El nom de Carmen Laforet va unit inevitablement a Nada, la seva novel·la imprescindible amb la qual sent molt jove va guanyar la primera edició del Premi Nadal el 1944 però, quan es compleixen els cent anys del seu naixement, la vida i la resta de l'obra d'aquesta escriptora reivindiquen molt més espai.

Aquest dilluns es compleix el centenari del naixement de Carmen Laforet (Barcelona, 1921 - Madrid, 2004), dia en el qual començaran alguns actes de commemoració d'aquest aniversari, entre ells el lliurament d'un llegat de l'autora a la Caja de las Letras del Instituto Cervantes per part dels seus fills.

Però també s'han reeditat algunes de les seves obres, entre elles, per descomptat, Nada, en l'editorial Destino, una obra que segueix atrapant lectors de totes les generacions per la forma en la qual retratava les vivències d'una dona que, davant una realitat cruel i opressiva, no desisteix de la seva obstinació per ser qui vol.

"Si un és escriptor, escriu sempre, encara que no vulgui fer-ho, encara que intenti escapar a aquesta dubtosa glòria i a aquest sofriment real que es mereix per seguir una vocació", assegurava Carmen Laforet. I ella va començar aviat encara que la seva obra literària no va ser molt prolífica.

Després de viure fins als 18 anys a Las Palmas de Gran Canaria, el 1939 va tornar a la seva ciutat natal per estudiar Filosofia i Lletres. Tres anys després es va instal·lar a Madrid, on va escriure "Nada" i es va convertir en la revelació de la narrativa espanyola de la postguerra.

Una fama primerenca que li va suposar un "sofriment" a causa del seu caràcter introvertit, segons va revelar fa uns anys la seva filla Cristina Cerezales.

I encara que es va retirar voluntàriament del món literari de l'època, va publicar d'altres grans novel·les: "La isla y los dimonios", el 1952, o "La mujer nueva" (1955), Premi Nacional de Literatura, sobre una dona que en els anys cinquanta se separa del marit i demostra que pot valer-se per si mateixa.

El 1963 va publicar La insolación i, pòstumament, el 2004, Al volver la esquina. Va escriure a més 7 novel·les curtes (reeditades també ara per Menoscuarto ediciones), 22 contes, narracions de viatge i innombrables articles per a diaris i revistes.

En 2003 es va publicar "Puedo contar contigo", amb la relació epistolar que va mantenir amb l'escriptor Ramón J. Sender, en la qual desvelava el seu silenci literari i la seva necessitat d'intimitat, que després va cristal·litzar en un distanciament gradual de la vida pública.

Per a ella va ser "difícil" acceptar que cap dels llibres escrits posteriorment tingués el reconeixement de "Nada", segons va explicar la seva filla.

Però "Nada" se segueix llegint dècades després, una novel·la que "ha creat lectors i ha il·luminat escriptors", assegura l'editor de Destino, Emili Rosales, responsable de la nova edició de l'obra, que porta pròleg i epíleg de les guanyadores més recents del Premi Nadal, Najat El Hachmi i Ana Merino.

Protagonitzada per la jove Andrea, "Nada" va convertir Laforet en l'escriptora representativa d'una generació femenina que va reaccionar als patrons paterns de la postguerra espanyola i es va erigir en un clàssic de la literatura espanyola.

El seu fill, el també escriptor Agustín Cerezales, explica a Efe com la seva mare "tenia una voluntat de no jutjar, de no desentranyar el món sinó de mostrar-lo, tal com el veia, amb la seva bellesa i la seva intensitat i el seu dramatisme".

"Trobem en la seva obra una gran veritat que va més enllà del temps que segueix sent vigent, perquè els problemes essencials de l'existència no canvien tant, encara que canviïn les circumstàncies socials. La seva obra novel·lística està situada en la postguerra espanyola, amb tot el que això comporta. I està, per descomptat, la condició de la dona que es veu en les seves protagonistes femenines, coincidents en la seva modernitat, en què es rebel·len contra la seva visió clàssica".

I ara en aquest centenari, el llibre Carmen Laforet. Vista por sí misma, (Destino), d'Agustín Cerezales, ens apropa a la Carmen Laforet més íntima.

"Un llibre per donar-li veu a ella i als temes essencials en la seva obra i en la seva personalitat. No és una biografia, sinó un llibre en el qual ella s'explica a si mateixa", diu el seu fill.

Fragments de la seva obra, fotografies inèdites, manuscrits, retalls de premsa, correspondència, objectes personals, anècdotes rememorades i moltes imatges componen el retrat d'aquesta escriptora, que va morir als 82 anys, retirada de la vida pública des de feia ja molt de temps i afectada per una malaltia degenerativa que incidia en la seva memòria.

La seva obra -agrega Cerezales- "sempre ha estat actual i segueix sent-ne, tant pel seu particular punt de vista sobre les coses, molt lliure, de novel·lista pura, com pel seu estil, que és d'una naturalitat molt gran". "Se segueix llegint com si estigués recentment escrit, té una gran frescor", indica.

Els seus fills dipositaran dilluns que ve un llegat a la Caja de las Letras que serà un homenatge a dos autors als quals considerava "amics", Benito Pérez Galdós i Elena Fortún. Un llegat que, assegura el seu fill, a ella li hagués agradat fer.