“De vegades, la vida sembla més llarga que una eternitat”, diu Josep Pla en un dels dietaris que Destino va publicar sota el nom de La vida lenta. Ho escrivia un 1 de gener de 1956, de matinada i de camí a casa, acompanyat només per una tramuntana roent. Llegint-lo avui li dono la raó i penso en aquest any que deixem enrere, que semblava que mai no s’acabaria i que ho ha trastocat tot i a tothom. “Em llevo a les quatre de la tarda. Em trobo amb un dia clar, assolellat i lívid - sense vent. Any nou, vida nova! Passo el resto del dia a casa, a la vora del foc”, continua Pla. Em penso que faré com ell. 65 anys més tard, l’1 de gener continua sent un dia per no fer res. I, ara més que mai, sense res a celebrar.

Fa dies que ronda per Internet una notícia que alerta de les prediccions que Nostradamus va fer de cares a l’any que encetem. No és clar que parli del 2021, com tampoc no ho és res del que escrivia, però hi ha diaris que ja han aprofitat els versos catastrofistes del filòsof per treure rèdit del clickbait. “Pocs joves: mig morts per començar / Pares i mares morts d’infinits dolors / Dones de dol, la pestilent monstruosa: / El Gran no serà més, tot el món s’acabarà”. Potser tenia raó.

No acabo de ser partidari del discurs que concep la pandèmia com un missatge de la Terra, que ens crida i vol que aturem la maquinària infernal en què l’hem convertida; tampoc no és la meva feina buscar-li un perquè. El cas és que el virus sí que ha fet de disruptor de totes les crisis que teníem acumulades i ara el panorama és desolador.

Em sembla reconèixer els joves mig morts dels versos de Nostradamus. Són entre els meus xats de Whatsapp o al timeline de Twitter, i es preparen per acabar una carrera universitària sense gaire esperances de tornar a trepitjar les facultats. Una carrera que, lluny de ser “la millor època de les seves vides”, no viuran del tot. Tant pel que es fa dins de l’aula com a fora. No són enlluernadores les classes per Zoom, ni ve de gust brindar per un altre any sense discoteques. I quan els joves mig morts acabin el grau telemàtic, tampoc no els farà gràcia haver de fer front a les taxes d’un atur juvenil que no fan més que pujar i pujar.

No sé si Oriol Mitjà és el Nostradamus d’avui, però ja torna a pronosticar, en to de súplica, més confinaments. Vol unes restriccions que potser ens salvaran del virus, però que acabaran d’enfonsar els “pares i mares” que, amb fills o sense, tenen petits comerços o són autònoms i per a qui el 2021 fa molta pudor de 2008. I pel que fa al món, Nostradamus, no s’acabarà, però els seus recursos potser sí.

Podríem brindar per les vacunes, si no arribessin en compta-gotes o si les enquestes no mostressin un percentatge tant alt de gent que no vol posar-se-les. El CIS diu que només el 32,5% de la població es vacunaria immediatament, mentre que el 55% en vol conèixer els efectes secundaris. Com segurament els diria Albert Pla, viure ja en té, d’efectes secundaris. Però brindar per les vacunes seria passar per alt molts altres problemes que no tenen solució química i que no s’acaben mai.

El calendari que tenim, imposat per Gregori XIII el 1582, ens ajuda a entendre allò tan estrany que és pas del temps. Corregia l’error que duia acumulat el calendari julià, que aleshores eren uns deu dies. Al dijous 4 d’octubre de 1582 el va succeir el divendres 15. El que va passar amb aquells deu dies ho hem viscut aquest any amb l’abril.

Jo sempre he estat més del calendari escolar: l’any comença al setembre. Però per canviar de vida, no en val cap. Per deixar enrere una pandèmia global, tampoc. “No m’aixafis les il·lusions”, em diu un amic; “la gent necessita quelcom on aferrar-se”, intenta fer-me entendre un altre. Potser té més a veure amb el vendre felicitat i la capitalització de tot plegat en què vivim immersos des de fa dècades.

És per això que aquests últims dies, cada cop que he sentit algú desitjar un any “millor que aquest” se’m regirava una mica l’estómac. Com a mínim, però, la pandèmia hauria servit perquè plegats deixem de fer-nos propòsits que, d’un dia per l’altre, no complim mai. Deixar de fumar, fer més esport, menjar millor o llegir més. Calen cataclismes més forts que un canvi de xifra. I encara que sigui sense motius, brindem, no fos cas.