Carme Valls (Barcelona, 1945) admet que primer va ser metgessa i, després, feminista. Les dificultats a l’hora de desenvolupar la seva feina, on va observar una valoració constant del criteri i els problemes dels homes per sobre dels de les dones, és el que la va empènyer a aprofundir en el que ella anomena “ciència de la diferència”.

Confessa, també, que des que va publicar el seu llibre “Mujeres invisibles para la medicina” (Capitán Swing, 2020), li estan escrivint moltes estudiants de medicina agraint-li que els hi aporti una mirada que la facultat no explica. I és que el terme que va desenvolupar, la “morbilitat diferencial” (el conjunt de problemes específics de les dones) ha destapat moltes falses creences i ha posat el focus on mai abans no s’havia dit. Sabíeu que la salut ambiental és un factor de risc que afecta més a les dones, alterant el cicle menstrual i propiciant la endometriosi? Recomanem llegir-la.

M’agradaria començar amb unes dades alarmants: un 34% de les adolescents catalanes fan dieta, i a un 32% els hi agradaria aprimar-se. Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, aquests dos factors són preponderants per a desenvolupar un trastorn alimentari. Què ens diu això sobre la nostra societat? 
Que és una societat una mica malalta, perquè intenta controlar el cos de les persones i de les dones especialment (tot i que alguns homes ja estan entrant a l’anorèxia), per decidir què és el cànon de bellesa i quin és el cànon de normalitat, i agradar els altres. Podem dir-li societat o normes patriarcals, perquè tot això es dirigeix cap a dones. Com han de vestir, com han de ser, com han de tenir els pits i la seva forma... També la resta de persones que fan dieta i no desenvolupen un trastorn alimentari ho passen malament, estan sempre patint pel que mengen. 

Moltes vegades es diu que per estar sà has de menjar sà i fer esport. Tenim una concepció equivocada del què és la salut?
Jo crec que sí. Tendim a fer veure que amb una fórmula, per exemple menjar sà i fer esport, ja està. Però la persona que ja té col·locat dins el seu cap un estereotip de com ha de ser per agradar els altres i per ser més maca, quan fa esport en fa quatre o cinc hores al dia, quan menja sa a vegades no menja, deixa de desenvolupar altres qualitats de la salut. La salut no és només biològica, es psicològica, relacionar-se amb els altres, viure, tenir amics... L’esperança de vida de les persones és més llarga en les persones que tenen més amics. Salut també és afectivitat i emocionalitat. Tenir una sexualitat rica, una sensualitat. Aquestes coses, en persones que estan molt tancades en si mateixes o que han internalitzat aquesta norma social, els hi costa més i no és sà. 

Podries proposar aleshores una altra definició de salut?
A mi m'agrada la definició del Jordi Codina, un metge de català, fundador del CAPS (centre d'anàlisi i programes sanitaris), que diu que la salut és el procés d'aconseguir una autonomia personal, solidaria i joiosa. Encara que estiguis malalt en una cadira de rodes, l'important és que siguis el més autònom possible, que és el que intentem aconseguir amb persones dependents. Solidària perquè no visquis només mirant-te a tu mateixa, que miris el teu entorn, la teva societat, que participis en la vida. I joiosa, viure la vida amb alegria. Quan parlem amb una persona malalta no l’hem de victimitzar més, sinó que hem d’aconseguir que se’n surti.

En quin sentit afecten la sensació de culpa i la voluntat de ser perfectes a la salut mental de les dones?
Aquí hi intervé molt l'estereotip patriarcal. Religiosament, ja la història d’Eva ens explica que era ella la causant del mal de la humanitat. A totes les cultures es culpabilitza la dona del què passa. La sensació de culpa ha estat una manera molt subtil que el patriarcat tenia per dominar una part de la societat a qui no tenia cap sentit dir-li que s'havia d'estar callada i submisa a casa sense sortir. Aquesta dona dominada se sent inferior i es va repetint que no val prou, que ha de ser perfecta i millorar. És una correlació entre sentir-se culpable i que no ho fas prou bé. Les nostres mares i àvies havien de tenir la casa neta, perfecta, brillant, perquè era la norma, i a la nostra societat actual hem de fer cursos, preparar-nos, per demostrar que sabem igual que els homes.

"L’esperança de vida de les persones és més llarga en les persones que tenen més amics. Salut també és afectivitat i emocionalitat. Tenir una sexualitat rica, una sensualitat"

Això ha canviat?
Jo veig a les joves d'ara diferents, perquè us heu sabut identificar d’una altra manera. Recordo una anècdota: quan la meva filla tenia 4 anys, al Super3 anunciaven que "tots els nens poden venir aquest dissabte a la festa del Super3". I ella em va dir, "i les nenes no?". Jo vaig pensar, ostres, està bé, se n'ha adonat. I jo, en canvi, no, perquè jo he viscut el llenguatge no inclusiu, excloent-me. Vaig pensar què bé, que ja ens n'adonem des de petites, que ens han classificat, que no ens estan nomenant. És molt bo que ara intentem nomenar-nos.

La medicalització prematura, per exemple, és una mostra de com la medecina també es patriarcal i pot acabar amb la llibertat?
No sé si acaba amb la llibertat, però hi col·labora. Els psicofàrmacs intenten sedar l'angoixa, i es contribueix així a la malaltia. No acaba amb la llibertat, perquè he vist moltes dones capaces de sortir-se'n ajudades. Les dones tenim capacitat de resiliència, si no, no hauríem aguantat tots aquests anys de patriarcat. Som capaces de resistir molt i donar una volta. Però sí que col·labora a que el renaixement personal sigui molt lent. Per exemple, la sedació hauria d’estar prohibida en les dones que pateixen violència de gènere, ja que no les ajuda a poder-se defensar. Una dona sedada i adormida no pot reaccionar davant d'un agressor. La manca de ciència sobre les diferents malalties que pot tenir la dona fa que, com no sabem per què li passa això (la medecina no veu altres factors, com situacions socials i d’estrès) és fàcil que li acabi donant un sedant. 

Dius que patim una desvinculació del cos i la ment, com podem, aleshores, arribar a conèixer-nos a nosaltres mateixes i viure la nostra sexualitat de manera plena?
Mai hem de seguir models. Hem de seguir el que ens digui el nostre cos, el nostre desig. Tant en la sexualitat com en la vida. Intentar buscar millorar, però d'una manera més lliure. Que ens deixin descobrir-nos a nosaltres mateixes. La filòsofa i psicoanalista del segle passat, Lúa Andrea Salomé, em va obrir els camins a pensar que l'erotisme de la dona era desconegut, perquè sempre l'havien reprimit. La seva manera de viure la sexualitat és molt més sensual que la dels homes. L'home té una sexualitat molt genital. I la dona és diferent. Hi participa tot el cos. No hem d’acceptar normes masculines. En aquest sentit, la generació actual de joves sou més lliures, no heu tingut tanta normativa sobre com ha de ser un orgasme. A la meva època, sí.

Sovint la menstruació tendeix a tractar-se des d'una visió reduccionista i normativa?
La menstruació es va estudiar bé cap als anys 2000, i a partir d'un determinat moment van deixar de sortir, perquè no interessava a cap indústria parlar-ne, ja que ja hi havia anticonceptius per tractar els trastorns de la menstruació. És una gran absent de la medicina i problema diferencial específic. 

"La sensació de culpa ha estat una manera molt subtil que el patriarcat tenia per dominar una part de la societat a qui no tenia cap sentit dir-li que s'havia d'estar callada i submisa a casa sense sortir"

A què és deu?
No hi ha hagut una bona formació. Això és la ciència de la diferència que falta. Els ginecòlegs l'estudien, però com han d'atendre altres problemes, com tumors o intervencions quirúrgiques greus, la menstruació sembla menystinguda. I els metges i metgesses de primària no estan preparats per organitzar-ho. S’intenta que la menstruació no faci mal, que no molesti. I et diuen que si no vols que molesti, prenguis hormones. 

I això suposa un perill?
No et diuen que si estàs prenent hormones més de 5 anys ja comences a tenir un risc més alt de càncer de mama. Expliquem això a les noies jovenetes? És controvertit, diuen. Però jo haig d'avisar a aquelles que volen prendre anticonceptius un temps. Sempre que hi ha un tema que afecta la dona, tendim a medicalitzar més que aprofundir per què li passa.

Aleshores, falla la medicina a l'hora d’elaborar històries clíniques que expressin els símptomes reals de les dones? 
Sí. La història clínica és molt important. Ha de ser concreta. No hem entrenat quines preguntes clau li hauries de fer a un pacient per entendre quins problemes té. Perquè estem entrenades a preguntar més el que li passa més a un home. La ciència mèdica és androcèntrica encara, perquè ha nascut als hospitals, on hi ha més homes que dones, perquè els homes tenen més malalties agudes i les dones més malalties cròniques. 

Podries explicar alguna experiència?
Arribava una dona amb blaus per tot el cos i jo li deia al doctor que no era possible que hagués estat caient de l'escala, que a aquella dona l’havien pegat. I el doctor em deia que no m’hi fiqués, que era un tema privat. No la puc ajudar? Tornarà a casa i la tornaran a pegar. Això fa 35 anys. Aquest és un camp de la medicina que ha millorat, hem fet cursos sobre violència, es forma els metges d'urgències, i una dona que ha patit maltractament se li proposa ajuda. Ara els professionals sanitaris tenen un paper molt més gran en detectar violències. 

"S'ha de construir la ciència de la diferència, i ens poden ajudar a construir-la els homes també, inclús en benefici seu"

Existeix quelcom com una perspectiva femenina de la medicina?
Crec que no hauria d'existir. Això ho diu molt bé una biòloga feminista, Evelyn Fox Keller, que no vol una ciència femenina, sinó una ciència neutra. Perquè una perspectiva femenina seria com dir que les dones tenim una mirada diferent sobre la ciència perquè som dones, i duria a parlar d’essència. Jo crec que hi ha diferències inclús en la manera d'abordar, però per la nostra pròpia història. S'ha vist que les dones exploren més que els homes, que alguns critiquen dient que és perquè estem insegures. S'ha de fer ciència sense prejudicis. Hi ha metges homes que ho estan fent molt bé aprofundint i amb els quals genero aliances. S'ha de construir la ciència de la diferència, i ens poden ajudar a construir-la els homes també, inclús en benefici seu.

Em va cridar l’atenció la controvèrsia de les mamografies. Es coneixen els pros i els contres adequadament?
No, no es coneixen prou bé. Encara no hi ha una norma, alguns països del món ho estan avaluant, com Canadà, Suècia i Suïssa, per exemple. Perquè la mamografia no deixa d'irradiar a la mama, i la radiació de raigs X és un factor de risc pel càncer de mama. Estem intentant prevenir les dones provocant un factor de risc. No cal que t’irradiïn cada any per saber si tens una tendència o no a fer un càncer de mama. Se't pot palpar, mirar i visitar a la pacient, i fer uns seguiment més rigorós d'alguns paràmetres. Això, massivament, vol dir d'una medicina molt bona per cada dona, i en països en què encara aquesta medicina no és tan bona, ha estat més fàcil posar en marxa mamografies a tota la població. Tot això té uns riscs: pot ser que et facin una mamografia i tres mesos després tinguis un tumor,  no et dona cap garantia. I a quina edat es poden fer tantes mamografies? 

Què proposes?
Jo no et faria fer una mamografia, et faria una ecografia. La controvèrsia ha d'arribar a les dones i, de fet, ha arribat, i moltes dones em pregunten què fer quan li diuen de fer-se una ecografia cada any. Jo dic de fer-se una ecografia, que no irradia. També hi ha algunes dones d'altíssim risc, que tenen una mare, tieta o àvia amb càncer, que tenen una altra tècnica, que és la ressonància magnètica. No és que les deixem, però hem de mirar bé i no perjudicar. Què irradien els testicles als homes, cada any?