilitat, així com la possibilitat de realitzar una feina “adequada al teu propi estil i a les teves idees”. En aquests casos, la barrera subjectiva de la bellesa existeix igualment, però els seus límits són més difosos.

El model Markennio / Hugo Feijoo i John Patrick

No obstant això, a Barcelona també operen desenes d’agències de caràcter més comercial i internacional com Francina Models, Fifth Artists, Uno Models o Elite Spain. Per aquesta última treballa Zwaan Bijl, un clar exemple de les oportunitats que pot arribar a oferir Barcelona a l’hora d’impulsar el talent. Els primers passos per les passarel·les de la top model d’origen holandès van tenir lloc a la 080 Fashion. La Setmana de la Moda barcelonina s’ha establert com un trampolí per les noves promeses, donada la seva progressiva internacionalització.

La darrera edició celebrada al febrer, va rebre l’assistència de 22.700 persones, 200 mitjans de comunicació internacionals i més de 50 compradors estrangers. La Zwaan Bijl, és una de les mostres del seu creixement. Ha passat els darrers tres anys desfilant a les capitals mundials del disseny ‎—com París, Milà, Nova York o Londres‎— per marques reconegudes com Hermes, Valentino o CHANEL. Un viatge “necessari si vols créixer com a model”, segons comenta.

Èxit lluny de casa

Però, realment és imprescindible marxar per triomfar? “Si la teva idea és projectar-te en el món de l’alta costura, sí”, admet Gabriel Alcaide, model de Fifth Artists, Model Werk i Select Models. Tanmateix, ell ha decidit quedar-se a l’àmbit local mentre compagina el modelatge amb els estudis, perquè no tot el sector gira entorn de la moda. “A Barcelona hi ha molta feina de publicitat, moltes localitzacions on poder gravar anuncis i molta gent interessada a fer-ho”, comenta sobre el seu camp d’actuació. En aquest sentit, Víctor Morales, director creatiu de l’empresa de publicitat Paradigma, comenta que “Barcelona és un plató gegant, hi ha moltes productores estrangeres que es moren per gravar aquí”.

D’altra banda, la model Jana Raymar ha optat per combinar els spots publicitaris amb les passarel·les nacionals, feines que considera “secundàries”, però que l’han posicionat en el món laboral de manera molt favorable. Per aquesta raó i des de la seva experiència personal declara que “marxar no és imprescindible per tenir feina i triomfar”. No obstant això, en Gabriel Alcaide i la Jana Raymar coincideixen que els projectes en què més han gaudit han estat fora d’Espanya.

La model Jana Raymar / Sara Guerrero

Itineraris diversos

Un fenomen recurrent és que els models treballin en els diferents àmbits de la indústria. En són exemple la Jana i el Gabriel, dos professionals que han modelat tant en spots publicitaris com en passarel·les i sessions de fotos. No obstant això, rau en la preferència personal de cada treballador decidir quin sector prefereix. De fet, cadascuna de les tipologies que conformen el món del modelatge funcionen de manera independent.

La Zwaan Bijl descriu la passarel·la com una bombolla: “Quan vaig començar pensava que era molt glamurós, però és molt superficial i exigent”. La Luisa Mesquida sempre ha treballat en aquest àmbit i destaca que “no és el que sembla, els directors són molt crítics amb les models”. No obstant això, explica que “les més reconegudes assoleixen un caché que els permet una major llibertat”.

L’activitat darrere les sessions de fotos és totalment diferent. Jana Raymar afirma que les prefereix perquè “ets la protagonista i estàs més tranquil·la”. Mentre que el model de passarel·la està subjecte a la mirada de centenars de persones, en les sessions  l’equip és de 6 o 7 professionals. La Luisa Mesquida remarca que hi ha molta feina darrere, dels creatius i estilistes la qual no s’aprecia i el pilar essencial segueix sent el fotògraf, ja que “és qui marca el ritme”.

Però no tot són flors i violes. Bijl esmenta la gran quantitat de casos d’assetjament que es produeixen dins els estudis: “Conec experiències de sessions on els fotògrafs volien que les models posessin nues i elles se sentien incòmodes al respecte. Quan ets jove no vols alçar la veu”. No hi ha cap sector que s'escapi de l’abús masclista.

El Gabriel Alcaide, per últim, prefereix els rodatges de publicitat. Destaca que “semblen de cine, hi ha mínim 30 o 40 persones treballant-hi i és interessant veure el muntatge que es fa per escenes d’un minut”. La publicitat és un dels àmbits que ha estat més subjecte a la transformació.

Víctor Morales assenyala que “ha canviat la manera de pensar, de produir, de provar… ha canviat tot”. Afegeix que actualment “la gent no està disposada a pagar perquè vivim en un món low-cost” i que la majoria de canvis s’han produït a conseqüència de l’auge de les xarxes socials. “Ara els clients estan atents a les xarxes socials i ens demanen models amb un pressupost baix”.

Gabriel Alcaide també apunta la seva rellevància: “Pels clients i per les persones que et volen contractar, les xarxes socials són la teva portada de llibre”. No obstant això, no tots els models tenen facilitat per utilitzar Instagram. És el cas de Bijl: “M’agradaria tenir més seguidors perquè és el que vol l’agència, però no m’agrada publicar fotos meves, ho trobo molt narcisista”.

En definitiva, el món del modelatge s’està reinventant. Els estereotips s’estan reestablint. Tot i que encara queda molta feina per fer. La visibilització és parcial, la diversitat encara s’està fent un lloc i prega per no ser una tendència passatgera i mercantilitzada, mentre que les xarxes socials han arribat per quedar-se. La creació de la personalitat digital i la importància de l’aparença són cada cop més latents i les grans marques de moda se n'aprofiten. En aquest ambient inestable i canviant, Barcelona segueix sent una de les capitals de la indústria i, donada la seva trajectòria de creativitat i adaptabilitat ascendent, ho seguirà sent.