El CCCB estrena avui l’exposició "William Kentridge: El que no està dibuixat", que versa sobre el llegat de l’artista sud-africà i ofereix un recorregut pels seus dibuixos, pel·lícules i obres de teatre. La mostra inclou nou tapissos de gran format, la instal·lació audiovisual sobre el teatre d’ombres More sweetly play the dance, la sèrie d’animació Drawings for projections i set dibuixos en paper. Kentridge va acabar l’última pel·lícula de la sèrie, City Deep, durant el confinament. L’exposició del CCCB suposa l’estrena a Europa, mentre que a Johannesburg es va presentar la setmana passada. Però a més de posar en relleu l’artista, la mostra també vol ser un espai de reflexió sobre el postcolonialisme i els marges d’exclusió de la societat europea d’avui.

Per Judit Carrera, directora del centre, l’exposició és un “petit miracle”. El projecte, una col·laboració amb la Filmoteca d’Amsterdam, va quedar aturat per la situació sanitària i ara, set mesos després, vol ser un reclam de la cultura presencial. Carrera va defensar el museu com un espai generador de sorpreses i emocions, necessari per entendre “el món incert que tenim per davant”.

Mirar cap endins

El conjunt de la mostra té Johannesburg, la ciutat de l’artista, com a rerefons. Aquest paisatge serveix per recordar les cicatrius que va deixar l’apartheid, però també per entendre i redescobrir els conflictes del present. En aquest sentit, la proposta també vol obrir un debat crític sobre la segregació racial a Catalunya. Per Carrera, cal pensar com s’ha pogut passar del reconeixement de culpa de l’home blanc a un món “que sembla exhibir orgullós l’odi cap a l’altre”. És per això que el CCCB obrirà un cicle de cinema africà en col·laboració amb la filmoteca, a més de conversar amb veus com Angela Davis (26 d’octubre) o Maria Campbell (9 de novembre).

Però amb les seves pel·lícules Kentridge no busca respostes ni redempcions. Ahir explicava al CCCB que tot plegat són enigmes que ell no pot resoldre. Fill d’advocats compromesos en contra de la segregació, l’artista no il·lustra el moviment en sí mateix, sinó una societat que en va quedar irrevocablement marcada, les històries que Sud-àfrica ha viscut els últims trenta anys.

Una escena de 'Drawings for projections' de William Kentridge, ara exposada al CCCB

Cadascuna de les pel·lícules, que ara són onze, li suposava un any de treball. Cansat de buscar productors i distribuïdors, va decidir fer-les ell tot sol, tal i com feia els seus dibuixos. No volia haver de demanar permís a ningú, ni intentar vendre l’entusiasme que sentia pel projecte. Ahir confessava que no tenia guió per als films, només ganes de fer-los. On city deep, el darrer i el que estrena a Europa el CCCB, és l’únic que es va enregistrar de manera digital, ja que les càmeres de 15 mm que feia servir per gravar es van deixar de fabricar. Pel que fa als personatges que hi apareixen, assegura que venen tots d’un somni i que, si hagués sabut que la sèrie s’allargaria més enllà del primer film, s’hauria procurat de dibuixar-los més acuradament.

La doble cara de la mort

More sweetly play the dance és un altre dels eixos de l’exposició. Es tracta d’un fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles, que bé podria ser una processó ritual, un flux de refugiats o una dansa de la mort. Carrera va remarcar que la imatge del fris s’ha convertit en una estampa contemporània, la de la gent que fuig de la guerra i la por. El que va servir d’inspiració per a Kentridge sí que partia de la “vil” tradició de la mort, que s’enduu tothom, en totes les seves formes. Una de les més recents va ser l’Ebola, que va afectar sobretot l’Àfrica occidental el 2014.

Però també té un missatge optimista: la dansa tribal com a resistència a la mort. En preguntar-li per la situació sanitària actual, l’artista va explicar que tots els membres del seu estudi van passar la Covid-19, la seva dona i ell inclosos, i que el fet d’haver d’estar tancats els va ajudar a treballar. Per contra, va recordar la situació difícil que pateixen els membres d’altres sectors culturals “les vides dels quals han quedat devastades”, com els artistes del món de l’espectacle. També va aprofitar per anunciar que està treballant en un espectacle per al Gran Teatre del Liceu per a l’any que ve.