L'anomenat 'govern del canvi', format per una àmplia i diversa amalgama de vuit partits polítics de totes les ideologies, va enderrocar ahir el totpoderós Benjamin Netanyahu, primer ministre d'Israel els últims dotze anys, en aconseguir ser ratificat per un estret marge en una tibant i crispada sessió parlamentària.

La jura del nou govern —amb 60 vots a favor, 59 en contra i una abstenció—, qualificada com a "històrica" per la premsa de referència israeliana, suposa a més la fi de més de dos anys de bloqueig polític, en els quals s'han celebrat fins a quatre eleccions.

"Si estem destinats a l'oposició, ho farem amb el cap enlaire fins que deposem a aquest perillós govern", va advertir Netanyahu, en un discurs entre amenaçador i d'acceptació de derrota, en l'obertura de la sessió de la Knesset (Parlament), unes hores abans de la votació que va confirmar el final de la seva marxa al capdavant d'Israel —la fi d'una era—, encara que va prometre que aquest no seria el final de la seva carrera política.

15 anys al capdavant d'Israel

El cap de govern més longeu de la història d'Israel, un total de 15 anys (1996-99 i 2009-2021), va recordar que ja va ser capaç de conquistar el poder després de dues estades en l'oposició.

També va presumir dels seus assoliments: convertir el país en potència de seguretat i tecnologia, plantar cara a l'Iran, "l'èxit" de la recent ofensiva a Gaza contra Hamàs o els Acords d'Abraham que han modificat l'equilibri de forces a Orient Mitjà, alguna cosa que va ressaltar com a triomfs personals en la sorra internacional.

Però Netanyahu, criticat per la seva retòrica incendiària i postures cada vegada més orientades a la dreta nacionalista, també ha estat en part responsable de la creixent polarització de la societat israeliana, un nivell de crispació que es va replicar ahir en el Parlament.

De fet, la intervenció del nou primer ministre, l'ultranacionalista religiós Naftali Bennett, prevista de deu minuts de durada, es va prolongar durant gairebé una hora davant les contínues crides a l'ordre a diputats del Likud de Netanyahu, formacions ultraortodoxes i del Partit Sionista Religiós, que l'interrompien, increpaven i insultaven.

"És el moment de passar el lideratge de la nació i l'estat a la pròxima generació", va indicar Bennett, al mateix temps que, conciliador, va agrair a Netanyahu —antic mentor convertit en rival polític— els seus anys de servei a Israel malgrat les seves discrepàncies i de les acusacions d'aquest de "trair als votants de dreta" per unir-se al nou govern.

Bennett, líder del partit Yamina, va advocar per la unitat i reconciliació nacional al capdavant d'aquest insòlit "govern del canvi", una coalició que aglutina formacions de tot l'arc ideològic, des d'ultranacionalistes religiosos fins a esquerrans pacifistes, passant per dretans neoliberals, centristes laics i, per primera vegada, un partit àrab islamista.

"En aquest moment, també ens enfrontem a un desafiament intern, a la divisió prolongada en la nostra nació (...). Aquesta deriva ens ha enviat a una elecció després d'una altra, a l'odi i lluita entre germans", va lamentar Bennett, qui des de l'anunci de l'executiu va apaivagar el seu habitual discurs extremista i va deixar a un costat temes polèmics com les colònies a Cisjordània, que solia defensar amb fervor, o el procés de pau amb Palestina, al qual s'oposava sense miraments.

El líder pro-colon Bennett assumirà la prefectura del govern els dos primers anys, després d'arribar a un pacte de rotació amb el centrista laic Yair Lapid, cap de Yesh Atid (Hi ha Futur), qui la ocuparà els dos següents, tot i que el seu partit va ser la segona força més votada després del Likud, amb 17 escons, mentre que Yamina només va obtenir-ne set —encara que un ja s'ha desmarcat de la coalició—.

Lapid, una estrella de la televisió convertit en polític, va sacrificar el seu lideratge per a seduir Bennett —situat a la dreta de Netanyahu— cap a la coalició del canvi amb l'únic propòsit comú de desbancar del poder al fins ara primer ministre, ja que els seus escons eren la clau per a sumar una majoria malgrat el difícil encaix ideològic de Yamina.

"Aquesta és una coalició complicada, potser la més complicada en la història del país, però la raó de la seva creació és realment simple: era la seva hora.(...) És hora de canviar el sistema operatiu, és hora d'un canvi de generació", tenia previst dir Lapid en el seu discurs al parlament, encara que va optar per cancel·lar-lo davant el clima de rebombori a la Knesset, després de reprendre els parlamentaris de l'actual oposició per la seva actitud "vergonyant".

Fins que assumeixi el càrrec de primer ministre el 2023, Lapid tindrà la cartera d'Exteriors, on s'ha compromès a recompondre la imatge d'Israel a l'exterior i entaular una bona relació amb l'administració de Joe Biden als EUA, enfront del tàndem Netanyahu-Trump de l'etapa anterior.

També destaquen dues figures fortes de llarga trajectòria política dins del nou Govern, que com Bennett, procedeixen de les files del Likud i van treballar braç a braç amb Netanyahu en el passat: l'ultradretà laic Avigdor Lieberman, líder d'Israel La nostra Llar i exministre d'Exteriors i Defensa, ocuparà la cartera de Finances; i Guideon Saar, del partit dretà Nova Esperanza, serà ministre de Justícia.

El ministre de Defensa continuarà sent Beny Gantz, de Blau i Blanco (centredreta), qui va liderar la campanya militar contra les milícies palestines de Gaza el mes passat i va integrar el govern sortint que liderava Netanyahu, encara que les seves disputes internes van ser irreconciliables i la coalició va caure al cap de pocs mesos.

Text per: Sara Gómez Armas