1. Milonga del Moro Judío, Jorge Drexler

El 3 d’agost de 1492, durant la Inquisició, els jueus van ser expulsats definitivament d’Espanya per Ferran i Isabel, els Reis Catòlics. El març del mateix any se’ls va donar un termini fins el 3 d’agost per marxar. Aquesta data marcà el desterrament definitiu d’un poble que va viure a la Península Ibèrica durant segles abans de ser expulsats. 

Constituïen el 20% de la població. La meitat es va quedar i convertir al cristianisme de manera forçada, d’altres es van convertir per convicció i finalment una altra part va mantenir els ritus jueus dins les parets de casa.

L’efemèride no és motiu de celebració ni d’orgull. D’aquesta manera, el cantautor uruguaià, Jorge Drexler, interpretà l’any 2004 La Milonga del Moro judío. Una cançó que és un clam a la interculturalitat, la convivència de les diferents tradicions i l’evidència que tots els éssers humans són iguals independentment de la religió que professin. Una lliçó de la qual possiblement encara queda molt per aprendre.   

2. Obertura de l’òpera Guillem Tell, Orquestra filharmònica de Tòquio. 

El mateix 3 d’agost però d’uns segles mes tard, al 1829 es va estrenar l’òpera Guillaume Tell de Gioachino Rossini, basada en el personatge mític de Guillem Tell. 

Segons la llegenda fou un heroi de la independència suïssa que el segle XIII va guiar als seus conciutadans en contra dels seus dominadors austríacs. El reclam artístic del personatge no només es va plasmar en forma d’òpera, sinó que anys abans, l’any 1804 el reconegut escriptor alemany Friederich von Schiller va escriure l’obra de teatre 'Guillem Tell' que també va servir d’inspiració al compositor italià. 

L’òpera es va estrenar a París i consta de quatre actes que es poden allargar fins aproximadament 4 hores. La trama argumental es vesteix de molts personatges que donen vida a una obra llarga i complexa, però tothom té en ment el famosíssim moment en que el protagonista fa honor a la seva punteria llançant una fletxa a una poma que està recolzada damunt del cap del seu fill. 

Us deixem l’obertura de l’òpera molt coneguda arreu del món interpretada per l’orquestra filarmònica de Tòquio. 

3. When I’m Sixty Four, The Beatles 

Dos anys, 292 actuacions i un grup que va esdevenir llegenda entre les quatre parets d’un subterrani petit i humit de Liverpoool, que emulava els locals del districte de jazz de París. Sí, estem parlant de The Cavern Club, on el 3 d’agost de 1963 els Beatles van tocar-hi per última vegada. 

Llavors els quatre de Liverpool ja havien agafat una embranzida col·lossal i el petit club no podia satisfer la demanda d’audiència del grup. Un mes abans, havien enregistrat She Loves you i sis mesos després inciarien la seva primera gira a l’altre costat de l’oceà.

Els Beatles hi van tocar per primera vegada el 9 de febrer de 1961, uns anys després que l’empresari Alan Sytner inaugurés el club (1957). The Cavern va ser la sala que va catapultar la carrera de John Lenon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Star - tot i que va començar tocant-hi Pete Best-. En aquestes quatre parets va ser també on Brian Epstein, el que seria el seu mànager, els va descobrir. Epstein va quedar fascinat per la seva música, el seu ritme i el sentit de l’humor. 

Durant l’última actuació dels Beatles un tall d’energia va deixar a les fosques i en silenci el local. En aquell moment Lennon y McCartney van aprofitar l’ocasió per interpretar la versió acústica de When I’m Sixty Four (la cançó no va ser editada fins 1967). 

A la dècada següent The Cavern va acollir actuacions de grups com The Rolling Stones, The Yardbirds, The Kinks, Elton John, Queen, The Who i John Lee Hooker. Però el que està clar és que el club passarà a la història per ser el bressol d’un dels millors grups de tots els temps.

4. Enola Gay, Orchestral Manoeuvres in the Dark 

El 6 d’agost de 1945 es produí un fet que suposaria l’inici del final de la Segona Guerra Mundial. I a la vegada, una atrocitat per milers de persones de la ciutat japonesa d’Hiroshima. El bombarder B-29 nord-americà, Enola Gay, va llançar la primera bomba atòmica sobre aquesta ciutat. L’explosió es va produir a 600 metres d’alçada emportant-se 12 km2 de la ciutat i causant gairebé 80.000 morts i 70.000 ferits, que van morir al cap de pocs mesos. 

El grup britànic, Orchestral Manoeuvres in the Dark (OMD) va llançar el 26 de setembre de 1980 una cançó que portava per títol el nom del bombarder Enola Gay, però amb un clar missatge antibèl·lic. La lletra apel·la l’oient i el fa reflexionar sobre la necessitat d’utilitzar o no utilitzar bombes. El tema va tenir molt d’èxit arreu del món i es van vendre més de 5 milions de còpies.

5. Diamonds are a girl’s Best Friends, Marylin Monroe

Ara fa 58 anys, el 4 d’agost de 1962 va morir la icona femenina més populars del segle XX; Parlem de Marylin Monroe, cantant, actriu i model nord-americana.   

Si bé va començar treballant com a model, no va trigar en fer carrera a Hollywood on va adoptar el seu nom artístic i va deixar enrere el nom de naixement, Norma Jeane Mortenson. Al llarg de la seva curta però intensa carrera cinematogràfica va fer arribar a rodar 29 pel·lícules, algunes tan conegudes com ‘Els senyors prefereixen les rosses’ o 'Seven Year Itch'. 

Va ser molt més que un rostre bonic. Darrere la seva personalitat s’amagava una joventut plena de patiment. Tot i ser considerada un ‘sex symbol’ per moltes generacions, Monroe va reivindicar el dret de les dones a mostrar el cos amb autonomia i seguretat. 

Destaquem la cançó de jazz Diamons are a girl’s Best Friends. El tema va ser inicialment interpretat per Carlon Channing al musical de Broadway ‘Els senyors prefereixen les rosses’ però és la versió de la Marilyn la que la va fer famosa. És segurament el tema més icònic de l’actriu. La cançó també va aparèixer en el famós film, Moulin Rouge, llavors interpretada per l’actriu Nicole Kidman. 

6. O Leãozinho, Caetano Veloso 

El 7 d’agost fa anys Caetano Veloso, compositor i cantant brasiler. El músic va ser un dels impulsors del moviment tropicalista, un moviment cultural nascut als anys 60 amb la voluntat d’universalitzar la música brasilera. O Leãozinho és una cançó composta per Veloso i inclosa dins l’àlbum Bicho. El títol, traduït del portuguès, significa “petit lleó”.

7. I Wanna Dance with Somebody, Whitney Houston

La cantautora Whitney Houston va néixer el 9 d’agost de 1963. La seva carrera musical va ser especialment exitosa sobretot a la dècada dels 80 i els 90, destacant en els gèneres pop, gòspel i rythmn and blues.

No només destacà com a cantant, a més va fer carrera cinematogràfica, produint pel·lícules com Princesa por Sorpresa, i actuant com a actriu protagonista a El Guardaespatlles. També va posar banda sonora a la pel·lícula, amb el senzill I will Always Love You, que en el seu moment va ser el més venut de la història cantat per una dona. A més, la banda sonora de El Guardaespatlles guanyà el Grammy el 1994. A més, va tenir un paper destacat com a activista, donant suport al moviment anti-apartheid. El 2012 la van trobar morta a la banyera d’un hotel de Beverly Hills. En el moment de la seva mort, era la dona que havia acumulat més premis fins al moment. 

Recordem a la cantant amb un dels seus temes més populars: I Wanna Dance With Somebody. 

8. Trece Rosas, Medina Azahara: 

Es coneix amb el nom de Tretze Roses Roges el grup de noies que van ser afusellades per la Dictadura Franquista el 5 d’agost de 1939, quatre mesos després del final de la Guerra Civil Espanyola. Es tractava d’un grup de noies vinculades a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) d’entre 18 i 29 anys. 9 d’elles eren menors d’edat quan van ser afusellades, ja que aleshores la majoria d’edat s’assolia als 21 anys. Se les acusava de ser responsables d’un delicte “d’adhesió a la rebel·lió”. Els dirigents del PCE i les JSU havien abandonat el país i l’organització va caure en poc temps. Els fitxers amb els noms dels militants socialistes no havien pogut ser destruïts i van ser requisats pels franquistes un cop van ocupar Madrid. Els militants van ser perseguits i empresonats, entre ells les Tretze Roses, que van ser torturades i traslladades a la presó de dones de Ventas. 

El règim les va culpar més endavant de l’atemptat contra el comandant franquista Isaac Gabaldón Izurzún i la seva filla, per formar part de la suposada “xarxa comunista de grans dimensions”. Amb elles també van ser afusellats 50 homes més. 

El grup de rock andalús Medina Azahara el 2018 va dedicar la cançó Trece Rosas a les joves. 

9. I’m Waiting for the Man, The Velvet Underground

 El 6 d’agost de 1928 naixia a Pittsburgh, Pennsilvània, Andy Warhol. L’artista polifacètic va revolucionar el món de l’art durant més de dues dècades, iniciant el moviment del pop-art. Les reproduccions de les llaunes de sopa Campbell, les llaunes de Coca-Cola o els retrats de Marilyn Monroe van revolucionar la idea d’art i el paper de l’artista, convertint-lo  en un dels personatges més famosos del segle XX. 

Als anys 60 Warhol va començar a fer de manager de la banda The Velvet Underground, que va començar a formar part de la seva exposició d’art Exploding Plastic Inevitable. Warhol va introduir l’artista i amiga seva Nico al grup i l’any 1966 va produir el disc The Velvet Underground & Nico. Warhol, a part de portar-ne la producció, també va dissenyar la portada del disc. La relació de Warhol amb el grup va acabar poc després, a causa de les diferències entre l’artista i Lou Reed. 

Warhol també va dissenyar portades de discos per a altres artistes, per exemple: la portada de Rockbird de Debbie Harry, la portada d’Aretha, d’Aretha Franklin; la de Love You Live dels The Rolling Stones, Sticky Fingers també dels Stones; de Made in Spain de Miguel Bosé o de Menlove Ave de John Lennon. 

10. My Future, Bilie Eilish

Una altra de les propostes musicals de la setmana és el nou single de Billie Eilish My Future. La setmana passada la cantant nord-americana va llançar el seu nou single compost durant el confinament. 

A causa de la pandèmia, l’artista ha hagut d’aplaçar la gira mundial que tenia prevista per aquest any, és per això que ha aprofitat el confinament per dedicar-se a escriure nova música. 

Amb només 18 anys, aquest 2020 ha guanyat quatre premis Grammy gràcies al seu àlbum When We All Fall Asleep, Where Do We Go?. Ha estat premiada com a millor nou artista, millor autora de cançó, millor grabació de l’any i millor àlbum de l’any; convertint-se en l’artista més jove en aconseguir-ho.