- opinió -
Joan Simó
Battiato ed io
"Battiato t’incita a ballar com els dervixos giròvags a la recerca d’un centre de gravetat permanent que no sé ben bé on deu ser, però que, en escoltar-lo, fa que et vingui de gust trobar"
Per Joan Simó
Publicat el 20 de maig 2021

El vaig conèixer per casualitat, com sol passar amb les coses que valen la pena. La culpa fou dels guionistes d’una sèrie sobre la Banda della Magliana, que van decidir adornar amb una de les seves cançons l’escena final d’un capítol especialment lluït. Tot i que el meu italià d’aleshores era força limitat, vaig poder entendre algunes de les paraules que emergien de la seva aguda veu. Al compàs d’uns sintetitzadors com de cançó cutre de discoteca ronyosa, Franco Battiato deia quelcom sobre “l’ira funesta” d’un pròfug afgà que travessava la frontera amb l’Iran i ho acompanyava de frases extretes, en un anglès macarrònic, de cançons dels Beatles, els Rolling i Chubby Checker: “Lady Madonna. I can try. With a little help from my friends. Oh, goodbye Ruby Tuesday. Come on baby let's twist again”. 

L'esperpent era tal que, tot i no saber si catalogar el seu autor de geni o de boig, la meva fixació per ell només feia que augmentar. I així, amb quinze o setze anys, vaig decidir submergir-me en la seva discografia. Partint de la base que m’he criat a l’era d’Spotify, la tasca fou relativament fàcil, a més de barata, i no va implicar seguir el pesat camí dels dinosaures que recorren el Carrer Tallers explicant als jovenets despistats les virtuts de la compra de vinils. És probable que descobrir un músic a través de la pantalla d’un telèfon mòbil sigui menys romàntic, però si m'hagués vist obligat a escoltar-lo en un tocadiscos, mai hauria pogut dotar de banda sonora els mil i un trajectes fets a bord de trens que, tot i avançar lents, no eren el de Tozeur.


A Battiato l'associo especialment amb la RENFE, amb l’R1, per a ser més concrets. Aquest ha estat l’escenari on, de mica en mica, m’he anat enamorant dels móns esperpèntics que va construir a través de discos com L'era del cinghiale bianco (1979), Patriots (1980) o La Voce Del Padrone (1981). En els temps de la vella normalitat, quan tornava a casa anxovat entre oficinistes decrèpits, provava de compensar aquella grisor suprema amb melodies estranyes que explicaven històries sobre les danses dels gitanos del desert o sobre nòmades que cerquen, incansablement, els angles de la tranquil·litat. La situació seguia essent igual de depriment, però tenia un toc oníric que la feia més amena, més exòtica. 

És per això que vaig decidir convertir-me en apòstol seu i perseguir a tots aquells que pel meu camí es creuessin explicant-los les virtuts del franquisme -del bo-, a vegades amb èxit i d’altres amb un aclaparador fracàs. Fos com fos, calia intentar-ho. Amb el cantant sicilià passa com amb Antònia Font, un pot no entendre que coi diuen, però sap que darrere s’hi amaga quelcom, quelcom que escapa dels límits de la racionalitat estricta i que obre portes misterioses que havien passat desapercebudes fins al moment. Entre cites d’Heràclit, poemes en àrab i referències a l'Odissea, Battiato t’incita a ballar com els dervixos giròvags a la recerca d’un centre de gravetat permanent que no sé ben bé on deu ser, però que, en escoltar-lo, fa que et vingui de gust trobar.



Aquest matí, els titulars deien que ha mort. No és cert. A Torneremo ancora, una de les darreres cançons que va compondre abans de retirar-se a les faldes de l’Etna, ho expressa de forma rotunda: “La vita non finisce, è come sonno, la nascita è come il risveglio”. Que cadascú cregui el que vulgui… El cas és que avui, mentre prenia el cafè, un pardal ganàpia m’ha intentat pispar el saquet de sucre. Feia sol, les flors somreien amb més gràcia de l’habitual, Roma estava simpàtica i, dels tolls deixats per la pluja d’ahir, emergien mosquits disposats a continuar amb la seva labor de redistribució sanguínia. L’ocellet se m’ha quedat mirant abans de fugir, amb un vol imprevisible i d’ascensió velocíssima, i en ell m’ha semblat reconèixer un rostre nassut, com de cantant renascut. T’ho pots esperar tot d’un individu que, després d'haver estat dona, mossèn de poble, mercenari o pare de família, estimava, de la seva vida carnal, fins l’olor que els espàrrecs confereixen al pixum. Torneremo ancora, no ens queda una altra.


També et pot interessar:
Franco Battiato: 10 cançons per continuar dansant amb la seva música


​​​​​​​

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —