Berta Rabascall, actriu, va iniciar-se en el món de la interpretació des de ben petita al teatre El Círcol de Badalona. El seu salt a la televisió ha tingut lloc en els darrers mesos gràcies a l’estrena de la sèrie de 3Cat Jo mai mai, on ha actuat en el que considera “el seu primer gran projecte audiovisual”. 

En el context actual i amb motiu de l’estrena de l’últim capítol de la sèrie, ara fa un mes, repassem el procés que ha portat a la Berta del teatre amateur a protagonitzar una sèrie que vol ser un referent cultural i lingüístic pels adolescents i joves catalans. Un camí llarg “on s’ha de picar molta pedra”, com diu ella, ja que el món de la interpretació no compta amb els suficients projectes per acollir la gran quantitat d’actors i actrius que tot just s’estan formant. A més a més, donarem un cop d’ull també a les seves experiències viscudes durant el rodatge de la sèrie, on a vegades “la ficció no dista tant de la realitat”.

Quan vas decidir que volies ser actriu?
Doncs des de molt petita, de fet. Als cinc anys —això m'ho han explicat els meus pares perquè jo no me'n recordo— els deia que volia que m'apuntessin a teatre. En aquest sentit, no tinc ni idea d’on em va sorgir la idea, però ho tenia clar i em van apuntar al Teatre Círcol de Badalona. Allà vaig estar dotze anys fent teatre amateur. Només feia una hora i mitja a la setmana, però per a mi aquell era el millor moment. Allà ja vaig veure que l’actuació era al que em volia dedicar i sempre ho he prioritzat. Constantment he rebut suport a casa, cosa que ho fa tot més fàcil. 

Vas tenir algun referent artístic durant aquesta primera etapa?
Allà vaig tenir una professora durant gairebé els dotze anys que vaig estar, la Clara Moliné, que va ser una referent per a mi perquè ella es dedicava al teatre i a la interpretació i em va inspirar molt en les primeres passes per aquest món. 

I a partir d’aquí, un cop vas acabar l’ESO, com vas decidir avançar en els teus estudis?
Quan vaig acabar l'ESO vaig començar el batxillerat escènic, ja que era el que més s’ajustava als meus interessos. També vaig deixar El Círcol i em vaig apuntar a una escola d'interpretació cinematogràfica, o sigui, d'interpretació davant de càmera, coneguda com Estudi Karloff, on vaig estar tres anys. Un cop finalitzada aquesta etapa vaig iniciar la formació professional d’actriu a l’escola Nancy Tuñón, la qual estic compaginant amb uns estudis universitaris de Comunicació Audiovisual.

"Amb cinc anys em van apuntar al Teatre Círcol de Badalona. Allà vaig estar dotze anys fent teatre amateur. Només feia una hora i mitja a la setmana, però per a mi aquell era el millor moment"

Per què vas començar uns estudis universitaris si tenies clar que la teva vocació era l’actuació?
Per tenir un pla B. Al final, com sap tothom, i si no jo t’ho puc assegurar, triomfar en aquest món és molt difícil i sempre està bé tenir uns altres estudis. L’èxit no és segur i tampoc hi ha gaires sortides professionals…

​​​Imatge extreta de 'Jo mai mai', cedida per Berta Rabascall

Per quin motiu?
Perquè hi ha una enorme quantitat de persones que volen dedicar-se a això, moltes d’elles amb un gran talent, i al final, els papers i les produccions que hi ha són limitats. Tant de bo hi hagués feina per a tots, però és un sector molt reduït i viure'n exclusivament és molt difícil. És molt complicat fer projectes seguits. Això només està a l’abast de pocs, i és veritat que els contactes i els projectes on hagis col·laborat anteriorment tenen un gran pes. A mi m'encantaria poder dedicar-me només a això, però si no pot ser, que sempre és una possibilitat, no puc tancar-me portes en altres àmbits.

Com funciona això de què t’ofereixin projectes?
Quan no has treballat mai és gairebé impossible que una productora et truqui sense haver passat abans per cap càsting, ja que no et coneix ningú. En general, molts càstings de les grans productores arriben a través de les agències, les quals proposen els seus actors i actrius segons els perfils que es demandin. A partir d’aquí la productora, juntament amb el director o directora de càsting, tria els perfils que encaixin perquè es presentin a un càsting. Després, si superes aquesta etapa, et seleccionen. Posteriorment, quan ja has començat a fer coses i has participat en projectes, és més fàcil que et cridin per altres càstings per veure si encaixes en altres papers. O, quan ja ets molt conegut, directament et truquen al teu mòbil. Al final, la clau de la professió és treballar molt, ser constant, fer-te visible i, sobretot, no abandonar. Malgrat que no et surtin projectes, si tu estàs allà i curres, arribarà el moment.

I parlant de càstings, com va ser la teva experiència per ser escollida per actuar a la sèrie de Tv3 Jo mai mai?
Fa un any i mig vaig entrar en una agència, i poc després em van dir que una directora de càsting, la Consol Tura, em volia veure per aquesta prova. Vaig participar en un càsting presencial i al cap d'unes setmanes em van dir que m'agafaven. Anteriorment, ja havia enviat uns vídeos de presentació, que en un principi no vaig relacionar amb aquest projecte, però van ser un dels motius pels quals em van voler veure en persona. Tot això va passar fa aproximadament un any i, a finals de maig ja estàvem fent proves de maquillatge, perruqueria i vestuari, juntament amb els assajos. El rodatge va començar a principis de juny i va durar tot l’estiu. 

🏕🌳 Unes colònies d'estiu, primeres vegades que marquen la vida, i molta música en català: estem rodant la sèrie "Jo mai mai" #JoMaiMaiTV3

👉 https://t.co/isO7bxdm4w pic.twitter.com/lB570mzEE0

— 3Cat (@som3cat) June 13, 2023

A Jo mai mai tu has interpretat l'Èlia. Quina va ser la teva primera impressió sobre aquest personatge?
La veritat és que em va encantar. Pel càsting havia de preparar dues escenes en les quals li feia xantatge al meu germà —l’Eric, interpretat per l’actor Jan Buxaderas—, i allà ja vaig veure per on anava el personatge. Vaig rebre el guió final un mes i mig després d’acceptar fer aquest paper, però jo amb les primeres pinzellades al càsting ja tenia clar que el volia representar. A partir d’aquí vaig començar a estudiar el paper i, al cap de poques setmanes, vam iniciar els assajos previs al rodatge. Això va anar molt bé per treballar les connexions i les relacions entre els diferents actors i actrius que hi participàvem. Aquí ens va ajudar molt la Mar Pawlowsky, que era la nostra coach, juntament amb els directors i directores, l’Uri Garcia, en Román Parrado i la Sílvia Quer.

Perquè, és clar, en un principi no coneixies personalment a la resta d’actors i actrius que participaven amb tu a la sèrie. En aquest sentit, de la mateixa manera que n'hi havia d'altres com tu per als quals Jo mai mai era el primer gran projecte, també hi havia persones més destacades dins del món audiovisual com la Clàudia Riera o en Miki Núñez. Com va ser treballar al seu costat?
Doncs la veritat és que he après molt d’ells. La Clàudia al principi em va ajudar molt, vam tenir moltes converses on m'explicava la seva experiència i em donava consells. El mateix amb en Miki. Sempre és molt agraït tenir gent així al voltant, que a banda de tenir la professionalitat i l’experiència siguin tan macos i amb ganes d’ajudar als que comencem. A més que et tracten súper bé i t'ensenyen coses que potser tu encara no has viscut. Pel que fa a la resta de companys, als quals alguns coneixia de vista o per amics en comú, vaig començar a establir un vincle amb ells i elles en unes convivències prèvies al rodatge que vam fer a la casa que apareix a la sèrie. Això també va anar bé per conèixer i familiaritzar-se amb l’espai. Durant aquestes convivències també vam assajar algunes de les escenes més difícils. Tot això va ser clau en el procés de construcció de l'Èlia.

Parlant d’aquest procés de construcció del personatge… què tenen en comú l'Èlia i la Berta?
Bé, en primer lloc, que l'Èlia vol ser actriu, com jo. També crec que compartim la vitalitat i les ganes de fer coses, ja que al final, al principi de les colònies l’Èlia té moltes ganes de conèixer gent i viure l’estiu. A més a més, hi ha el tema de la música. A mi m'agrada molt tocar la guitarra, l'ukelele i cantar, cosa que vaig aprofitar en la posada a escena de la sèrie. En aquest sentit, tant la Berta com l’Èlia comparteixen la vena artística. Pel que fa a trets personals, n'hi ha alguns amb els quals no m’identifico gaire, sobretot amb la part manipuladora que té l’Èlia, la qual la porta a fer xantatge al seu germà durant gran part de la sèrie. I encara que no ho comparteixo entenc els seus motius, ja que ha de ser difícil viure sempre a l’ombra del teu germà —com es veu a la sèrie—, i l’Èlia ho gestiona com pot. Realment m’ha agradat molt fer d’Èlia, perquè al principi és un personatge que passa força desapercebut i acaba tenint un pes rellevant en la trama. 

​​​
Foto: Uri Garcia

Tot i aquestes coses que tens en comú amb l’Èlia, hi ha algun altre personatge que t'hagués semblat interessant interpretar?
A mi m'hauria agradat interpretar el personatge de la Mai, encara que crec que no tenim gaire en comú. Bàsicament, trobo que és una figura curiosa, amb moltes capes i contradiccions. El personatge de la Rita també em sembla molt interessant i potser m'hauria agradat explorar aquesta part més fosca i misteriosa d’un personatge. 

I pel que fa al rodatge de la sèrie, quina va ser l'escena més difícil de gravar?
Personalment, et diria un dels flashbacks del cotxe, el que tinc amb l’Àgata Roca —que figura la mare a la sèrie— i en Jan Buxaderas —l’Èric— que és quan l’Èlia, diguéssim, explota i li diu a la seva mare el que pensa de veritat. Aquesta va ser la meva primera escena en el rodatge de Jo mai mai i requeria molta concentració i estar focalitzada en el pensament intern del personatge per a representar aquesta ràbia i frustració. A tot això se li suma la dificultat d’estar rodant en un espai limitat com és l’interior d’un cotxe. També feia molta calor perquè era juny, i anàvem amb les finestretes pujades per un tema de qualitat del so. A més a més, si no sortia bé l’escena, calia tornar a fer tot el recorregut per tal que quadrés la continuïtat de l’espai. I després, a nivell grupal, va haver-hi una escena que recordo que també va costar una mica de dur a terme. Era una on ens banyàvem de nit a la piscina en la qual vam passar molt de fred —va coincidir amb una de les nits més fredes de l’estiu— i, tot i que ens estàvem congelant, havíem de fer veure que ho estàvem passant súper bé.

​​​La Berta dins d'un cotxe en una de les múltiples escenes de la sèrie que es desenvolupen en aquest espai. Imatge cedida per Berta Rabascall

I la que a tu et va agradar més dur a terme?
Una de les meves escenes preferides és la del cabdell de llana, cap al final de la sèrie, quan estem tots en rotllana i l’Èlia, per dir-ho així, treu l'Èric de l'armari. En aquella escena va haver-hi molta escolta i vam fer molta cohesió. Sí que és veritat que la vam repetir diverses vegades, ja que fèiem un pla de cadascú, però ho recordo com un moment molt maco en què estàvem tots junts. També va haver-hi altres escenes molt divertides, com les de la festa del poble al capítol sis, que a sobre va coincidir amb el meu aniversari. Guardo molt bon record de la gimcana que vam fer pel poble. A més a més, algunes de les escenes van ser una mica improvisades pel fet que l’important era que quadressin les puntuacions al final. Un exemple és la cursa de sacs, on no estava preestablert qui havia de guanyar, cosa que fa que en lloc d’estar actuant estiguem jugant i competint.

Fins a quin punt totes aquestes escenes poden considerar-se el retrat d’unes colònies d’estiu reals?
A veure, una representació fidel com a tal mai no ho seran, ja que la sèrie és una ficció on han de passar moltíssimes coses en vuit capítols de quaranta-cinc minuts. Si tinguéssim molt més temps, o moltes més temporades, les relacions es podrien anar creant més a poc a poc i seria com més realista tot. També hi ha el fet que la Mai, que fa de monitora, és un personatge rebel que no acaba d’assumir mai la responsabilitat i fa una mica el que pot. No crec que reflecteixin ben bé la realitat d’unes colònies, i molt menys dels monitors i monitores de lleure que exerceixen aquesta tasca i s’han format prèviament, però sí que reflecteixen molt bé els conflictes del dia a dia, tant d’adolescents com d’adults. Aquí és on moltes persones segur que s’hi poden veure reflectides, independentment de si alguna vegada han anat de colònies o no. En relació amb això, trobo que un dels objectius principals de la sèrie és ser un punt de trobada entre pares i fills, com de connectar la família. 

En quin sentit?
Crec que hi ha molts temes recurrents en els joves de quinze i setze anys que són una mica tabú i pot ser difícil parlar-ne a casa. A la vegada, la sèrie no només parla dels problemes adolescents, sinó que també ho fa dels adults i les seves relacions. El punt de connexió entre ambdues coses rau en el fet que la sèrie reflecteix els problemes de comunicació que pot haver-hi entre pares i fills, els quals, si no es tracten amb delicadesa, poden comportar conflictes més grans o malentesos. A la sèrie es donen situacions que a vegades com a persones podem passar per alt en el nostre dia a dia, però que vistos amb perspectiva són problemes comunicatius que, gràcies a la representació que ens fa la sèrie, poden ser extrapolats a la situació d’un mateix.

Per exemple?
Famílies que potser estan més centrades en la feina i passen per alt com se senten els fills, el distanciament a causa del dol per la mort d’un familiar, la sensació de rebuig o menyspreu entre germans quan un sent que els pares tenen més en compte les prioritats de l’altre, etc. De la mateixa manera que des de la perspectiva adulta això pot ser causat per altres problemes com l’estrès generat per la feina, el fet de sentir-se menys útil a causa de l’envelliment, no poder connectar amb un fill o filla quan aquest no li vol explicar què li passa… Al final són temes que degut a la intensitat del dia a dia sovint no els donem la importància que requereixen. Aquesta sèrie vol emmirallar els problemes per posar-los en el centre d’atenció i que es puguin tractar de forma correcta.

"No crec que la sèrie reflecteixi ben bé la realitat d’unes colònies, i molt menys la dels monitors i monitores de lleure. Però sí que reflecteix molt bé els conflictes del dia a dia, tant d’adolescents com d’adults"

Més enllà dels problemes del dia a dia, quins altres aspectes de Jo mai mai tenen un major pes real que fictici?
La sèrie no és la representació fidel de com són unes colònies reals sobretot per un tema de límits entre monitors i adolescents, i la rapidesa amb què s’estableixen relacions íntimes entre els personatges. En canvi, sí que aconsegueix representar el que és l’essència d’unes convivències d’estiu, passar-ho bé amb els amics, fer excursions i activitats, banyar-se a la piscina, etc. A més a més, a vegades la ficció dista menys de la realitat del que pensem, ja que vàries de les situacions que es donen a la sèrie estan basades en experiències viscudes per alguns guionistes i directors quan han estat de colònies.

​​​Foto: Oriol Colomar

Quin paper juga aquesta sèrie en la reivindicació llengua catalana?
Un de molt important. Al final no hi ha tant contingut en català com ens agradaria i jo crec que un dels objectius era això, ser un referent pels joves catalans. Trobo que el llenguatge és bastant similar al de la vida quotidiana, ja que no és extremadament pulcre o correcte. També ha fet una aposta per connectar amb l’audiència més adolescent a través de la música en català, que és un element bastant representatiu de la sèrie. Jo mai mai té moltes versions de cançons catalanes de les darreres dècades que són referents per molts de nosaltres i trobo que això és molt innovador, ja que no s’havia fet abans. Han quedat versions maquíssimes i a mi com a espectadora m'agradaria veure una sèrie així on versionessin cançons catalanes que he escoltat al llarg de la meva vida. També l’objectiu amb les versions és que el públic més jove connecti amb la música d’abans, perquè algunes de les cançons versionades es van publicar fa deu o vint anys i ara, gràcies a haver-les cantat amb motiu de la sèrie, les recuperem i les posem de nou en valor.

L’últim capítol de la sèrie va deixar moltes portes sense tancar, veurem una segona temporada pròximament?
Tant de bo, m’encantaria. Això és l’únic que sé i que puc dir de moment. Jo crec que han quedat moltes coses per resoldre i que l’Èlia es penedeix, al final, de tot el que ha passat amb l'Èric… Però és com que no s'acaba d'explorar què passa amb aquests personatges, igual que amb molts altres. Seria genial que es poguessin resoldre totes aquestes incògnites en una segona temporada.

Arriba el moment de saber què va passar... 🎒🚑🚨 Avançament de l'últim capítol de #JoMaiMai3Cat: dilluns a la plataforma 3Cat, i a les 22.05, a TV3

👉 https://t.co/srhpuR6dEl pic.twitter.com/8agKTenI7u

— 3Cat (@som3cat) March 10, 2024

Parlant del futur de la sèrie, per on passa ara el teu futur com a actriu?
De moment encara no tinc cap altre projecte entre mans, però sí que estic pendent d’una sèrie que vaig gravar abans de Jo mai mai i que s’estrenarà aquesta tardor a Disney Plus. Es diu Regreso a las Sabinas i serà la primera sèrie d’emissió diària en una plataforma de streaming. Allà, però, tinc un paper més secundari i només apareixo en alguns dels setanta episodis que s’emetran.