La Generalitat ha localitzat, en dos anys, 133 noves fosses comunes de la Guerra Civil i la repressió franquista. Amb aquestes ja suma un total de 650 a tot Catalunya, i ha aconseguit esbrinar el destí de gairebé la meitat dels 6.000 desapareguts que té censats des de l'any 2003.

En una entrevista, la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Gemma Domènech, es felicita pels fruits de la "intensa campanya" que ha permès ampliar el mapa de fosses: 6 investigacions empreses el 2019 i tres el 2020, basades en testimonis orals i en el rastreig documental d'arxius, principalment a mans d'historiadors locals. 

Quan el 2010 la Generalitat va publicar el mapa de sepultures comunes, se'n van comptabilitzar 179, xifra que el 2017, amb l'aprovació del Pla de Fosses, va pujar a 517 i que, després de les últimes investigacions de Memòria Democràtica, va arribar a les 650.

Morts al front

Centenars d'historiadors locals catalans han treballat el mapa de fosses comunes, que també s'ha pogut completar gràcies a troballes casuals d'enterraments, moviments de terres provocats per temporals, aiguats o crema de boscos.

Tot i que a Catalunya també hi ha fosses de víctimes de la repressió, la Guerra i el franquisme, la majoria són de combatents morts al front, el que explica que es concentrin en els principals escenaris de la contesa: la província de Lleida agrupa el 44% de les sepultures i les Terres de l'Ebre, el 17%. La Batalla de l'Ebre, que es compta entre les més cruentes de la Guerra Civil, va sembrar les ribes del riu de fosses que tenen capacitat per a 300 o 400 cadàvers, i més d'una quarta part dels desapareguts censats a Catalunya es troben en aquesta zona .

Des de 2017, s'han obert a Catalunya 32 fosses comunes que han permès recuperar les restes mortals de 300 persones, tot i que d'aquestes només vuit han pogut ser identificades, un procés per al qual resulta clau un banc de dades genètiques de familiars, encara insuficient: s'estima que a Catalunya podria haver-hi 20.000 desapareguts, però només es disposa de l'ADN de 2.000 descendents.

La Generalitat va obrir l'any 2003 un cens de desapareguts en la Guerra i la repressió que ha anat creixent any rere any fins a arribar als 6.000 casos, la meitat dels quals estan resolts, amb el que, gràcies a les investigacions documentals i històriques dutes a terme, s'ha pogut informar les famílies de la destinació de la víctima i la possible ubicació de la seva sepultura.

Històries que arriben a Itàlia

Gemma Domènech cita el recent exemple d'un soldat italià que va morir a la Batalla de l'Ebre i s'han pogut reconstruir els seus últims dies: ara se sap que va caure ferit al front, va ser evacuat a un hospital de Móra d'Ebre (Tarragona), on va morir al cap de deu dies i va acabar enterrat en una fossa comuna. "No hem pogut recuperar el seu cos, però li hem pogut dir a la família, que havia passat 80 anys pensant què li podia haver passat, que va morir a l'hospital, que el van enterrar i que no va estar agonitzant sol a la muntanya", celebra la historiadora.

La Generalitat prioritza l'obertura de les fosses comunes en les quals es tingui informació de les persones enterrades, les seves famílies estiguin localitzades i ja hagin facilitat mostres d'ADN, un criteri amb el qual, admet Domènech, es pretén "tancar el cercle" i evitar "la decepció per a tots".

Gemma Domènech ha viscut al costat de familiars de desapareguts el moment "agredolç" d'obertura d'una fossa comuna, especialment dolorós en el cas dels descendents propers: "un fill de 80 anys que ha sentit parlar a la seva mare d'aquesta història cada dia de la seva vida, el dolor de no saber on és el seu marit, o saber-ho però no poder anar a buscar-ho i enterrar-dignament ...", relata.

De vegades, l'obertura de la fossa reactiva els records i emergeixen informacions que havien romàs sepultades durant dècades, també per als historiadors. "Els més grans del lloc, espontàniament, s'apropen i diuen jo me'n recordo, jo havia sentit que ... i comencen a sortir dades", explica Domènec.

"Trencar el silenci"

Per la directora general, el més important és "trencar el silenci i omplir aquest buit de moltes famílies", però, al mateix temps, "quan obres una fossa, remous tota la societat. Es trenca allò de la prohibició, d'un tema sobre el qual durant anys no s'ha pogut parlar".

Domènech es felicita que Catalunya hagi estat "pionera" en gestionar l'obertura de fosses comunes "de forma pública al cent per cent i amb un registre únic de desapareguts", davant d'altres comunitats on aquestes feines les estan impulsant associacions o davant d'un estat que, fins al dia, "no ha fet res" més enllà de prometre subvencions.

Aquest retard en la recerca de desapareguts es deu, segons Gemma Domènec, al fet que la transició és "un pacte de girem full, d'amnistia per a tots, també per als botxins", cosa que segons la seva opinió "ja va valer" per a aquesta generació, però no per a la següent.

"No és culpa de les institucions, és culpa de tots, segurament d'una societat que encara no era prou madura", sosté la historiadora, que creu que "el trauma de la Guerra i la repressió i la por van ser tan grans que la necessitat de no parlar-ne va passar a una altra generació".

Sovint, han estat els néts i besnéts de les víctimes els que han volgut saber, apunta Domènech: "molts casos han sortit de treballs de recerca d'alumnes de batxillerat a qui l'avi explica, per primera vegada, aquella història que els seus propis fills no havien sentit mai".