Pancarta a Minsk
Per Imanol Olite
Publicat el 06 d’agost 2020

A finals de març, quan la COVID-19 obligava governs d’arreu del món a tancar fronteres i milions de persones havien d’interrompre sobtadament les seves vides, el president de Bielorússia, Alexander Lukashenko, es posava els patins per disputar un partit d’hoquei sobre gel. “Aquí no hi ha virus! Fer esport al gel és el millor remei pel virus”, deia. Un cop finalitzat el partit, i preguntat per les mesures que prendria per combatre un virus que afecta ja a més de 67000 bielorussos, Lukashenko va recomanar “vodka, saunes i un tractor”.

La particular visió del president bielorús sobre la pandèmia va deixar perplexes milions de persones arreu del món. El que deuria sorprendre a més gent, però, era descobrir que en algun remot lloc del planeta existia un país anomenat Bielorússia; un estat aliè als focus mediàtics, allunyat de les dinàmiques geopolítiques mundials i dirigit per un president d’allò més excèntric.

Les paraules que el líder bielorús pronunciava el març van generar incredulitat, escepticisme i alguns riures. La realitat, però, dista molt de ser una sàtira: Lukashenko dirigeix el que analistes i experts d’arreu del món porten anys anomenant “l’última dictadura d’Europa”. Un sobrenom quasi més desconegut que el país que descriu.

L’skyline de Minsk, la capital de Bielorússia, el conformen àmplies avingudes delimitades per edificis al més pur estil soviètic. Entre les grans façanes quadriculades i monòtones, algunes cúpules d’esglésies ortodoxes trenquen la grisor de la capital bielorussa. També ho fan els parcs i les places, molts cops vigilades sigil·losament per imponents estàtues de líders de la Unió Soviètica com ara Lenin.

A les zones més comercials, grans multinacionals i firmes com Zara intenten obrir-se pas entre cartells i rètols escrits en ciríl·lic, l’alfabet de les llengües russa i bielorussa. Malgrat ser un país encara bastant hermètic, Bielorússia sucumbeix a les pressions de la globalització. Ara bé, el passat soviètic continua ben viu arreu del país, configurant un paral·lelisme entre present i passat.

Minsk està experimentant un creixement constant. Avui dia, hi resideixen quasi 2 milions de persones; el 20% de la població total de Bielorússia. VITALI HARMASH (PIXABAY)

L'herència autoritària

Més enllà de l’estètica retro de l’urbanisme bielorús, una de les majors herències deixades per l’URSS té nom i cognom: Aleksander Lukashenko. Al capdavant del país des del 1994 -només tres anys després del desmembrament de la URSS- Lukashenko és el líder nacional més veterà de tot Europa, i la seva forma de governar és considerada per molts com una prolongació de l’autoritarisme soviètic. “Podríem dir que Lukashenko és un prototip d’autòcrata postsoviètic”, assenyalava Ingo Petz, periodista alemany i expert en Bielorússia, en un col·loqui sobre el país europeu organitzat per la revista New Eastern Europe.

Fill d’una modesta família de províncies, des de ben jove Lukashenko ja s’interessava per la política. Durant la joventut va ostentar càrrecs discrets dins l’administració soviètica, i va servir a l’exèrcit durant cinc anys. El 1994 va ser escollit president de la jove República de Bielorússia. Des de llavors ha governat el país amb mà de ferro, guanyant totes les convocatòries electorals.

El liderat de Lukashenko ha estat durament criticat per les seves mancances a nivell democràtic, i a dia d’avui el país es troba a la cua dels rànquings en matèria de drets individuals, llibertat d’informació i transparència democràtica. L'ONG Freedom House, per exemple, classificava el 2019 Bielorússia com un país “no lliure” dins la base de dades “Freedom in the World”, equiparant-lo a estats com ara Iraq, Corea del Nord o Aràbia Saudita.

La situació democràtica al país eslau ha empitjorat substancialment durant les últimes setmanes, amb motiu dels comicis presidencials que s’hi celebraran diumenge vinent. Deixant unes estampes atípiques al país, milers de bielorussos han sortit als carrers en protesta per la repressió que Lukashenko i el seu aparell polític estan duent a terme contra una oposició que, per primer cop, podria suposar una amenaça real per la seva perllongació al poder.

Des de l’inici de les mobilitzacions ja hi ha hagut centenars de detinguts, i els clams a favor d’uns comicis lliures no han servit per reconstruir una oposició mutilada pel president, qui s’ha encarregat de desfer-se de quasi tots els seus contrincants.


En contrast amb la seva popularitat interna, les maneres de Lukashenko no han generat massa simpaties fora de les fronteres del seu país, i han convertit Bielorússia en un dels aneguets lletjos d’Europa.


Malgrat la palpable manca de llibertats al país, en batka -sobrenom amb què es coneix popularment Lukashenko- continua gaudint d’un ampli suport popular, propiciat en gran mesura pel seu discurs pragmàtic i la retòrica d’exaltació nacionalista i de revitalització del nacionalisme autòcton. Ara, el president pronuncia alguns dels seus discursos en bielorús -idioma oficial del país, conjuntament amb el rus, però que menys del 30% de la població parla-, i des del govern s’està promovent la cultura i els símbols pròpiament bielorussos.

En contrast amb la seva popularitat interna, les maneres de Lukashenko no han generat massa simpaties fora de les fronteres del seu país, i han convertit Bielorússia en un dels aneguets lletjos d’Europa. L’última gran disputa regional es produïa amb Lituània, que observa amb preocupació la central nuclear que el govern bielorús està construint a poc més de 50 quilòmetres de la seva frontera, una infraestructura que titllen de “risc per la seguretat del continent”.

El germà gran

Per molt compromesa que sigui la situació, però, a la rereguarda sempre hi ha un veí fidel que mai l'abandona, una ànima inseparable: Rússia. Des de temps immemorials els dos països son com germans, entrellaçats per numerosos vincles polítics, econòmics, socials i culturals. Per corroborar-ho, només cal examinar l’etimologia del nom Bielorússia: “Rússia blanca”.

L’estreta relació entre Minsk i Moscou no trigava a materialitzar-se. El 1997, amb una Bielorússia acabada de néixer, els dos països firmaven el tractat per la creació de la Unió de Rússia i Bielorússia, que entrava plenament en vigor l’any 2000. Aquest acord aspirava a una integració progressiva a nivell fronterer, comercial i aranzelari entre els dos països. En un primer moment incloïa també una bandera i moneda úniques i, fins i tot, unes institucions polítiques comunes, però aquestes idees mai es van arribar a materialitzar.

 

 

Des de llavors, és impossible pensar-ne un sense altre, encara que és molt més complicat imaginar-se Minsk sense Moscou. Ara bé, malgrat els forts llaços que uneixen els dos països, la relació entre Rússia i Bielorússia sempre ha sigut d’amor-odi.

L’economia bielorussa és extremadament depenent de Moscou: l’any 2016, el 48% de les seves exportacions es dirigien cap a Rússia, i el petroli i gas russos -que Moscou ven a Minsk al mateix preu que el seu mercat intern- son de vital importància per a l’economia nacional. El president rus, Vladímir Putin, ha aprofitat aquesta situació per tornar a posar sobre la taula la unió internacional, amenaçant el seu homòleg bielorús amb tallar qualsevol tracte de favor si Lukashenko no es mostra receptiu a una major integració.

Encara que oficialment Moscou i Minsk diuen que “encara no es donen les condicions” per crear l’Estat de la Unió, Lukashenko s’afanya a dissipar tots els rumors. Fins i tot s’hi ha mostrat contrari: el passat mes de febrer afirmava que la integració “s’empassaria” Bielorússia i que ell “sempre lluitaria perquè el seu país continués sent sobirà i independent”.


Bielorússia podria deixar de mirar cap Rússia i girar els seus ulls cap a Occident; cap a la Unió Europea. Les relacions entre Minsk i Brussel·les, però, no han sigut precisament cordials durant tots aquests anys.


Els sondatges també mostren una clara oposició per part de la ciutadania a una hipotètica unió: segons un estudi de l’Associació Analítica Bielorussa, només el 14,7% dels bielorussos enquestats estaria a favor d’una unificació amb Rússia. Putin veu en Bielorússia una oportunitat per assegurar la seva àrea d’influència comercial i geopolítica, però les seves aspiracions xoquen amb les voluntats de Lukashenko i la majoria de bielorussos.

Amb l’augment de les tensions entre els dos països, Bielorússia podria deixar de mirar cap Rússia i girar els seus ulls cap a Occident; cap a la Unió Europea. Les relacions entre Minsk i Brussel·les, però, no han sigut precisament cordials durant tots aquests anys. “Tradicionalment, la UE ha considerat Bielorússia com un estat aberrant; poc més que un apèndix de Rússia, amb un historial descarat d’opressió política i abusos dels drets humans”, explica Krystyna Parandii, investigadora al Centre for European Reform. “Com a resultat, el compromís de la UE amb Minsk ha estat limitat”, afegeix.

 

Desgel internacional

No obstant això, els progressos del país en matèria de drets humans i la predisposició de Minsk a actuar com a mediador en el conflicte entre Ucraïna i Rússia, entre d’altres, han apropat les dues posicions, que semblen més disposades que mai a entendre’s. “Brussel·les no s’oblida dels drets humans, però aquest progrés ara és paral·lel a altres assumptes més pragmàtics com els econòmics. Els drets humans ja no son obstacle per altres temes”, afirmava Artyom Shraibman en una entrevista amb l’International Institute for Peace.

Lukashenko veu amb bons ulls un apropament a la UE com a estratègia per reduir la seva dependència de Rússia, i els bielorussos també. Segons una enquesta del projecte “EU Neighbours”, un 62% dels ciutadans del país creu que les relacions amb la UE son bones, i un 51% dels enquestats hi confia. Qui ho mira amb recel és Moscou.

La llista d’actors en joc al tauler bielorús no acaba aquí. Recentment la Xina ha esdevingut una altra peça del trencaclosques, amb la intenció d’incrementar la seva presència (i influència) en el país europeu. El passat mes de desembre, Bielorússia i el Banc de Desenvolupament de Xina signaven un acord pel qual el gegant asiàtic proporcionava a Minsk un préstec d’uns 500 milions de dòlars, i amb motiu la crisi generada per la COVID-19 Pequín ha enviat grans quantitats de material sanitari al país, en línia amb una estratègia que ja es coneix com la “diplomàcia de la mascareta”.


Bielorússia afronta el futur amb el cor dividit i uns dilemes difícils de resoldre: obertura o hermetisme, democràcia o autoritarisme, progrés o statu quo.


Des de l’altra banda de l’Atlàntic l’interès també creix. Els Estats Units veuen en Bielorússia una oportunitat d’or per eixamplar la barrera de contenció russa i enfortir la OTAN; una estratègia que ja està duent a terme als Balcans. Per això, en un primer apropament, els dos països van anunciar l’any passat l’intercanvi d’ambaixadors; i en una trobada a Minsk el Secretari d’Estat nord-americà, Mike Pompeo, va assegurar que “els Estats Units volen ajudar Bielorússia a construir el seu propi estat sobirà”.

Bielorússia afronta el futur amb el cor dividit i uns dilemes difícils de resoldre: obertura o hermetisme, democràcia o autoritarisme, progrés o statu quo. Només el temps dirà quin camí prenen els bielorussos, que tenen a les seves mans decidir si la “última dictadura d’Europa” continuarà sent una realitat. O bé si els temps de Lukashenko passen a ser un episodi més als seus llibres d’història i en un mer record del passat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —