Suposo que hauria de començar amb un benvolguts, o estimats, o alguna cosa d’aquestes que abans es feia servir per introduir les cartes i que ara escrivim als correus electrònics. Suposo que el títol us haurà fet pensar en una epístola tendra, de to infantil, per demanar desitjos, regals i altres coses que es solen a abandonar a mitjan febrer. Suposo que, en realitat, mai llegireu això i, per això, em puc permetre dir-vos tot el que en aquesta carta us diré.

Aquest país fa massa temps que dóna per fetes coses que al final han resultat ser mentida, i ja és hora que algú us faci tremolar. Vosaltres, els reis, la monarquia, la corona, o com us agradi més, fa segles que esteu molt tranquils, massa, establerts en un món que no existeix i us pensàveu que això seria perenne, que viuríeu en aquesta pau injusta fins al final dels vostres dies. Perquè els vostres dies no acaben amb vosaltres, sinó amb el vostre cognom. O quan nosaltres, els altres, els fem acabar.

El 53 % de la gent de la meva edat no us suporta. No us vol ni veure. No se sent representada per la vostra merda de protocols, de fals saber estar, d’inutilitat rotunda i de corrupció camuflada. Més de la meitat de la gent menor de 35 anys de l'Estat espanyol està cansada de sentir per tot arreu que la tecnologia i el món digital han arribat per quedar-se i de veure que tothom s’omple la boca parlant de modernitat mentre el cap de l’Estat és un rei.

Un rei. Pareu-vos a pensar-hi un moment. És com estar vivint en una pel·lícula d’ambientació medieval, amb balls a la cort, cotilles estretes i duels d’espases. Literalment, l’única cosa que heu necessitat per ser on sou és néixer. O, com a molt, casar-vos, però ja em diràs. Això sí, després ens hem de creure la història de l’esforç, el mèrit, la constància i la perseverança. Al final, només és porqueria que ens venen per tenir-nos distrets i concentrats en coses que no ens fan fixar-nos en el fet que fa 300 anys que paguem el sou a una família de lladres sedentaris.

Tampoc sabria dir-vos qui de vosaltres em cau pitjor o m’agradaria més que desaparegués del mapa. Sí que és veritat, però, que tot això del rei emèrit que s’ha destapat durant les últimes setmanes el fa guanyar punts. Més enllà de fotografiar-se amb elefants assassinats, la qual cosa ja sembla que queda lluny i només ens ho recorden els mems esporàdics a Twitter, això de gastar-te 100.000 euros al mes durant tres anys del teu compte de Suïssa, regalar "per gratitud i amor" 65 milions d’euros a una amiga teva o fer entrar milions d’euros en bitllets per controls de Barajas em sembla que és abusar una mica de la nostra confiança, no?

Dic nostra, però jo mai he confiat en vosaltres. Ni jo, ni la majoria de catalans ni d’habitants de les regions perifèriques d’Espanya. El mapa de sempre, que diuen a Twitter. I a mi, de veritat, que no m'importa amb qui aneu al llit, però fer servir els diners que, per pebrots, us hem de pagar any rere any, blanquejar, mentir, transferir, pagar en negre, tenir comptes ocults i aquest tipus de coses fa lleig. Molesta. Irrita. Fa tenir de sobte nostàlgia del 1789 i ganes de cremar-ho tot.

Ja sé que aquesta carta és per vosaltres, els reis i companyia, però ja que l’he titulada així, sí que em ve de gust demanar una cosa a algú, ja que hi som. Govern d’Espanya, deixeu de fer veure que no obriu els diaris i comenceu a responsabilitzar-vos de les mentides, els secrets i les obscuritats que s’estan destapant sobre la monarquia. "El Gobierno más progresista de la historia": doncs que es noti. Ja sé que això de votar quan no és temps d'eleccions us fa com una mena d’angúnia, o de por, però ja n’hi ha prou. Convoqueu un referèndum, votem i apliqueu els resultats.

I ara suposo que m’hauria d’acomiadar, però m’imagino que a hores d'ara ja us podeu imaginar que no ho faré gaire educadament. Suposo que aquesta carta no us farà canviar res, que seguireu parint fills altius, corruptes i neofeixistes, i que el sistema seguirà finançant-vos la vida a força d’escanyar la gent que es mor de gana i de ràbia. I això no ho suposo, però sí que ho espero, que aviat, ses majestats, vingui una estrella que us guiï com els va passar als d’Orient, però que aquesta vegada, en comptes de Betlem, us enviï a la merda. O a la presó, que ja tocaria.