Bagdad: 8 d’abril del 2003. Philip de Camp, Philip Wolford i Thomas Gibson, militars de la Tercera Divisió d’Infanteria de l’exèrcit dels Estats units, disparen des d'un tanc contra l’Hotel Palestina, seu dels periodistes que informen de la invasió d’Iraq. L’edifici és sacsejat per l’impacte d’un projectil als pisos 14 i 15. José Couso, càmera de Telecinco, mor a causa de l’atac; també ho fa Taras Protsyuk, periodista ucraïnès de l’agència Reuters.

Més de 17 anys d’impunitat emparada pels tribunals espanyols han conduït la família de José Couso al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La fulminació de la Llei de Justícia Universal a mans del PP l’any 2014 va sentenciar un periple judicial que des d’un inici s’ha vist embrollat per la ineficàcia i la manca de col·laboració dels Estats Units.

Un assassinat i un sistema contra les cordes

“José Couso, crim de guerra: investigació i justícia” és el crit que des del 2003 alça l’entorn del periodista. Per David Couso, germà de José i portaveu de la família, el lema materialitza ara una denúncia a la impunitat amb què el govern espanyol ha tractat el seu cas: “Sabem que hi ha molta gent a qui molesta la causa Couso; des del moment en què recollim el fèretre del meu germà de l’avió militar el 13 d’abril del 2003 ens adonem que el seu és un assassinat incòmode”.

Els Estats Units han defensat, des dels instants posteriors a l’atac, que la maniobra va ser una resposta al foc provinent d’un franctirador iraquià situat al terrat de l’edifici. Un argument —la defensa pròpia— que ha estat posat en dubte en notables ocasions pels periodistes presents a l’hotel el fatídic 8 d’abril, tal com demostren els testimonis recollits als informes elaborats pel Comitè per a la Protecció dels Periodistes.

Altres declaracions dels militars, en canvi, apunten al desconeixement de la naturalesa d’hotel de premsa del Palestina. Però Wolford, Gibson i de Camp mai han respost aquestes qüestions davant dels tribunals espanyols perquè la reforma 1/2014 de la Llei de Justícia Universal impedeix des de llavors investigar els crims comesos fora de l’Estat.

És per això que, després que el juny de 2019 el Tribunal Constitucional avalés en última instància l’arxivament del cas, la família Couso ha portat ara l’assassinat de José al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). “Ens veiem obligats, després d’haver escalat en l’estament judicial i no haver obtingut una resposta a la violació de drets protegits per la Constitució, a recórrer a Estrasburg per buscar justícia”, explica David Couso.  

La inactivitat d’uns tribunals esquitxats per les filtracions de WikiLeaks

Els obstacles jurídico-diplomàtics han estat una constant del cas des que el maig del 2003 la família Couso va presentar una querella davant l’Audiència Nacional. Mentrestant, als carrers es propagaven les manifestacions contra una guerra a què Aznar, de la mà de Blair i Bush, havia empès l’estat espanyol. Quan la imatge de la Cimera de les Açores encara impregnava l’imaginari popular, la mort d’un periodista a mans de l’aliat estatunidenc no va fer més que atiar el rebuig en una societat que exigia justícia i reparació.

Però els tribunals mai van poder respondre aquestes demandes perquè el govern espanyol, a través de la Fiscalia de l’Estat, es va oposar a les instruccions i va al·legar la falta de jurisdicció per jutjar un assassinat comès a fora de l’Estat que, lluny de ser catalogat de crim de guerra, va ser definit com accident.

La família denuncia que des del primer minut Espanya va acceptar com a bones les declaracions dels Estats Units i va voler paralitzar tota investigació amb pressions a alts mandataris del poder polític i judicial.  Malgrat la insistència del jutge instructor Santiago Pedraz —que en quatre ocasions: el 2005, el 2007, el 2009 i el 2011 va demanar la detenció i processament dels tres militars—, un nou gir del legislatiu va troncar el recorregut judicial del cas Couso.

Núria Saura, doctora en Dret, jurista experta en drets humans i Dret Internacional Humanitari i professora visitant al Max Planck Institute for Comparative Public Law and International Law, explica que “Espanya no ha pogut garantir el dret a un judici equitatiu, no només perquè ja no es pugui jutjar aquestes persones que estan fora de l’àmbit d’aplicació de la llei, sinó per la manca d’activitat d’un Estat que no ha respectat els criteris dels Convenis de Ginebra”. 

Abans de la reforma 1/2014 de la Llei de Justícia Universal, però, un revés diplomàtic encara colpejaria l’estat espanyol. L’any 2010 les filtracions de WikiLeaks apuntaven a pressions dels Estats Units per boicotejar les causes judicials obertes contra els militars involucrats en el cas Couso. Així, l’ambaixada nord-americana a Madrid i el propi ambaixador, Eduardo Aguirre, haurien pressionat la Fiscalia per aconseguir l’arxivament de la causa.

El llavors fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, i Javier Zaragoza, en aquell moment fiscal en cap de l’Audiència Nacional espanyola, es veurien també esquitxats pels cables de WikiLeaks. Però la denúncia interposada per la família per investigar les filtracions es va arxivar per falta de fonaments.

“Una persona propera a la família que tenia relació amb el Ministeri de Justícia ens va filtrar que hi havia moviments estranys en relació al cas”, detalla Couso, que afegeix que les filtracions “no ens van agafar per sorpresa perquè sempre hem sabut què passava a la segona línia de l’alta política i sospitàvem que algú estava fent tot el possible per tancar el cas”.

David Couso, a més, apunta als polítics, “també els socialistes”: “Ens donaven copets a l’esquena quan estaven a l’oposició però després, quan han tingut poder, han adoptat una actitud de traïció”.

La reforma de la Llei de Justícia Universal, a debat

Fins l’any 2014, la insistència de la família Couso i el jutge Pedraz per investigar l’assassinat del càmera de Telecinco, malgrat la nul·la col·laboració dels Estats Units, va ser motiu suficient per mantenir el cas als tribunals espanyols. Però la restricció de la Llei de Justícia Universal, tramitada gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular, va suposar un canvi radical en el recorregut jurídic del cas Couso.

“La justícia universal és un principi essencial de garantia dels drets humans perquè qualsevol Estat pot jutjar casos d’extrema gravetat, independentment que s’hagin produït en un altre territori, i evitar que quedin impunes”, explica Saura. “A nivell filosòfic, ètic i jurídic”, afegeix, “s’entén que els crims de guerra, contra la humanitat o genocidis no són afers interns d’un Estat, sinó accions de la incumbència de tota la humanitat”. De fet, la justícia universal va permetre que l’any 1998 el jutge Garzón emetés una ordre internacional de detenció del dictador xilè Augusto Pinochet.

La reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial va fulminar la capacitat dels jutges espanyols d’investigar qualsevol crim contra la humanitat comès fora del territori nacional, independentment de la nacionalitat de la víctima. Així doncs, actualment només es poden jutjar delictes de justícia universal si els acusats són espanyols o resideixen normalment a Espanya, un supòsit que no es compleix en el cas Couso —i que tampoc va permetre de continuar investigant, per exemple, el genocidi del Tibet.

David Couso recorda com es van sentir despullats de tota opció d’obtenir protecció judicial, tot llançant un missatge d’impunitat i menyspreu: “La reforma de la Llei de Justícia Universal no ens va sorprendre, perquè sabem que els mandataris tenen facilitat per adoptar una actitud de genuflexió i modificar lleis quan la geopolítica i l’economia de determinats països truquen a la porta”, sentencia.

David Couso en una concentració davant l'ambaixada dels EUA a Madrid, el 2018. Foto: EFE

La reforma 1/2014 va suposar l’arxivament definitiu de la causa oberta contra els militars que van disparar l’Hotel Palestina el 8 d’abril del 2003 i que va acabar amb la vida del periodista. Després que el jutge Pedraz tanqués el cas el juny del 2015, la família només es va poder resignar a esperar que tant l’Audiència Nacional com el Tribunal Suprem i el Constitucional confirmessin l’arxivament de la causa per poder recórrer, ara sí, al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Malgrat que el Tribunal Constitucional mai ha dubtat de la legalitat de la reforma de la Llei de Justícia Universal, juristes i experts en drets humans alerten de la inconstitucionalitat de la decisió. Núria Saura és contundent en aquest sentit: “La reforma 1/2014 és clarament inconstitucional, perquè limita el dret de la tutela judicial efectiva sense tenir en compte els criteris definits pels tractats internacionals ni la jurisprudència del TEDH”.

Una interpretació clarament restrictiva de la jurisdicció universal que per David Couso ha suposat que “els conceptes de sobirania i defensa de drets i llibertats de què tant s’enorgulleix Espanya quedin en paper mullat”.

En aquest sentit, Saura també apunta que “l’Estat, que ha ratificat uns tractats, té l’obligació positiva de garantir un judici just i obrir una investigació després que s’hagi vulnerat el dret a la vida d’un periodista en una missió perillosa”. I, afegeix: “Si no garantim l’essència dels drets humans del Conveni i del Dret Internacional Humanitari, què estem fent? Per què tenim els tractats internacionals si un Estat els pot limitar de manera que resulti quasi impossible de respectar-los i acabi justificant una mena d’impunitat eterna?”.

El recorregut del cas Couso al TEDH

Amb tot, el cas ha arribat aquest 2020 al TEDH, on es jutjarà si Espanya ha vulnerat el dret de la família a un judici just i a la tutela judicial efectiva. Si bé el TEDH no té competència per jutjar els tres militars acusats de l’assassinat, aquesta línia obre, per David Couso, “la possibilitat que un tribunal extern independent estiri les orelles de l’actual govern, que no ha recuperat la justícia universal, i sentenciï que Espanya ha de tornar a modificar la Llei Orgànica del Poder Judicial”.

En aquest sentit, Saura considera que “hi ha indicis per pensar que s’ha vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans i el dret a un judici just, i a partir de la sentència, si resulta favorable, s’hauria de poder reformular la llei de jurisdicció universal —no només per al cas Couso, sinó per a qualsevol altra persona que es trobi en la mateixa situació”.

Couso lamenta que “el més important, que és la vida del meu germà, ja mai la podrem recuperar”, però la família sí que espera “poder seguir pressionant i recordant que hi ha lleis que legitimen la impunitat” amb l’objectiu de “jutjar els culpables i descobrir per què es va disparar un hotel de periodistes”.

David Couso presentant el recurs al TEDH. Actua com a portaveu i advocat de la família. Foto: EFE

Com apuntava Gonzalo Jar Couselo —doctor en Ciències Polítiques i un dels màxims defensors que el cas Couso amaga un crim de guerra— al llibre El conflicto de Iraq y el derecho internacional humanitario: el caso Couso, “sembla més que evident l’incompliment per part de les tropes nord-americanes dels dos grans principis que sustenten el Dret Internacional Humanitari: el de la distinció i el de la proporcionalitat”.

“Hi ha una desproporció objectiva en l’ús de la força i, sigui per imprudència, manca de comunicació o intencionalitat, s’ha produït un atac que no respecta el Dret Internacional Humanitari"

També Saura entén que “hi ha una desproporció objectiva en l’ús de la força i, sigui per imprudència, manca de comunicació o intencionalitat, s’ha produït un atac que no respecta el Dret Internacional Humanitari i que cal jutjar davant un tribunal”.

17 anys més tard de l’atac a l’Hotel Palestina, la mort de José Couso encara amaga un reguitzell d’incògnites que cap tribunal espanyol no ha pogut jutjar. 212 mesos d’impunitat, filtracions, interessos geopolítics i injustícia. Una llarga —encara inacabada— lluita de la família per demostrar, en paraules de David Couso, “que no hi ha ningú intocable”. I per poder,17 anys després, acomiadar José Couso de la manera que sempre han desitjat.