Porto 200 anys mig ofegat en una taca de pintura del considerat color més lleig del món. Només sóc un cadell, però des que vaig néixer, entre el 1819 i el 1823, he estat envoltat de foscor. He tingut a prop personatges horripilants, alguns fins i tot els he vist, i això porta dos segles causant-me vertaders malsons. Al principi em costava d’entendre per què alguns de vosaltres pagueu per veure’ls, per què us quedeu davant d’ells, observant-los, comentant les seves formes amb els vostres acompanyants i fent-los fotos quan el vigilant de la sala no mira. Amb el temps he entès que, com deia Ortega y Gasset, l’art ha patit una deshumanització i que als contemporanis us agrada més valorar-lo pel que us diu estèticament que no pel que us transmet emocionalment.

És veritat que potser he fet una introducció massa dura, però en cap cas pretenc semblar una víctima o fer-vos sentir llàstima. Sé que ara mateix esteu passant un moment complicat, ple d’incerteses, de temors, de cansament, de dubtes i de preocupació, pel que l’últim que vull és fer-vos arribar encara més negativitat. Al contrari: la meva intenció amb aquesta carta és fer-vos entendre que la por és totalment racional sempre que hi ha un motiu per patir-la i que de tot se surt, tard o d’hora. Però tampoc puc ser hipòcrita. El cert és que el que us fa tenir por a vosaltres és precisament el que m’ha salvat a mi de la meva. 

Goya em va pintar en una paret de casa seva, coneguda com la Quinta del Sordo, poc després d’adquirir-la. Estava situat a la segona planta, on, com a la resta de l’edifici, hi havia també altres pintures negres com jo. Des d’on estava, només en podia veure dues, Duelo a garrotazos i Las Parcas, que, si bé eren bastant horroroses, almenys tenien colors una mica vius i els personatges uns rostres prou difuminats perquè no els acabés de veure bé. M’hi vaig estar fins el 1873, em sembla, quan el restaurador Salvador Martínez Cubells em va traslladar al llenç on sóc des de llavors. Vaig tenir una època d’anar cap aquí i cap allà, però el 1881 vaig arribar al Prado per quedar-m’hi. 

Il·lús de mi. Vaig pensar que, en estar en un museu tan important com aquell, la meva qualitat de vida milloraria. Res més allunyat de la realitat. Em van posar al fons de la sala 67, envoltat de la resta de pintures negres de Goya. Jo ni tan sols sabia que érem més de tres. Va ser aleshores quan vaig poder veure més de prop Las Parcas, vaig descobrir l’absolut terror que vivien els personatges de La Romería de San Isidro, vaig haver de mirar als ulls els monstres calavèrics de Dos viejos comiendo i em van deixar copsat les mirades nervioses dels protagonistes d’El aquelarre. 

El que hi havia a l’altra banda no era molt millor. Tot i que Duelo a garrotazos i Una manola: Leocadia Zorrilla tenien el cel pintat de color blau, cosa que els feia contrastar amb la resta d’obres, Dos viejos em va atemorir molt la primera vegada que la vaig veure de reüll. Sabia que al costat hi havia una altra obra, però vaig trigar bastant a poder veure-la: sempre era la que tenia més visitants al voltant i no va ser fins que una turista belga va ensenyar a la seva parella una foto que li havia fet davant meu que no vaig poder apreciar-la sencera.

Saturno és sense cap dubte el quadre que m’ho ha fet passat pitjor des que visc al Prado. Nit rere nit, cada vegada que s’apagaven els llums i es tancaven les portes, aquells ulls, aquell cos mutilat, aquella boca ensangonada i aquelles mans enormes apareixien als meus somnis sense treva. Fa segles que els estudiosos intenten descobrir cap on estic mirant, què és el que veig fora del meu quadre. Hi ha qui diu que busco ajuda, que tinc ulls d’esperança o de resignació per estar a punt d’enfonsar-me. Des que estic al museu, us asseguro que l’únic que intento és mirar el més lluny possible de Saturn.

Però la Covid-19 ho ha canviat tot. Després de tantes setmanes a les fosques, sense veure cap de les meves companyes, gairebé havia aconseguit poder dormir bé. Quan va començar a córrer la notícia que tornaríem a obrir, vaig témer que tots els meus mals tornessin a ressorgir, però la nova exposició, “Reencuentro”, ha obligat el museu a reformular la distribució de les peces artístiques. Ara ens hem separat i estic coneixent altres quadres. Més colorits, menys tenebrosos i molt més simpàtics. 

Aquesta és, doncs, la meva lliçó. Que per molt negres que semblin les coses, mai millor dit, al final sempre hi ha una sortida, un clic que ho fa canviar tot. No és un lema gaire nou, ho sé, però penso que a vegades conèixer l’experiència d’algú que ha aconseguit deixar la por enrere ajuda. Espero, això sí, que vosaltres no hagueu d’esperar 200 anys a que es solucioni la vostra situació. Com dieu vosaltres, tot anirà bé, us ho prometo. Paraula de gos.

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible