Una mare interroga a sa filla per saber amb qui ha jugat al parc. Davant l’evasiva resposta de la nena, més interessada a explicar l’argument de l’infantil joc de rol (ja fos pares i mares, ‘polis’ i ‘cacos’ o rastrejadors i asimptomàtics) que en donar detallades informacions sobre la identitat dels seus participants, la progenitora opta per repreguntar: “Però qui jugava, Martina? A quins nens t’has apropat?”. No és d’estranyar que, davant la provada ineficàcia dels nostres governants, les tasques de control epidèmic hagin quedat en mans dels particulars. Cada dia més obsessius, temerosos i paranoics, els ciutadans del nostre país, sobretot si tenen criatures a càrrec seu, han esdevingut inquisidors mèdics molt més eficients que els policies més autoritaris i els viròlegs menys compassius. Por em faria ser mestre d’escola o monitor de colònies o qualsevol ofici que impliqui qualsevol mena de contacte amb infants i (H)AMPES.

És ben sabut que les situacions crítiques acostumen a alterar el personal, però els nivells als quals estem arribant en aquesta mena de croada contra l’enemic invisible són del tot inaudits. Fent meves les paraules del replicant rosset de Blade Runner, diré que “he vist coses que vosaltres, els humans, no us creuríeu mai de la vida”: caminants solitaris emmascarats, ciutadans obeint lleis que encara no s’han redactat, indignats tuitaires condemnant manifestacions negacionistes però aplaudint-ne d’altres (infinitament més multitudinàries) que se celebren fora de les nostres fronteres (estudis epidemiològics d’indubtable credibilitat demostren que oposar-se a Trump o Lukashenko genera immunitat contra la Covid-19).

Més enllà de l’exponencial auge de l’estupidesa humana, pandèmia endèmica sense cura ni pal·liatius, el que més m’inquieta és aquesta tristor generalitzada que, segons sembla, marcarà la tònica dels pròxims anys. A més d’un empobriment sense precedents, al món que ha de venir (o que diuen que ha de venir) la gent teletreballarà, sortirà menys de casa, se n’anirà a dormir d’hora, es petonejarà més aviat poc i se saludarà xocant el colze (un dels espectacles més ridículs i simiescos que he vist mai). Posats a predir, també suposo que, a còpia de ser infinitament responsables, viurem molts més anys, ens cuidarem més els uns als altres (sense tocar-nos massa) i l’Estat (que ens estima molt) ens protegirà de qualsevol mala influència, tant vírica com ideològica. Orwell li ha passat la mà per la cara a Huxley, no hi ha soma capaç d’alegrar tants rostres grisos.

I així estan les coses mentre l'estiu agonitza en alguna de les noves UCI que ens ha preparat la Generalitat de cara al rebrot d'octubre que, com totes les profecies de la nostra era, s'acabarà autocomplint. Per si no n'hi hagués prou, el Barça passa per hores baixes i la culerada, incapaç de comprendre que el nostre club ha estat sempre ‘el eterno segundón’, s'entesta a culpar de tanta decadència el mediocre Bartomeu. Com si guanyar triplets i jugar bé formés part de l'ADN culer, com si ser aficionat del ‘mésqueunclub’ (i català) no fos una perpètua travessia per un desert de frustració, plorera i superioritat moral inútil. Només cal observar les clericals i tietesques formes del MHP per tal d'entendre quina és, ara mateix, la situació moral d’aquesta nostra nació d’enamorats de la derrota.

Aquests pensaments, difusos i de difícil justificació, passen pel meu cap essent a una terrasseta del Maresme, l’única oficina on encara puc beure vermut i treballar sense mascareta. Sempre he volgut escriure com ho feia Josep Maria de Sagarra, acompanyat pel cafè, la copa i el puro, l’únic problema és que, als bars, ja no m’hi deixen fumar. Els temps canvien. Quina mandra tot...