El capitalisme crea monstres d’aspecte humà. Monstres amb molts diners, massa diners. Tants, que no els podríem arribar a imaginar mai. I monstres que tenen poder, que poden moure els fils, i els mouen, al seu gust. Però això ja ho sabíem, no? Aquesta premissa queda més que demostrada a Bilderberg, una obra creada per Xavi Morató i interpretada per Joan Scufesis, Núria Florensa, Adrià Escudero i el mateix Xavi Morató, de la companyia l’Ostra 28.

Joan Scufesis i Adrià Escudero interpreten a dos d’aquests monstres, anomenats Jerry i Rob, dos homes (si se’ls pot anomenar així) que formen part del selecte grup de les 130 persones més poderoses i riques del planeta. Elles són les que decideixen el nostre futur, el de tots. I treure’n un benefici econòmic és el seu principal objectiu. També ho és divertir-se veient patir a la gent pobre (si els comparem amb ells, evidentment), a la gent normal de carrer, o a la gent ignorant de tot això.

El club Bilderberg seria, doncs, una espècie de força totpoderosa. El que es decideix allà va a missa. Els seus membres es reuneixen en un hotel cada cert temps i es divideixen en diferents departaments. Depenent del grau d’importància de què gaudeixen dins el club, poden prendre decisions sobre uns àmbits o uns altres (originar una guerra, crear una pandèmia o decidir aspectes menys delicats). Cada departament pren fins a deu decisions en un any, unes sentències que regeixen el planeta o l’enfonsen més. I en Jerry i en Rob tenen aquesta potestat. Ambdós il·lustren la idea per excel·lència que els diners ho són tot: si ets ric, ets intocable.  

I parlo d’ells com a dos monstres perquè considero que hi ha poques paraules que puguin descriure’ls millor. Se senten orgullosos del fet que el seu club hagi creat guerres, pandèmies i altres grans tragèdies, i es veuen a ells mateixos com a déus, éssers superiors. Certament, és difícil veure’ls amb bons ulls des de la butaca del públic, sobretot a mesura que veiem com la seva part humana queda enterrada a mida que avança la trama. Però d’això es tracta, de què no ens caiguin bé.

Per altra banda tenim a Xavi Morató, el cambrer menyspreat que gairebé no té el dret de gaudir de la condició de persona. Un manat que contínuament és trepitjat pels dos déus del capitalisme, en Jerry i en Rob, i que encarnaria tota aquella gent que lluita per sobreviure en aquest món tan cruel, encara que signifiqui vendre’s per diners o tancar en un calaix amb pany i forrellat els seus ideals i principis més profunds.

Núria Florensa és l’única dona de l’espectacle, i és la persona que lluita contínuament per fer el correcte, el bo i el millor per la massa. Ella és la Carol, la germana de l’Andrew, el tercer integrant del departament on formen part en Rob i en Jerry (tots tres homes, que estrany eh....), i que en aquesta ocasió no pot assistir a la trobada. Ella el substituirà i farà que la reunió (i l’obra) faci un gir de 180 graus totalment inesperat.  

L'espai destil·la un ambient de club privat selecte

L’espai on succeeix l’acció representa una sala de l’hotel on tenen lloc les reunions secretes del club Bilderberg. L’escenografia de Marta Georgia contempla tots els detalls: una barra de bar (amb cambrer inclòs) on poder beure substàncies de colors poc habituals, juntament amb diverses ampolles d’alcohol que recorren l’escenari d’una banda a l’altra, i tres butaques al centre de l’espai que assisteixen a les acalorades discussions dels tres integrants del club. Amb la il·luminació tènue de Daniel Gener es crea un ambient de club privat selecte, on tant s’hi pot discutir, com s’hi pot ballar, reconvertint l’espai en discoteca, i disminuint les tensions per moments.

Des del primer segon, el vestuari de Guillem Medina ens situa els quatre actors en el seu estatus i importància que ocupen. A diferència del cambrer, vestit molt formal, amb l’uniforme habitual, la resta de personatges destil·len diners, luxe i peces cares, entre les camises, les americanes, el vestit i els rellotges de gran valor. Però també ens diu molt de la seva manera de ser, com ho fan les vambes vermelles i els mitjons blancs d’Adrià Escudero, molt més informals que la resta de la seva roba.  

Els quatre actors t’atrapen i s’endinsen en les profunditats del teu interior, provocant dolor, patiment, incredulitat, ràbia o malestar. És impossible no creure’t el que t’expliquen, i no dubtes ni un segon dels seus actes i les seves paraules. Unes fantàstiques interpretacions que traslladen la tensió dels personatges ben a prop teu.

Bilderberg és una obra, com ells mateixos la descriuen, negra, negríssima en bastants moments, i on la violència deixa de ser només verbal i passa a ser explícita físicament. Un fet que, si no te l’esperes, et pot sobtar o fins i tot trastocar uns instants. Almenys, això és el que jo vaig sentir. Un no sé què se’m va remoure per dins, i una onada de ràbia i impotència se’m va manifestar en forma de llàgrimes. Certament, sempre n’ets conscient, de les barbaritats que fa la gent poderosa, i de les llicències que es prenen per sobre de la resta de mortals. Però veure-ho en primera persona i ser-ne testimoni, des d’un racó de l’escenari, sense veu ni vot, és del tot frustrant. Em va faltar poc per saltar a l’escenari i aturar algunes escenes, massa violentes perquè les pogués suportar. Però aquella és, malauradament, la crua realitat. 

NÚRIA FLORENSA fent de Karol