A vegades ens pensem que estem expressant una opinió personal, sense adonar-nos que ens ha arribat de forma enllautada i precuinada, comentava el professor Josep Casals en una xerrada amb la filòsofa Marina Garcés. El món per on naveguem està inherentment marcat per l’acceleracionisme tecnològic i la constant mutació dels hàbits de consum, quelcom però que encobreix un desig del poder per tal que tot es mantingui tal i com està, sota el missatge capitalista que cadascú esdevingui el seu propi cap. Lluny queda el desig de la revolució i el canvi autèntic, perpètuament postergats.

Si a les esferes del poder, en les seves múltiples ramificacions, sempre els ha interessat que els ciutadans no s’emancipin o que no pensin críticament, ara ho tenen molt més a l’abast, perquè la informació fluctua en totes direccions, confonent-se, repetint-se i multiplicant-se. Es construeix llavors un entorn propici perquè missatges de tota tipologia adquireixin una mateixa importància, en un clima on la proliferació de la paraula tendeix a igualar, homogeneitzar i aigualir els discursos.

En aquest sentit, la plataforma YouTube, contenidora d’una ingent quantitat de vídeos des de fa gairebé dues dècades, engendra constantment nous comunicadors, incentivats per la democratització a l’accés a l’audiovisual. Com a tot ambient que propugna una confluència social, neixen grups que comparteixen idees comunes, entre ells el cas recent de les figures Roma Gallardo, Rubén Gisbert o Roberto Vaquero, entre d’altres. Es tracta d’individus que, aixoplugats sota un ordre que els mancomuna, tenen al seu abast milers i milers de seguidors, adolescents i preadolescents en la seva majoria.

Aquests gurús de l’entreteniment i l’oratòria, en el seu relat aparentment trencador, apolític i dissident, precisament vetllen per un model de conservadorisme que prioritza la meritocràcia, la prevalença de les dades empíriques i l’esperit autoritari, camuflat dins del què proclamen com a pensament crític i necessari contra les institucions instaurades.

Aquesta fornada de veus masculines, d’edat semblant i que es resguarda sota un vocabulari molt calculat, arremet amb virulència contra les noves tendències populars del feminisme, esfera que veu un punt àlgid el 8 de març, dia de la dona. És en aquesta jornada que Gallardo i companyia surten al carrer, en qualitat d’interrogadors, a preguntar a les noies per què es manifesten, sense deixar-lo’s espai perquè argumentin les seves raons i sobretot extraient conclusions precipitades, sense tenir en compte vessants alternatives com la psicoanalítica o la filosòfica.

El problema és que rebutgen qualsevol ambivalença, i totes les dimensions de la situació les llegeixen sota el prisma de la racionalitat estadística. Cal remarcar que són “youtubers” que difonen misssatges associats a que la violència manca de gènere i que la democràcia on vivim, proporcionada per l’estat del benestar, és totalment falsa, però alhora s’ancoren a la llei estatal com a entitat justificadora. Afirmen que si la llei diu que la dona posseeix els mateixos drets laborals de l’home, no han d’existir-hi preocupacions; llavors les protestes, per a ells, perden tot el sentit.

No contrarresten les opinions i només cerquen redirigir l’atenció cap a ells mateixos, quelcom que els fan incentivar els beneficis, amb Youtube com a canal. A on es vol arribar és: si cada vegada les polaritzacions a les quals ens empeny la informació es tornen més indistingibles als nostres ulls, l’odi seguirà obeint a una tendència creixent, i serem incapaços de seguir apostant per un esperit solidari, plural i tolerant.