Borja Nicolau (Barcelona, 1992) és un amant de la paraula. Ell mateix explica que, des de ben petit, sempre li ha encantat parlar i que, si no se'l fa callar, és capaç de convertir un esmorzar en un sopar. Aquesta és i ha sigut sempre la seva passió. Però, com a moltes persones els passa, la passió i la vida laboral diferien una mica. Fins fa dos anys, compaginava el seu amor per la comunicació amb la seva feina estable (i ben pagada).

Després de deu anys fent malabars, Borja Nicolau va decidir que era el moment de llançar-se al buit i dedicar-se a la comunicació amb totes les seves forces. Què era el pitjor que podia passar?, es preguntava ell. Doncs bé, el que va passar va ser l'esclat d'una pandèmia mundial. Malgrat els evidents entrebancs, en Borja ha sabut aguantar el temporal i actualment ja està fent la segona temporada del seu monòleg El Visionario, on explica amb clau d'humor com la seva vida va canviar quan va decidir apostar per la seva passió.

Com neix la idea de deixar la feina i començar el teu show?
Jo feia deu anys que compaginava dues facetes molt diferents. Anava a la feina entre setmana i els caps de setmana era monologuista al teatre. I sempre era la mateixa pregunta: "Borja, a quina de les dues et dedicaràs?". Jo sempre deia que a totes dues, però va arribar un moment en què vaig haver de decidir. Em vaig adonar que no podia créixer al ritme que volia a cap de les dues, així que vaig decidir intentar el camí de la comèdia. Va ser febrer de 2020; i al cap de quinze dies va esclatar una pandèmia mundial. Des de llavors hi ha hagut moltes aventures. Una d'elles ha sigut El Visionario, un espectacle on parlo d'aquest canvi de vida.

I com va néixer El Visionario?
La idea no estava pensada. Jo quan vaig deixar la feina tenia una altra obra de teatre que feia amb dos companys. Amb el Julen Axpe i el Ritxi Olivé al Teatreneu, la mateixa sala, que es deia La hora de la verdad. Fèiem un show tots tres i ho anava compaginant amb la feina. Per tant, el meu pla era continuar aquest show i, algun dia, llençar el meu show unipersonal. Quan va esclatar la pandèmia, el Julen i jo vam començar a fer reunions de Zoom per llegir-nos textos cada dia. Vam estar fent això durant diverses setmanes i se'ns va acudir la idea de dir: "Per què no fem un show, ara que els teatres són tancats, a l'aire lliure, portem nosaltres el teatre a la gent. Anem amb la furgoneta, ho muntem tot nosaltres (equip de so, escenari, tot) i fem monòlegs al poble, de festa major".

"És veritat que tinc un humor molt blanc i comercial, així que és difícil que la gent s'ofengui amb mi perquè només tinc tres acudits cabrons"

Per tant va sorgir d'imprevist?
Durant el confinament vaig escriure El Visionario sense saber que hi hauria un show que es diria El Visionario. Durant l'estiu vam fer aquest show itinerant en el qual vaig continuar rodant el text... fins que va acabar l'estiu i van obrir els teatres. Vaig pensar que potser podia fer un show unipersonal que fos El Visionario. I el vaig llençar el novembre de 2020.

Quin tipus de reacció va tenir la gent propera quan els vas dir que deixaves la feina?
La reacció va ser molt bona, començant pels meus pares. Tot això va començar al desembre, que vam anar de vacances amb la meva família. I jo crec que quan vas de vacances és un moment on et pares una mica a pensar. I jo en una llibreta vaig començar a apuntar coses que m'agradaria fer si deixés la feina. Em vaig començar a il·lusionar, i l’últim dia de viatge els vaig dir als meus pares: "He pensat que faré això". Llavors ells diuen "hòstia, deixes la teva feina estable". Tenia bona projecció i cobrava molt bé, però tampoc els va sorprendre perquè era una cosa que podia passar. Em van dir: "entenem el que vols fer i entenem que pot ser que sigui ara el moment". Van fer preguntes de pares, però ho van comprar bé.

Per ser un principiant, te’n surts prou bé. Creus que has tingut sort?
Jo sempre parlo del concepte de la "sort buscada": perquè les coses et vagin bé a la vida necessites sempre un cop de sort. Sort? Sí, però cal que l'hagis buscat abans. És a dir, que en el moment en què tens el cop de sort estiguis preparat perquè allò funcioni. Penso que és una mica de les dues: sort i esforç.

Quina és la teva part preferida del monòleg?
No tinc cap part preferida; cada part té a la seva màgia. A mi el que m'agrada és treure cinc minuts de monòleg d'una història avorrida. Una història en si pot estar bé, però no és suficient. Així doncs, com aconsegueixes que sigui divertit? Si ho portes a una situació molt propera, la gent empatitza i riu. La clau, doncs, és portar-ho tot a situacions quotidianes d'ara. Les imitacions també m'agraden, així com tancar el monòleg amb una part inspiracional, amb un missatge que no sigui només per riure.

Quins són els reptes o les dificultats del còmic?
Una de les claus és aconseguir connectar amb la gent. Crear un clima, una atmosfera. Te n'adones a mesura que vas actuant i que vas vivint experiències. El mateix monòleg, fent el treball previ de captar l'atenció del públic i sense fer-lo, té dues reaccions totalment diferents. Molts cops hi ha aquesta part no mesurable i curiosa que és aconseguir connectar amb la gent des del principi. Per això jo faig al principi uns 10 o 15 minuts d'interacció amb el públic. Hi ha dies que van molt bé, i aleshores el show va rodadíssim, i també hi ha dies que no surten tan bé i després has de remar més durant l’espectacle.

És fàcil guanyar-te el públic?
La interacció és la part més difícil del monòleg. Interactuar és jugar amb foc, hi ha dies que surt de meravella i hi ha dies que no surt tan bé.

Creus que ompliries el teatre si actuessis en una sala més gran?
La sala actual té un aforament real de 100 persones, però treballem amb un aforament màxim de 70 perquè tot i que podríem omplir-ho tot legalment, la gent s'estressaria una mica. La primera temporada jo tenia un show per setmana, i aquesta segona n'hem obert dos per intentar arribar a més gent. Però hi ha dinàmiques diferents en el món del teatre i és difícil omplir i vendre entrades cada setmana.

Quin futur té El Visionario?
És veritat que El Visionario és un show que té molta actualitat. El show mateix t'obliga com a monologuista a anar-lo actualitzant. Hi ha moltes referències que, de sobte, t’adones que ja no fan riure a la gent. Al principi feia la broma dient que era jo qui va encarregar els tests ràpids de la Xina, aquells que van arribar defectuosos, i va arribar un moment en què la gent ja no reia. Ja no recordaven allò. Et veus forçat a anar actualitzant les bromes. És veritat que encara que actualitzis les bromes, hi haurà un moment en què el tema de la Covid es farà pesat. Però realment no tinc pla. Si soc sincer, quan vaig treure aquest show el novembre de 2020, pensava que duraria dos o tres mesos. Ja portem un any, continua funcionant bé i a la gent li agrada. Jo crec que és un show que encara durarà, però d’aquí a un any i mig vull treure un altre monòleg que serà diferent de El Visionario.

Agafant la recent polèmica que ha obert el darrer programa de Bricoheroes, quins creus que són els límits de l'humor?
Jo penso que amb el tema de l'humor has de ser conscient de què pots generar en l'altra persona i ser conseqüent. Després de fer un acudit que pot considerar-se compromès, jo sempre faig la broma de dir "humor negre, no" perquè serveix per destensar l'ambient.

Mai no has tingut cap problema amb el públic pels acudits que fas?
Alguna vegada m'ha passat que noto que el monòleg no va gaire bé per un camí, així que en canvio una mica la direcció per veure si el reben millor, però no m'ha passat mai que el públic s'enfadi. És veritat que tinc un humor molt blanc i comercial, així que és difícil que la gent s'ofengui amb mi perquè només tinc tres acudits més cabrons.

Fora del teu monòleg, quins altres projectes tens?
Durant la pandèmia vaig pensar, "quin és l'impacte que vull causar en la gent?". I vaig definir que les tres coses que volia fer eren "ríe, comunica y crece". Per tant, tot el que faig jo està relacionat amb fer riure, ajudar a comunicar millor i compartir coses per ajudar a créixer a la gent. Dins de "ríe" faig tota la part de monòlegs, esdeveniments d'empresa i més activitats d'humor... Amb "comunica" faig formacions de parlar en públic, tant a empreses o com a individuals. I dins de créixer faig el podcast d'entrevistes a gent que ha fet canvis de vida. També hi ha el documental que jo vaig gravar sobre"'el meu salto", i faig alguns episodis on jo parlo d'emprenedoria i més coses interessants per a gent que estigui emprenent projectes.

"Tot el que faig jo està relacionat amb fer riure, ajudar a comunicar millor i compartir coses per ajudar a créixer a la gent."

També has fet ràdio...
Vaig ser a Flaix FM de locutor durant quatre anys els caps de setmana. Va haver-hi una època que feia retransmissions de partits del Barça en clau d'humor. Allà va ser quan vaig començar a experimentar amb l'humor. Ja no ho faig, però tinc claríssim que algun dia hi tornaré, perquè la ràdio m'encanta. No serà en l’àmbit musical segurament, però a nivell de contingut m'encantaria.

A banda del monòleg de El Visionario, també tens diversos projectes comunicatius en marxa. Un d'ells és el podcast: El Salto. En què consisteix?
El podcast el vaig començar perquè jo en soc el primer oient. M'interessen molt les històries d'altres persones que han fet canvis de vida i, sobretot, per què han fet aquest canvi. Vull saber si hi ha res en comú entre totes aquestes persones que deixen una feina estable per perseguir una il·lusió, així com si hi ha res que hagin après amb el temps i que algú que ara fa el salt hauria de saber. Per això faig aquestes entrevistes. És un projecte que em motiva molt.

I quin pla de futur tens per aquest podcast?
La idea és fer una xerrada a mitjà termini. Quan tu has parlat amb 100 persones que han deixat una feina per dedicar-se al que els apassiona, et converteixes una mica en expert de la matèria. Em molaria molt fer una xerrada d'una hora que respongui a la pregunta "Què mou a la gent a perseguir la seva il·lusió?".

Contemples tornar a l'enginyeria?
Avui dia, no. Estic molt content amb el canvi i no contemplo tornar a un món d'empresa. M'agrada molt tot el que faig i el més guai és que faig moltes coses diferents. El diumenge estava fent un monòleg, ahir estava fent un curs de parlar en públic i demà gravo un podcast. Cada dia faig coses que m'agraden.

Hi ha hagut algun moment en què t’hagis plantejat fer-te enrere, o que algú proper t’ho hagi proposat?
Durant la segona setmana de confinament, va haver-hi un moment en què el meu pare em va dir això: "Borja, quin embolic... Per què no truques a la feina i els demanes si hi pots tornar? Jo crec que ho entendran". No li vaig contestar amb la comparativa que dic al monòleg, però sí que li vaig dir: "Papa, no va por aquí. Això ho he fet perquè tinc una il·lusió i una passió. És igual el que passi perquè ho intentaré i no em faré enrere".