Hi ha una ciutat a Geòrgia que, com tantes altres al sud del Caucas, no té “res”. De fet, si busques “Gori” a Google, algun algoritme desinteressat decideix que no aparegui res referent a aquesta ciutat entre els primers resultats; un menyspreu força injustificat cap als barris on va néixer i créixer un dels personatges polítics més remarcables del segle XX.

Havíem vist pondre's el sol entre àrides i desèrtiques muntanyes i la llum del dia marxaria aviat, quan vaig arribar a Gori amb dues amigues a bord d'un tren rovellat que estic segura que va ser el mateix que havia fet servir Stalin quan va inaugurar l'extensió ferroviària fins a la seva ciutat natal, l'any 1940. De nit, els carrers foscos entre blocs de pisos d’arquitectura soviètica semblaven abandonats.

Per casualitats de la vida, vam conèixer una universitària murciana d'ascendència georgiana, sorpresa de trobar tres catalanes perdudes que buscaven algun lloc on entaular-se a la vora del decadent Parc Stalin, on fumaven petits grups de postadolescents amb gorra. Ens va acabar recomanant un restaurant exquisidament decorat amb el meravellós estil kitsch que caracteritza el país i on, clarament, vam tenir l'honor de ser les úniques clientes de la nit.

Encara sense haver acabat de digerir l'estofat de mongetes —plat estrella de la gastronomia nacional—, vam sortir l'endemà prou d'hora a buscar un cafetó per començar el dia. L'instint periodístic ens va aturar davant d'un quiosc ambulant a tafanejar els titulars del dia, com si poguéssim entendre l'alfabet georgià. Hi havia un tabloide de tan sols quatre pàgines amb la cara de Stalin en portada. En un anglès macarrònic, el quiosquer ens va intentar explicar que era una edició especial que només s'editava aquell dia, el 15 de maig, i pel mòdic preu d'un lari (uns 30 cèntims), no ens en podíem estar pas de comprar-lo. No ho sabíem, però teníem el titular del dia a les mans i no érem capaces de llegir-lo.

El bressol de Stalin

Al call antic de la ciutat s'hi troba, sota una mena de pronaos que l'emmarca, la petita casa de fusta i pedra on la família Dzhugashvili va criar el petit Ióssif. En el seu dia, era una més en un poble de miners, però, recentment, el govern local ha enderrocat tots els edificis i immobles que hi havia al voltant per construir-hi una plaça.

L'última estàtua de Stalin que queda en peu al món, un monument de sis metres de bronze, es troba just al darrere, on es troba l'entrada a l'únic museu dedicat a la seva personalitat. Hi ha alguns venedors ambulants que exposen souvenirs descolorits, monedes i medalles de l'època en mantes a terra. No comprem, tot i saber que segurament ens en penedirem més endavant, però pensem que el diari ja és prou bon record de la ciutat.

Passegem pel museu com si fos la galeria etnogràfica de l'ajuntament de qualsevol poble de comarques, l'estil s'hi assembla força. Hi ha retrats, peces de roba, cartes i manuscrits, bustos i objectes personals; no hi ha gaire ordre, és com una amanida de “coses que eren de Stalin”, “coses que va tocar Stalin” i “coses que va escriure Stalin”. Hi ha la seva taula del despatx del Kremlin de Moscou, mig paquet de tabac que va deixar oblidat en un restaurant i més d'un quadre en què, amb molt poca discreció, s'ha tapat amb taques de pintura algun personatge que va deixar de caure-li bé al secretari general del PCUS.

El relat que transmet la visita al museu és la història de superació d'un nen pobre que contra tot pronòstic va arribar al més alt del poder polític mundial. El recorregut s'acaba aviat i encara no hem trobat ni una sola pista sobre alguns episodis de la tasca de l'home d'acer al capdavant de l'URSS; no hi ha referència a les purgues, als gulags, a les fams ni a les deportacions ètniques. Ja sabíem que no ho trobaríem en un museu dedicat al culte i la personalitat d'un dictador.

És una experiència que s'ha de viure sabent que una part de la història estarà oculta, però també t'has de deixar portar una mica per la situació, sense capficar-se gaire en la versió que se'ns ha ensenyat a les escoles, en què l'URSS sembla ser un infern de murs grisos amb milions de persones tristes i afamades treballant en fàbriques més hores de les que té un dia a canvi de no ser afusellades.

21 de desembre, revolució per un dia

Quan al migdia sortim de nou a la plaça, ens trobem una escena que no té res a veure amb la solitud dels carrers de Gori que havíem conegut. Hi ha un parell de centenars de persones, no gaires més, majoritàriament homes i prou grans, concentrades davant de la casa de Stalin. Duen banderes vermelles, algunes pancartes i retrats del fill més il·lustre de la ciutat. Ens posem pel mig.

“Demanem restaurar les relacions diplomàtiques amb la Federació Russa, ho diu en aquella pancarta” ens explica un senyor baixet amb boina. “Ens manifestem cada any el dia de l'aniversari de Stalin” afegeix el seu company, ensenyant-nos el mateix diari que hem comprat nosaltres. Ens n'adonem que segons el calendari julià en què va néixer el mandatari, hem anat a parar a la seva festa d'aniversari organitzada per una colla de nostàlgics que fan la revolució un dia a l'any.

Un home es posa en mig de la multitud i recita un discurs a través d'un megàfon: és un dels portaveus del Partit Comunista Unificat de Geòrgia; tots l'escolten i després canten l'himne de la Primera Internacional. Quan portem ja estona xerrant amb els manifestants, ens demanen que ens fem fotos amb ells “per al Facebook del Partit” i ens les fem, bromejant entre nosaltres que “a saber que hi posaran al peu de la imatge”.

Tothom ha marxat a dinar i nosaltres farem el mateix. Sabem que hem triat un bon restaurant perquè ens hi trobem l'home del megàfon i una dotzena dels seus camarades més estimats al voltant d'una taula ben parada amb vint o trenta plats que estan compartint. Ens conviden a brindar junts amb un boníssim vi negre, la icona del país.