1. Snow (Hey Oh) - Red Hot Chilli Peppers

Tòquio, 7 de maig de 1992. Just abans del concert dels Red Hot Chili Peppers al Club Quattro de la capital nipona, John Frusciante es nega a tocar. Finalment, el guitarrista surt a l’escenari, però l’endemà mateix agafa un vol de tornada a Califòrnia. Frusciante abandona el grup, aclaparat per la sobtada fama assolida amb l’àlbum Blood Sugar Sex Magik i les gires constants.

Reclòs a casa, es va tornar addicte a l’heroïna i va gravar una sèrie de discos en solitari fins que el 1998, després d’un exitós procés de rehabilitació, es va tornar a unir a la banda. El resultat va ser aclaparador: Californication, By the Way i Stadium Arcadium. Tot dit. La confirmació que la recepta de l’èxit es troba en el quartet Kiedis-Flea-Frusciante-Smith, una recepta de la qual tornarem a gaudir aquest 2020. 

Snow (Hey Oh) [Stadium Arcadium, 2006] - Red Hot Chili Peppers

2. El president - Brams

Després de cinc dècades, la democràcia tornava a Catalunya. El març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des del fi del règim franquista, uns comicis que no es feien des de 1932, en temps de la Segona República. Convergència i Unió en va sortir vencedora i, amb el suport de Centristes de Catalunya i Esquerra Republicana, el 8 de maig de 1980 Jordi Pujol va prendre possessió com a 126è president de la Generalitat de Catalunya.

Un càrrec que "el president" acabaria ocupant durant sis legislatures consecutives, fins al desembre de 2003, quan es va convertir en la figura política catalana hegemònica durant les últimes dues dècades del segle XX, rellevància pública i popular que li va atorgar el (dubtós) privilegi de ser un dels protagonistes de l'àlbum de debut dels berguedans Brams.

El president [Amb el rock a la faixa, 1992] - Brams

3. Oligarchy - The Haymarket Squares

Haymarket Square, Chicago, 4 de maig de 1886. Milers de persones es concentren a la ciutat d’Illinois en el context d’una sèrie de protestes obreres iniciades l’1 de maig per tal de reivindicar la jornada laboral de vuit hores. Durant la manifestació pacífica, una persona anònima va llançar una bomba a la policia, que estava intentant dissoldre l’acte de forma violenta.

Aquests fets van desembocar en un judici on cinc treballadors anarquistes van ser condemnats a mort, amb la qual cosa els van anomenar els Màrtirs de Chicago. Haymarket es va convertir en el punt culminant d’una revolta clau per al moviment obrer, que va donar lloc a la commemoració del Primer de Maig arreu del món —tot i que curiosament no als Estats Units— i nom a una banda d’Arizona, The Haymarket Squares. 

Oligarchy [Punkgrass for the People, 2009] - The Haymarket Squares

4. Partigiano - Talco

Després de 2.076 dies de guerra, el 8 de maig de 1945 la Segona Guerra Mundial a Europa s’havia acabat. Faltava vèncer l’imperi del Japó al Pacífic però l’Alemanya nazi i Hitler havien caigut, fita en què havia tingut molt a veure la fermesa soviètica, la intervenció americana i la solidesa britànica, però també la participació de milers de ciutadans que en veure la seva terra ocupada pel feixisme es van organitzar en guerrilles i van lluitar contra l’exèrcit d’ocupació. Des dels partisans italians als iugoslaus, soviètics, albanesos o txecs, fins a la resistència francesa o els partisans jueus.

El 2004, la banda veneciana Talco els va dedicar una cançó en el seu àlbum de debut Tutti assolti, abans de convertir-se en un dels grups de referència del panorama musical italià, amb èxits tan destacats com La torre, Danza dell'autunno rosa o Dalla pallida miro.

Partigiano [Tutti assolti, 2004] - Talco

5. Song 2 - Blur 

Al llarg de la història han sigut molts els músics que s’han vinculat a iniciatives polítiques o socials, tot i que no són tants els que han entrat de ple en el món de la política com a servidors públics. Un exemple és el de David Rowntree, bateria dels britànics Blur, que el 4 de maig de 2017 va ser escollit com a regidor del comtat de Norfolk, per la divisió d’University, a Norwich.

Rowntree està vinculat al Partit Laborista des de 2002, partit polític amb el qual ja s’havia presentat a altres comicis sense èxit. Així mateix, el bateria destaca per les seves funcions com a activista: el 2014, per exemple, es va mostrar contrari a la independència d’Escòcia, a través d’una carta a The Guardian que van firmar més de 200 figures públiques abans del referèndum del 18 de setembre.

Song 2 [Blur, 1997] - Blur

6. Paseo - Estopa

El Simca 1000 de Los Inhumanos, el Cadillac de Loquillo i el Spider de Christina y los Subterráneos. Però, i els Seat? El 9 de maig de 1950 es fundava la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, més coneguda com a SEAT, un fet aparentment intranscendent per al món de la música fins que a finals dels anys noranta dos germans de Cornellà que treballaven en una filial de l’empresa produint peces per a automòbils es van convertir en una de les bandes espanyoles de referència del nou mil·lenni. A crit de “dadle estopa al motor” l’encarregat de la fàbrica els motivava a l’hora de treballar, una frase que acabaria fent parlar molt: els germans Muñoz acabaven de fundar Estopa.

Paseo [Voces de ultrarumba, 2005] - Estopa

7. Sabotage - Beastie Boys

Catalogar els Beastie Boys en un gènere musical? Impossible. Van néixer com un grup de hardcore punk però la realitat és que ‘Mike D’ Diamond, Adam Ad-Rock Horovitz i Adam MCA Yauch van capgirar l’escena novaiorquesa del rap i el hip-hop de mitjans dels vuitanta i es van convertir en els pioners del rap blanc. Amb treballs com Licensed to Ill o Ill Communication van aconseguir traspassar generacions, fins al punt de convertir-se en una de les primeres bandes de hip-hop/rap a entrar al Rock and Roll Hall of Fame (2012), juntament amb Run D. M. C. o Public Enemy.

El mateix any, un 4 de maig d’ara fa vuit anys, moria Adam Yauch després d’una llarga lluita contra el càncer als 47 anys. A la memòria, però, queden cançons de culte com No Sleep Till Brooklyn, Fight for Your Right, Sure Shot o Sabotage.

Sabotage [Ill Communication, 1994] - Beastie Boys 

8. (I Can’t Get No) Satisfaction - The Rolling Stones

És un dels grans himnes de la nostra vida i sense cap mena de dubte el tema que va convertir els Stones en una de les bandes més influents de la història del rock. Satisfaction va néixer ara fa 55 anys en un hotel de Clearwater, Florida, durant una gira pels Estats Units. El riff se li va ocórrer a Keith Richards mentre dormia la nit del 5 de maig de 1965. Es va despertar, va encendre la gravadora i va tocar les notes que li anaven venint al cap fins que es va quedar adormit.

L’endemà al matí va escoltar una cinta on segons va declarar el mateix Richards anys més tard hi havia "deu minuts de guitarra i 40 de roncs". La va fer escoltar a Mick Jagger, que en va compondre la lletra d’una tirada: "I can’t get no satisfaction", així va néixer una de les millors cançons de tots els temps. 

(I Can’t Get No) Satisfaction [Out of Our Heads, 1965] - The Rolling Stones

9. Una noche sin ti - Burning

Toño Martín, Pepe Risi i Johnny Cifuentes. Aquí recau gran part de l’essència d’un dels grups precursors del rock espanyol, la carrera dels quals es va veure truncada en una data maleïda. Burning va néixer el gener de 1974 i va arribar a la fama el 1979, amb la gravació del seu famós àlbum El fin de la década, amb cançons com ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?.

El 1983 Toño Martín va deixar la banda intentant allunyar-se del món de la droga, tot i que sense èxit. El 9 de maig de 1991 va morir d’una sobredosi a Briviesca (Burgos), després de visitar la seva dona i la seva filla. Exactament sis anys més tard, un 9 de maig de 1997, va morir Pepe Risi a conseqüència d’una pneumònia, dues morts prematures que van deixar orfes Burning i tot el rock espanyol.

Una noche sin ti [Noches de rock and roll, 1984] - Burning

10. Good Times Bad Times - Led Zeppelin

I l’era dels dirigibles va tocar la seva fi. El 6 de maig de 1937 es va produir el desastre de Hindenburg, on el dirigible més gran del món i un dels grans orgulls de l’enginyeria alemanya nazi va esclatar a Lakehurst, Nova Jersey. L’incident, que va ser àmpliament cobert en impactants vídeos, fotografies i una famosa crònica radiofònica gravada per Herbert Morrison, va deixar 36 morts i va destrossar la confiança de l’opinió pública en la seguretat dels dirigibles per a passatgers.

La imatge d’aquell gegant en flames va marcar una generació i va ser plasmada en la portada de l’àlbum de debut d’una de les bandes més icòniques de la història del rock, Led Zeppelin. El Hindenburg tornaria a marcar un abans i un després, però ara des de Londres. 

Good Times Bad Times [Led Zeppelin, 1969] - Led Zeppelin