Fa uns mesos corria entre la moda youtuber més prestigiosa un vídeo que consistia a fer-se una prova d’ADN per descobrir l’origen ètnic de cadascú. El resultat es traduïa en un mapa mundi interactiu que mostrava els percentatges de procedència de cada regió del món. Un 10% italià, un 15% ibèric, un 30% nord-africà, i així anar fent fins a arribar al 100%. Combinacions infinites. Algunes amb més gràcia que d’altres, tot sigui dit. Deixant al marge la viabilitat d’aquestes proves, segurament molts ens hem plantejat en algun moment el nostre origen. La típica frase de “això no sé de qui ho he tret” potser troba la resposta en els avantpassats. Qui van ser els nostres ancestres? Com eren? D’on eren? Quines històries van viure?

Molts estudis han fet voltes a aquestes preguntes, n’és exemple un de l’Institut de Biologia Evolutiva de la UPF que l’any 2015 va desxifrar l’origen genètic que s’amaga darrere els cinquanta cognoms catalans més comuns. La conclusió és que els cognoms més freqüents es van fundar de manera independent mentre els més estranys són descendents de pocs avantpassats. Però és que només cal googlejar “significado de apellido” per descobrir un reguitzell de possibilitats per acabar trobant el llinatge perdut. Volem saber la nostra història que, al final, és la seva història, la dels qui ens van precedir.

Què som en absència de memòria? Res més que autòmats sense rumb que viuen per inèrcia, incomprensibles i buits. La memòria és la brúixola que ens marca qui som i per què som. Evidentment, tenim l’oportunitat de seguir el camí que vulguem, de canviar el rumb tants cops com ens plagui però no sense saber, primer, on són el nord, el sud, l'est i l'oest de la nostra vida.

Mai no diguis mai, però sembla força improbable poder arribar a conèixer el nostre passat més llunyà, el que ara ens fa presents. Encara que, potser, és possible capgirar la situació per a aquells que d’aquí centenars d’anys, suposant que els humans no ens hem carregat el món abans, es preguntaran qui érem nosaltres. Com?

Escoltant molt atentament i preguntant fins a ser pesats. Els nostres pares i, sobretot, avis són el nostre origen més directe i la seva memòria va anar molt més enllà. Preguntem-los pels seus avis, i pares, per les seves experiències vitals.  Mentre hi siguem a temps.  Atura’t un instant i pensa: a part de les batalletes que es repeteixen a cada trobada familiar, fins a quin punt coneixes la vida dels teus avis? La generació de gent gran actual ha viscut, més ben dit, sobreviscut, la dictadura franquista i totes les conseqüències i trasbalsos posteriors d'aquesta mateixa dictadura. Les seves vivències són la nostra genètica. Ara que tantes memòries ens han deixat, no les oblidem. Anem tan enrere com puguem: besavis, rebesavis. Escoltem. Recordem i transmetem. Escrivim cadascú la novel·la vital, personal i intransferible.

Sabeu quin és el meu lloc preferit de la ciutat de Barcelona? Els búnquers del Carmel. Però no, no ho és per les vistes impressionants de Barcelona, encara que hi contribueixen. Ho és perquè entre els centenars de barraques que hi van construir els nouvinguts durant les grans migracions internes dels anys setanta, hi havia la dels meus avis. Una caseta construïda amb materials sobrants de l’obra on el meu avi treballava. Feta rajola a rajola per ell mateix. No recordo el moment en què vaig entendre plenament el significat d’aquest fet, però em va canviar completament la perspectiva. Des de llavors pregunto, sempre, per tot, en vull els detalls. I he tornat a conèixer aquells qui hi són des del primer alè. Ara, els punts cardinals de la meva brúixola són més calibrats. Sé qui sóc.

És una atrevida utopia pensar que és possible fer arribar aquestes històries llargues generacions enllà, encara que podria ser un bon objectiu per a les generacions que som relleu. Tant de bo es posés de moda un vídeo-memòria explicant aquestes històries a YouTube. Valorem les anècdotes dels avis, aquelles de les quals en sabem fins a l’últim detall, i aquelles que ens alliçonen. Recordem-les sempre i transmetem-les enllà. I pregunteu-vos, quan aquell jove futurista que d’aquí segles es pregunti per vosaltres, què voldríeu que sabés?