És conegut arreu de l’Estat, però especialment a Catalunya, com un dels imitadors més importants dels últims temps. L’actor i humorista Carlos Latre (Castelló de la Plana, 1979) ara es troba al Teatre Coliseum de Barcelona amb la seva obra One man show. Hi barreja l’imaginari més nostàlgic: des de Julio Iglesias a Pepe Rubianes. Però també hi combina l’actualitat més ‘mainstream’, tant política com cultural, on és constant el context pandèmic. Hi serà fins al 4 de juliol, sempre pendent de l’actualitat per aplicar-la al seu espectacle, com quan treballava al Polònia de TV3. Ha atès el Diari de Barcelona telefònicament.

Fas moltes referències a Barcelona i Catalunya en l'obra. Costa adaptar el text a cada ciutat on vas?No costa perquè tenim molta capacitat de reacció. L’altre dia, al matí era el comiat de Sergio Ramos i a la nit estrenàvem una cançó amb pantalles, música i coreografia. Tenim un equip molt ràpid i sempre improvisem. En això som bastant bons i anem bastant compactats. Cada cosa que passa, l’anem actualitzant. Així amb tot el que passa a Catalunya i a la ciutat: el tema del carril bici d’Ada Colau, el tema de l’ampliament de l’aeroport, la renovació de Koeman... Allà on anem, intentem reflectir les coses que més es parlen als bars i a les places. És bonic quan la gent veu que no només arribes a una ciutat, fas el show i marxes, sinó que a més saps què està passant-hi últimament, què preocupa a la gent, què els fa riure… És importantíssim.

En l’espectacle barreges l’imaginari col·lectiu de fa dècades amb el de l’actualitat. És aquesta la clau de l’èxit?
Hi ha moltes claus per l’èxit. Hi ha coses que no es veuen, però hi són. Hi ha un cúmul de circumstàncies. L’actualitat és important, la nostàlgia té un punt de tocar el cor que agrada: El gusto es nuestro, Gila, Pepe Rubianes. Però després hi ha molta actualitat, al show Sergio Ramos cantant C. Tangana i Messi interpretant Rosalía. També hi ha La Casa de Papel, que no deixa indiferent. La gent que ha vist la sèrie, li encanta. La gent que no ho ha vist, es queda amb Carmen de Mairena, Justo Molinero o personatges com l’alcalde de Vigo que donen una miqueta de traca. Intento fer coses molt transversals, que siguin molt familiars també. Els diumenges i els dissabtes venen famílies senceres, des dels avis als nens petits.

Per què hauria de venir la gent jove al teu espectacle?
Per veure una persona que treballa molt. (Riu). Perquè vegin que hi ha un esforç darrere, que no és només un hazme reir, els personatges o com de bé se’t doni una cosa. Darrere hi ha una coreografia, un ball, una preparació, un guió, un estudi, unes llums, un so… Hi ha molta gent que ha vingut acompanyant una parella i m’ha descobert i ha dit: “Hòstia, aquí darrere hi ha una feinada important”, independentment que t’agradi més un personatge o un altre.

Els personatges històrics que sempre has fet, han evolucionat amb el temps o es manté la seva essència?
Personatges com el rei emèrit estan presents sempre. També icones com Gurruchaga, Rajoy o Jorge Javier Vázquez que ja porto fent un munt d’anys. Faig l’exercici de deixar-los una mica apartats, però sempre estan a l’imaginari. En un altre tipus de show faig a Matías Prats, a Piqueras o a Rafael. Són personatges que sempre hi són. De totes maneres, al show hi apareix Boris Izaguirre, que és un dels meus grans personatges i Julio Iglesias. Sempre intento barrejar personatges d’actualitat amb els de tota la vida.

“És diferent imitar algú a qui coneixes perquè controles a la perfecció la seva essència”

És diferent imitar a algú a qui coneixes que a algú que no?
És molt diferent! Per exemple el cas del mateix Boris, el conec perfectament, sé les seves inflexions, la seva manera d’enfadar-se, de riure, de dormir…

I d’Àngel Llàcer també, oi?
Exacte, és un personatge que saps perfectament com és i li pots donar l’ànima. Quan veus el Boris o l’Àngel, els veus a ells. Realment veus que hi ha el mateix posat, la mateixa energia, la mateixa forma que caminar, el mateix tempo. És una qüestió de coneixença. Es tracta d’agafar una mica l’ànima i l'essència del personatge.

A Tu Cara Me Suena, bona part de l’equip sou catalanoparlants. Creus que podria haver-hi una versió del programa de les tres televisions autonòmiques en català?
Seria genial. I no només nosaltres, jo crec que es podria fer un Tu Cara Me Suena a totes les comunitats. La versió d’anònims del programa va funcionar molt bé i la dels nens, també. Potser es podria fer una versió nacional de famosos i una més local de nens i desconeguts. A mi m’encantaria.

“Seria genial fer un ‘Tu Cara Me Suena’ a les televisions públiques en català”

El Polònia fa poc va fer quinze anys. A Catalunya ens sabem riure de nosaltres mateixos?
Sí. És una de les coses que tenim més ben desenvolupada. El nostre autohumor fa que siguem una millor societat. Per això la nostra classe política és infinitament més coneguda que la de la resta d’Espanya. Aquí els nens coneixen consellers gràcies al Polònia. Han fet d’ells uns personatges amb un filtre màgic, que és l’humor. Així, tot entra molt millor.

La veu és la teva eina més important de treball. Com ho fas per cuidar-la?
Dormint bé. Intento dormir 8 hores cada dia, tot i que últimament tinc tantes coses al cap que em costa, però ho intento. A partir d’allà, no prendre molt de gel ni begudes fredes, cuidar-me la gola... No hi ha massa secrets. Si et notes una mica malament, prendre pròpolis i poc més. L’important és estar bé, tranquil, ser feliç. Qualsevol preocupació va al coll.

A l’obra surt sovint el tema del coronavirus amb personatges com Fernando Simón i Miguel Bosé. No t’ha faltat afegir a Karina?
(Riu). Sí i a més és un dels meus personatges. Me’n falten molts! Intento tirar de personatges de l’actualitat i Carina és veritat que ha estat allà amb les seves conferències meravelloses. Però escolta encara tinc temps, em queda un mes per endavant!