Bounce Twice: "No cal fer-ho maco. Anem a fer-ho com ens surti dels ous" - Diari de Barcelona
La cantant Lil Aiden i DJ Efren Kairos ja feien música per separat abans de trobar-se i decidir crear Bounce Twice, el 2019. “A tots dos ens faltava una peça”, diuen. Ella venia del R&B, del soul, el funk; ell era productor de techno, i buscava veus.
Aquest grup de música urbana combina català, castellà i anglès, a ritmes de hip-hop i música electrònica. Després de treure diferents cançons mentre experimentaven i exploraven, per fi han donat amb el seu estil únic i ho demostren al seu últim disc Rave on. Una oda a la festa i la llibertat, repleta de beefs a tota aquella gent que no creia en el seu projecte.
Abans de formar Bounce Twice, ja us dedicàveu a la música per separat.
DJ Efren Kairos: Sí, jo soc DJ de techno, i ella cantant de funk, soul… Ho vam ajuntar, i va molar molt. I així seguim. L'últim àlbum és el que més demostra això. El primer que vam fer era molt R&B. La penya no ballava, era més d'escoltar. El segon àlbum ja l’hem fet més movidito, més de festa. Vam dir “a petar-ho”. Anem a discoteques, a què la penya es torni boja. (rialles).
Lil Aiden: El punt que hem trobat ara és perfecte, perquè abans jo notava que l'Efren s'estava ficant en un terreny que no ens portava enlloc. Aquest últim àlbum és la clau, és on es veuen els seus talents: que ell ve del techno i té molt bon so. En altres àlbums no s'havia vist perquè feia bases adaptades a mi.
E.K: En aquest àlbum he fet trossos amb només instrumentals, i a ella també li va de puta mare per als concerts, perquè acabava morta.
Direu que aquesta és la diferència entre la música d’abans i Rave on?
E.K: Sí. Igual ens hem passat una mica, però...
L.A: Jo crec que hem fet bé. Avui dia t'has de passar una mica perquè la gent et tingui en compte, perquè al final hi ha molts grups de música urbana. Nosaltres volíem fer una urbana que fos… aquest gènere aquest que ens hem tret de la màniga…
E.K: “Underurban”. L'underground de l'urban. Perquè hi ha temes de l'àlbum que no sonarien mai a la ràdio. Sonen perquè anem a entrevistes, però La Percherona que és de techno, mai la ficarien.
Que diríeu que us diferencia tant de la resta de productes que hi ha a la indústria musical?
L.A: Buah... jo crec que és la barreja dels dos, precisament. Preservem tant el nostre estil, que en barrejar-ho ens diferenciem molt. Els altres sempre busquen una homogeneïtat, que tot combini. Nosaltres ajuntem els extrems i aviam que passa. És més prova i error, més experimental… Ens deixem portar. L’altra gent, jo entenc, pel producte que treuen, que segueixen unes normes i s'ho pensen més.
Us treballeu moltíssim l'estètica, tant a videoclips com a xarxes. És premeditat?
L.A: La veritat és que, per exemple el videoclip de Pull over the EX va ser super improvisat, a un estudi fotogràfic amb un fons blanc. Vam anar als xinos, vam comprar quatre merdetes, un col·lega ens va deixar unes armes que tenia de fogueig i...
E.K: I el vam gravar amb el meu l'iPhone. El vam passar a l'ordinador, el vam girar, i vam posar la càmera lenta.
L.A: I ho vam fer tot en un dia.
E.K: Li vaig passar el vídeo al càmera que tenim, que no podia fer aquell videoclip per falta de pressupost, i em va dir “com ho heu gravat?, és qualitat perfecta, quasi com la meva càmera”.
Combineu català castellà i anglès a les vostres cançons. Us surt de manera natural o és per aconseguir un so més únic?
L.A: Al principi ho feia tot en anglès. Després vam començar a introduir el castellà. I ara al final, en entrar a Delirics (discogràfica), ens van recomanar fer alguna cosa en català per sonar a les ràdios. Que ja n'havíem fet abans, però no ens acabem de sentir còmodes. Havíem fet una cançó en català de dubstep, i clar…
E.K: Relacionàvem el català amb dibuixos animats. Pensàvem, “no podem fer trap en català quedarà molt arreu”. Ara ja hem dit no, no, cony, podem fer música de puta mare, i el català queda bé.
La cosa també és que no hi ha molts referents, no?
L.A: N'hi ha pocs. Està la P.A.W.N., que per nosaltres és un gran referent perquè han marcat les pautes a Catalunya. Són els que més s'assemblarien a nosaltres, però, tot i això, són super diferents. No tenim massa en comú pel que fa a gènere.
E.K: A una discoteca ballar alguna cosa que sigui en català és fotut. Normalment, és el reggaeton de Don Omar i aquesta gent. Amb el català no et fots una festa.
Què teniu pensat fer pròximament?
E.K: Tenim uns quants temes que hem d'acabar de polir. N’hi ha que em flipa el que fa ella, que en una frase quasi totes les paraules són d’idiomes diferents.
L.A: El que busco, barrejant els tres idiomes, és aconseguir una fonètica cridanera, perquè al final tu pots quedar-te amb el contingut o no. Hi ha molta gent que no gestiona el que diu realment una cançó, es queda amb el que li transmet. Per a mi ajuntar les tres llengües és una manera de demostrar que la música al final és una impressió, un sentiment. I crec que això és molt maco.
E.K: A una amiga meva que no li agrada gens que ho fem en català, li vaig dir escolta aquesta, i tot i no entendre tampoc l’anglès, com que hi ha algunes veus en castellà li va agradar.
L.A: En realitat és complicat, perquè sempre hi haurà gent que estarà més a favor o en contra. Però a mi això de fotre el català amb calçador a la penya que normalment no l'escolta també em mola.
“Per a mi ajuntar les tres llengües és una manera de demostrar que la música és un sentiment”
I pel que fa a indústria, tot i que la població catalana sigui menys hi ha molta oportunitat perquè ningú està fent.
E.K: El català té molta crítica de penya que et diu “és que no ho entenc”. D'acord, i quin és el teu artista preferit? “50 Cent”. I perquè m'estàs dient que no t'agrada el meu català i escoltes tota la música en anglès, que no sap res del que diuen?
L.A: És la hipocresia aquesta, el pique que sempre hi ha hagut.
E.K: Però ara mateix la música en català està en un bon moment, de creixement brutal.
L.A: Està en super bon moment. Hi ha moltíssims grups que l'estan posant al seu lloc i això mola.
Sobretot a Sabadell. Què està passant, que tants artistes urbans venen d’allí?
L.A: És com la capital urbana de Catalunya. Han sortit moltíssims músics d'allà, sobretot del gènere urbà. I és maco, jo no sé què passa, la veritat que no sé per què, però estic orgullosa.
E.K: Però mai ens veiem per Sabadell. En moltes entrevistes ens diuen “ah, us heu ajuntat tots per fer un grup”... No, no ens coneixem. Sabem que som de Sabadell perquè ho hem vist a entrevistes, però a Sabadell no hi ha cap sala de trap, ni una escena d’on hàgim sortit. Tots toquem fora, a Sabadell mai.
Heu mencionat a vegades a Lauren Hill, Mac Miller o Nathy Peluso com els vostres referents. Què és el que us agrada de cada un d'aquests artistes?
L.A: La Naty és d'aquelles persones que no sé si cal dir res, perquè és impressionant tot el que fa. Té una capacitat musical al·lucinant. Mac Miller em retrau a un moment de la meva adolescència en què em prenia les coses amb més calma i era més reflexiva. També feia un rap molt xulo amb Tiny Desk cantant per sobre, i és una mica el rotllo que vam començar l'Efren i jo. Després van venir altres referents com el CA7RIEL, que va ser el que ens va fer donar el clic de dir... Estem fent música perquè la gent es prengui un vermut o estem fent música perquè la gent es torni boja?
E.K: Anàvem un del techno i una boja de la vida a un concert a fer una cosa bonica. I era com a no tio...
L.A: Sortíem d'allà pensant “no som nosaltres”.
E.K: Amb CA7RIEL vaig veure que es podia portar el so més techno i underground màxim a una cosa cantada, al trap. I gràcies a aquell videoclip vaig fer un clic mental de okay, sí, em puc passar. No cal fer-ho maco. Anem a fer-ho com ens surti dels ous. Tal com quedi: guarro, per gaudir, saltar, petar-ho. I a partir d'allà doncs Rave on, que tots els temes són waw.
Parlant de les cançons, a T'he esborrat, que és el tema més sonat, parleu de l'alliberació després d'una relació tòxica. Com va sorgir?
L.A: Tothom es pensa que és una cançó personal i no. Sí que n'hi ha una personal que es diu La Tonta, però aquesta... A mi m'agrada molt posar-me en la situació d'altres persones. T'asseus a una terrassa, veus la gent passar i penses "on va aquest? Per què està enfadat?" T'he esborrat és això, i com volíem que la gent se sentís identificada vaig posar-me on ens toca a tots: tenir una mala relació, sortir-ne i fer el boig. Defensem aquests moments de la vida en què ens hem de deixar anar, hem de viure, hem de ser feliços, despreocupar-nos de coses, no ratllar-nos.
A les vostres cançons sempre hi ha una veu femenina amb molta actitud, potent, amb les idees molt clares. Per vosaltres és important mostrar una figura femenina empoderada, no?
L.A: Doncs mira... Aviam com ho faig això... (rialles) Jo estic molt a favor de la igualtat de la dona i que s'estiguin defensant els seus drets. Per altra banda, crec que se’ns està anant una mica de mare. Jo quan em mostro com una tia empoderada és perquè soc així, i em molaria que totes les ties fossin així. Però no ho faig com a reclam, no intento ser una figura feminista. Crec que una dona és feminista per se, perquè és dona. Jo no he de dir-li a ningú el que ha de pensar, ni el que està bé ni que està malament, cada u té el seu criteri. M'agrada mostrar-me així perquè em sento així. No defenso cap estereotip femení en concret.
“Jo quan em mostro com una tia empoderada és perquè soc així, no ho faig com a reclam, no intento ser una figura feminista”
Moltes vegades et fiquen dins de sacs que no t'agradaria?
L.A: Em fiquen a molts sacs i no és que no m'agradaria. Si em fiquen al sac del feminisme està bé, perquè em sento feminista. Però hi ha coses que per mi se'n van del que és estrictament la defensa de la igualtat i ja passa a ser un assetjament a l'home. Últimament, m'arriben a fer pena, en depèn quines situacions. A vegades veig una parella a la terrassa, i com la tia li fot un crit al marit i el deixa fatal. Això es permet si li fa una dona un home, però si un home li fa a una dona no. Aquesta dona no ho està fent bé tampoc. Llavors sí, soc feminista però parlem-ne. Hi ha situacions que sempre s'han de posar en una balança i valorar.
E.K: En molts llocs es pregunten el tema aquest, d'“et sents inferior com a dona en un món de trap i que és d'homes?”
L.A: Aquesta pregunta l'odio.
E.K: Per a res. Jo sé que ella a l'home que li vingui, o dona que li vingui se la menja, com a persona. Si la vacil·la una tia, li fotrà una hòstia, i si la vacil·la un tio, li fotrà una hòstia igual. Pel caràcter.
L.A: Igualtat per tots, hòsties per tots. (rialles)
A No Em Sobren Bales parleu d'alts i baixos, d'esgotament, estar una mica perdut... Ús heu sentit molt així d'ençà que heu entrat en la música?
L.A: Jo sí. Sobretot al principi em sentia super poc recolzada. Quan fas urban hi ha molta gent que no et considera músic, et menysprea, i tampoc saben el bagatge que tens. Jo ara faig urban, però he estat en bandes de soul i funk tota la vida, he fet música orgànica i he tocat instruments. Al principi era com “mira, uns altres més que fan urban” però sense cap suport i sense esperança. Et veus sempre lluitant. Ho ensenyes als col·legues, i tu saps que és diferent, i que no els entrarà de primeres i és com...
E.K: No et faran cas si a sota no posa 10 milions de plays. Els col·legues i tothom. La majoria de gent no creu en tu si no tens mínim un milió de reproduccions. Quan les tinguem, segurament, els col·legues que no ens han dit mai res diran “buah tio, invitam a un concert, m'encanta el que feu”. Entesos, i durant els quatre anys anteriors on has estat? Ara el mateix tema que mai t'has escoltat, com té 10 milions de plays, ara sí. Ara ja entra.
L.A: La gent et diu, "esteu a un sector on hi ha molta competència". A mi no em fiquis en aquest sac, perquè jo destaco en aquest sac, no em veig igual que els altres. No veig que el producte que estigui traient jo sigui el mateix, és completament diferent. I per això és difícil de vendre, perquè no és un pop o un reggaeton, és més complicat i la gent no estan acostumats ni preparats.
“La majoria de gent no creu en tu si no tens mínim un milió de reproduccions”
I en el disc de Rave on de fet voleu fer això, contestar a totes estes crítiques que teniu.
L.A: Sí, de fet la majoria de cançons són tiraderes a aquesta incredulitat de la gent, la poca fe que tenien amb nosaltres. I també una crítica, a No Em Sobren Bales, a aquesta figura de nen de barri que per ser de barri ja és trap. I a la vegada al nen que no és de barri i va de barri.
De fet, a Game Over dieu "torna al teu barri, sé que el papa té un Ferrari, torna al teu barri, el meu negoci no el fas ni somiant-hi".
L.A: Bé és bàsicament això. Al final estem rodejats de molta gent, que jo mels estimo a tots, però que han tingut sempre unes oportunitats que nosaltres les hem vist crues per tenir. Hem hagut de currar un munt, i lluitar un munt, i veure penya que té les oportunitats i no les aprofita, o penya que va del pal, que fingeix ser una cosa que no és, a mi em toca molt els collons.
E.K: Un real G, mai dirà que és un real G. Un mafiós mai et dirà que és mafiós, t'ho dirà el que no ho és i vol "anar de". Un mafiós de veritat no et vindrà pel carrer "ei, que porto 10 milions d'euros a la maleta".
ENTREA Los Aparto, parleu de deliris de grandesa i de l'ego. Com va sorgir?
L.A: Los Aparto és un beef a tots els productors que quan comences no volen treballar amb tu, perquè des del seu criteri no hi ha material per treballar i passen de tu.
E.K: Perquè els és igual que si és ets bo o dolent. No estàs pegat, perquè no tens els milions del que sigui.
Perquè vosaltres, ara que ja heu entrat a la indústria de la música, què és el que més us ha sorprès, o us ha xocat?
L.A: És que les coses canvien molt ràpid. Jo quan vam començar amb la discogràfica tenia una impressió completament diferent de la que tinc ara.
E.K: Que hi hauria molt ego entre músics i artistes.
L.A: Però al contrari eh. Jo al principi tenia la impressió que els músics entre ells eren hipòcrites. Que no hi havia una honestedat de dir “buah tito, no em mola això que fas”. Dic no pot ser tant amor, és massa bonic. Però és real. Amb el pas del temps, m'he adonat que s'estimen entre ells, es valoren… I això em mola molt. No hi ha aquestes pulles d'egos i...
Competitivitat...
L.A: Per a res, tot el contrari. Et suporten moltíssim, estan super contents dels teus èxits.
E.K: I quan més funcionen, com més pegats estan, millors persones són. Perquè no hi ha ego. No et veuen com una competència és "buah, em flipa el que feu, fem una collabo".
A quin festival us faria il·lusió participar?
E.K: Al Sónar, perquè de tota la vida, des de molt petit he fet techno, i el Sónar és com el festival de referència aquí. Era com un somni de sempre. I amb techno és molt difícil entrar, perquè hi ha una barrera molt gran entre els que ho peten molt i els que ho peten. Coachella també…
L.A: Coachella molaria molt. Generalment, els festivals que em venen al cap són de música electrònica perquè ens hem mogut molt per aquest món. Al final si ens n'anàvem de festa, jo no anava a un concert de rap.
