En un barrio de Nueva York
Per Pablo Mérida
Publicat el 18 de juny 2021

Washignton Heights és un barri de Nova York que està a punt de desaparèixer per culpa de la gentrificació. Els seus veïns, la major part llatinoamericans,  però, mantenen viu el seu esperit. Durant uns calorosos dies d’estiu seguirem a quatre joves del barri que persegueixen els seus somnis. 

En un barrio de Nueva York és una proposta que destaca per múltiples aspectes. Potser el més evident i meritori són els números musicals. Les cançons de Lin-Manuel Miranda, polides per a la pel·lícula, són un vehicle narratiu vibrant que mantenen la pulsió de l’obra original de Brodway. Ja només començar, la cançó de presentació quasi em va fer saltar de la butaca. Aquesta era la primera d’un seguit de cançons genials que de ben segur captivaran als espectadors. 

 

A més, les coreografies són espectaculars. Jon M. Chu, el director de la proposta, té sobrada experiència pel que fa a dirigir pel·lícules de ball (va dirigir dues de les entregues de la saga Step Up) i en aquesta pel·lícula demostra tenir un sentit molt afinat a l’hora de plasmar coreografies multitudinàries a la pantalla. En l’àmbit visual, totes compten amb elements que en molts casos resulten sorprenents. Un dels darrers balls del film, per a mi, ja està canonitzat com a clàssic del cinema contemporani per la seva originalitat i bellesa. 

El barri que ens presenta és també molt personal. Està ple de colors i de vida. Tots els veïns són molt particulars i tenen una història que explicar, des del piragüero fins a les dones del saló de bellesa. Tots els personatges tenen una química notable i és impossible no enamorar-se d’ells. El fet que tots persegueixin un somni (“sueñito”, com li diuen a la pel·lícula) que no es rendeixen mai a perseguir fa inevitable que empatitzem amb ells. El seu optimisme es fa contagiós. Aquesta tremenda personalitat dels personatges es veu reforçada gràcies al càsting, que és meravellós, sobretot pel que fa als quatre protagonistes. 

Aquí, però, he de fer una apreciació negativa pel que fa al guió. L’evolució dels personatges no està ben acabada. Tots tenen unes motivacions clares, però la seva evolució, els canvis en les seves actituds i prioritats, es fa tan sobtada que a vegades semblen incongruents. Passen del punt A al punt B fent una tombarella doble entre cançó i cançó. Tornem a trobar un dels clàssics problemes de les pel·lícules corals: és molt difícil aprofundir bé en les històries personals de molts personatges a la vegada. En aquest sentit, ni tan sols amb dues hores i mitja de metratge s’aconsegueix concloure els arcs narratius de tots els personatges de manera adient.    

Crec que es prenen, a més, certes llicències que si bé a un musical de Brodway són acceptables, a una pel·lícula no acaben de funcionar bé. Un exemple d’això és la gran dependència de les cançons a l’hora d’explicar la història. Hi ha moments en què et quedes descol·locat, perquè perds el fil del relat, i fins a la següent cançó no saps ben bé què passa. Això és una mostra que narrativament el film a vegades queda coix. Potser hauria sigut necessari reforçar més el guió i adaptar millor la història a les necessitats de la pantalla gran.

Un altre punt que trobo a faltar en aquesta pel·lícula és un discurs propi més enllà del de la celebració de la vida. Rere l’optimisme dels protagonistes es deixa entreveure una visió crítica contra la gentrificació, el racisme, la manca d’oportunitats, etc. Tot i així, aquests comentaris aïllats no acaben de conformar un discurs crític clar i fort sobre el somni americà, que, com sembla apuntar en alguns moments la pel·lícula, no està obert a tothom. Fent paral·lelismes amb West Side Story, no trobem el debat entre si els Estats Units són un espai on poder créixer com a persones o no sent immigrant; no hi ha cap cançó com la mítica America (tot i que en algunes peces com Carnaval del Barrio es produeix un cert apropament cap aquesta direcció). 

Crec que la pel·lícula transmet moltes coses, encomana les ganes de gaudir de la vida i defèn la idea de tenir una comunitat al teu costat, però podria haver anat més enllà si s’hagués apostat per un missatge més contundent que parlés clarament dels problemes dels dreamers als EUA d’avui. Potser, però, el film arran d’aquest realisme dramàtic hauria perdut la seva lluentor innocent i màgica que la fa tan especial.     

Comptat i debatut, En un barrio de Nueva York és un espectacle cinematogràfic únic que, tot i no ser impecable, és excel·lent. Els seus colors enlluernadors, el carisma dels seus protagonistes, la tendresa del relat i, sobretot, els seus espectaculars números musicals són els potents arguments amb què aquesta proposta reclama la nostra atenció. Per als amants dels musicals aquesta és una proposta obligada. Això sí, és vital veure-la en versió original per gaudir dels diàlegs que transiten constantment entre l’anglès i l’espanyol. 

Sens dubte, En un barrio de Nueva York marca l’arribada de l’estiu, i arriba molt calorós però amb molt de ritme.    

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —