- opinió -
Article d'opinió sobre CaixaBank
Roger Palós
CaixaBank: gent de diners
L'entitat financera creada per Francesc Moragas traeix els seus objectius fundacionals i perpetua les mancances del capitalisme
Publicat el 05 d’agost 2021

El dramaturg i poeta Frederic Soler, també conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra, sabia adreçar-se la mar de bé a aquells que reneguen dels seus orígens, de la seva terra, de la seva família o condició social pretèrita. Amb una frase contundent, que apareix en una obra de teatre seva de 1868, La Urbanitat, descrivia un tarannà que impregnava una part de la burgesia catalana de la seva època: “Vostè és fill d’un bon mitger que amb mitjons i samarretes ha guanyat moltes pessetes i ara és home de diner”, etzibava. 

Els diners, sens dubte, poden corrompre, i molt. Poden fer perdre el nord, desfer objectius i promeses, desviar la direcció d’un vaixell amb una gran història a les espatlles. Qui sap si això és el que li ha passat a “La Caixa”, ara CaixaBank.

Dissabte llegia que CaixaBank ha guanyat vint vegades més el primer semestre d’aquest any que el mateix període de l’any passat. Tanmateix, procedeix a una onada d’acomiadaments descomunal, en el marc d’un “pla de sortides voluntàries” per l’ERO: estava previst que 6.500 treballadors anessin al carrer, tot i que el banc ha rebut 8.246 sol·licituds: un èxit de la crida de l’entitat. No els deu haver calgut gaire esforços de fer arribar el missatge als treballadors: vaja, només els posava en una cruïlla on no tenien massa marge de maniobra. Però això tant és, oi?

Per descomptat, hi haurà indemnitzacions, d’uns 292.000 euros per treballador de mitjana, segons les previsions. Ara bé, per què s’acomiaden tants treballadors? L’augment dels beneficis tindrà alguna altra repercussió, més enllà de les butxaques dels accionistes? Sense treure importància a les butxaques dels accionistes: a ells, pobrets, també se'ls ha d'alimentar. No sé perquè però intueixo que no els falta mai de res.

Tot plegat queda embolcallat pel canvi tecnològic. No ho paren de repetir, són uns corcons. Però rere l’excusa tecnològica s’hi amaga la maquinització extrema, la deshumanització progressiva de les entitats financeres i qui sap si alguna cosa més; de retruc, s’estalviaran uns sous i es podran incrementar encara més els beneficis. Ara bé, la gent gran... que la bombin! El tracte miserable que sovint reben a les oficines, cada cop més minvades, amb l’obligació d’usar caixers o pàgines web que alguns no saben fer anar i que amb prou feines els empleats perden el temps en ajudar-los, és una mostra d’això.

Menys personal, més màquines i més comissions. Però això passa arreu, són els corrents bancaris habituals. I molts es preguntaran, ja que els beneficis es multipliquen per vint, els diners destinats a l’Obra Social també es multiplicaran per vint? Permeteu-me que ho dubti, malgrat que seria ben lògic. Al capdavall, les caixes ja no són caixes amb cap lògica de caixes: són, senzillament, bancs amb lògica de bancs. Obra social?

4.181 milions d’euros de beneficis: prenguem-ne nota. Diuen que és gràcies a l’impacte positiu de la fusió amb Bankia. Ho trobo fantàstic, tot i que, alhora, podria considerar-se que es podria anar tornant els diners que l'entitat madrilenya deu a l’Estat, diners que vam pagar entre tots, recordem-ho. O és que també volen que ens oblidem d'això? Al cap i a la fi, deuen ser detallets insignificants.

Ara bé, és innegable que amb un volum de negoci de 964.000 milions i amb 674.000 milions en actius, es tracta del principal banc d’Espanya. Però a costa de què? Francesc Moragas, fundador i director general de la Caixa de Pensions per a la Vellesa, predecessor de l’actual CaixaBank, especificava l’any 1932 quins eren els dos puntals de l’entitat: “La Caixa de Pensions ha viscut sempre per a dos grans amors: l’amor humà i l’amor a la terra catalana”. L’objectiu primordial era concedir pensions pels treballadors i vetllar pels necessitats, en un context de revoltes socials considerables.

Ara potser hi ha un tercer amor, perquè CaixaBank més aviat renega de Catalunya, posant la seu social a València, i l'amor humà, per dir-ho d'alguna manera, passa per una pantalla tàctil, amb una Obra Social de la Fundació que no impedeix exhibir els defectes propis del capitalisme salvatge. L’especulació com a eix fonamental, l’acumulació d’habitatges, més d’un buit, i els desnonaments són algunes de les xacres, que no són només d'aquest banc, sinó del mateix sistema, però parlo d'aquest perquè el tinc al costat de casa i perquè molts catalans ens el sentíem nostre.

Així doncs, què en podem dir, de CaixaBank? Que no és catalana, ni tampoc gaire humana (potser més que altres entitats bancàries, però cada dia menys). Que, sobretot, és capitalista i que del capital es preocupa.

L’esfondrament com si res no hagués passat del sistema de caixes català, l’abandonament de Catalunya per part de Banc Sabadell i CaixaBank, juntament amb les mancances d'aquest capitalisme que afloren, encara més, en l’actuació dels bancs, urgeixen la Generalitat a impulsar un banc públic català. És una necessitat social de primer ordre, com també ho és la creació d’una energètica pública o la construcció d’habitatge públic. No ens enganyem, no estem parlant només d’una necessitat nacional de Catalunya, és quelcom social imprescindible, que el govern d’Aragonès s’hauria d’esmerçar en trobar la fórmula perquè la banca pública catalana arribi a bon port.

Si com deia Pere Casaldàliga, “el capitalisme és pecat”, esforcem-nos entre tots a mitigar els danys que ocasiona i fem una societat més humana i més justa. I què us sembla si comencem pels bancs? Potser vaig errat i tot rutlla sense problemes, en fi... Però, realment, que tot sigui de color de rosa com diuen, diria que no acaba d'encaixar amb la realitat. Sí, diuen que tot és molt complicat, però per què no comencem per aquí, ni que sigui per provar?

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —