El control i la limitació de la llibertat d'expressió han estat tàctiques intrínseques en la forma de governar a la Xina. Des de fa dècades, el govern hi ha restringit les crítiques que anaven dirigides al líder del mandat i al partit que representa. Els comentaris dirigits a la seva forma de governar o a les polítiques implantades pel partit sempre s’han controlat i, també, censurat.

No obstant això, des del 2008, aquesta censura s’ha endurit exageradament: si abans el Partit Comunista Xinès (PCX) exercia el control principalment sobre aspectes polítics, aquells que afectaven el partit directament, d'ençà el govern xinès va començar a instaurar una censura intensificada que s’ha traslladat també a les esferes de l’economia, la cultura i l’entreteniment.

La censura massiva i extrema, però, va experimentar una intensa acceleració amb l'arribada al poder de Xi Jinping, el 2012. L’actual líder del PCX va acabar amb la limitació de mandats i s’ha convertit en el supervisor de tots els àmbits de la nació xinesa. La Xina ha patit, des de llavors, un gir autoritari que ha endurit la vigilància. 

Censura ideològica 

Aquesta censura reforçada que afecta tots els aspectes i àmbits de la societat, fomentada per Xi Jinping, examina i condemna les xarxes socials, actors i actrius de televisió, grups de música de K-pop i la comunitat LGTBI+, entre altres figures. El govern xinès s’ha sensibilitzat i argumenta la seva censura amb la promoció de certs valors que van de la mà del Partit, i que la ciutadania xinesa ha de representar necessàriament.

Aquests valors són la tradicionalitat, l’estabilitat, l’obediència, la normativitat i la moralitat. En aquest sentit, el control social i la censura han passat a un pla molt més ideològic que anteriorment. Es vol transmetre una imatge de nació unida i que segueix els cànons tradicionals, i això fa que el govern bloquegi tots aquells elements que promoguin la vulgaritat o valors d’oci inapropiats. 

Oriol Farrés, assistent d'investigació de temes asiàtics del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), expressa que darrere el control a les xarxes socials hi ha un objectiu concret: “Es busca controlar els influencers que tenen o poden tenir una influència molt gran sobre els joves seguidors, i el fenomen fan, que el govern busca canalitzar vers el sentiment nacionalista”.

President Xi Jinping, líder del Partit Comunista Xinès. Foto: EFE

El PCX ha perseguit també el fenomen dels netizens, “que protestaven per tota mena de causes i que posaven la llavor d’una societat civil organitzada”. El fenomen dels netizens “va donar un cert tast de llibertat i permetia arribar a informació de la història contemporània xinesa que diferia de l’oficial, i de les seves omissions”, afirma Farrés. Això va ser vist pel Partit com una amenaça a l’estabilitat i al control polític del seu mandat, “en especial enfront les noves generacions”. 

Per tant, l’objectiu principal i general de la censura, diu l'investigador, “és el de mantenir el paper de les autoritats com a guies morals de la societat, i aquí implícitament s’hi inclou l’agenda política”. Farrés afegeix que la legitimitat del PCX "es justifica cada vegada més en aquest lideratge moral i polític, i potser una mica menys en una agenda 'comunista' que queda poc reflectida en la societat xinesa actual”.

Temor a la desvinculació

L'increment de la limitació social té les arrels a la massiva tecnificació mundial, i sobretot de la societat xinesa. El PCX, amb les seves polítiques autoritàries, considera un risc que es pugui accedir i transmetre tan fàcilment informació a través d’Internet. Al govern xinès li ha generat un sentiment de por i perill. 

Manel Ollé, professor d’Història i Cultura del Món Oriental de la Universitat Pompeu Fabra i autor de llibres com ara Made in China: el despertar social, político y cultural de China, aprofundeix en aquesta preocupació: “El Partit té por de si mateix, de la societat, i que aquesta s’allunyi dels valors del Partit i que no els facin cas”. És per aquesta raó que hagi optat per un gir autoritari extrem. “L’enduriment potser ve d’aquest sentiment que algun dia tard o d’hora la població es posarà dempeus”, continua el sinòleg. 

Manel Ollé: “El Partit té por de si mateix, de la societat i que aquesta s’allunyi dels valors del Partit i que no els facin cas”

La capacitat d’adaptació del Partit li ha permès mantenir el mandat durant tants anys. Hi havia una flexibilitat que, superficialment, donava la sensació que els ciutadans xinesos eren lliures d’expressar-se. No obstant això, l’entrada al poder de Xi Jinping i les abundants prohibicions estan fent que el Partit perdi aquesta adaptabilitat.

K-Pop i masculinitats

La censura i el control sobre la cultura de masses es basa en la suposada vulgaritat que aquesta promou. La cultura i l’art afavoreixen l’economia de l’Estat i recullen una gran popularitat en la societat xinesa. Tanmateix, s’han domesticat fins el punt que s’han prohibit les votacions en línia, per prevenir que la població xinesa s’acostumi a votar. La cultura i l’art han de servir el poble, més enllà de generar benefici econòmic, i representar els valors tradicionals i patriòtics del PCX. Sèries de televisions estrangeres, videojocs, programes de televisió, aplicacions d’Occident… han estat prohibides. No obstant això, l’enemic més tangible és Corea del Sud. 

Corea del Sud s’ha establert com el gran radiador de modes i tendències sobre la Xina: els coneguts K-drama (o drames coreans), la música K-pop, l’estètica i el menjar coreans són els principals protagonistes del hallyu, nom amb el que anomenen els coreans la recent onada coreana que s’ha estès a nivell mundial degut a l’augment d’interès cap a la seva cultura.

En un principi el govern xinès no havia intervingut mai en aquest àmbit, explica Ollé. La Xina solia consumir totes les modes i elements culturals provinents de Corea del Sud, amb l’objectiu de prendre’ls com a exemple per produir-ne de propis. Però amb el temps, el govern xinès s’ha tornat més sensible, sobretot amb el control moral que busca situar les autoritats com a guies exemplars davant la societat. 


Grup de K-pop BTS

L’estètica coreana adopta un concepte de masculinitat que difereix d’aquell establert en la gran majoria de societats, que s’allunya de la masculinitat canònica i s’apropa a les característiques que històricament han estat atribuides a la feminitat, sobretot en el cas dels idols o artistes que es dediquen al K-pop. A la Xina, un país en el que el govern promou una homogeneïtzació total de la seva població, el control moral ha començat a agafar pes paral·lelament al control polític, sobretot en els últims quatre anys.

Yaqiu Wang, investigadora de Human Rights Watch, explica al Diari de Barcelona que “has de ser d’una manera que concordi amb la moralitat del govern”, perquè “ha arribat un punt que si promous aquesta estètica”, que a ulls del Partit potencia les "sensibilitats vulgars", “has de ser censurat”.

Yaqiu Wang: “Has de ser d’una manera que concordi amb la moralitat del govern”

En aquest cas, la sensibilitat i l’estètica que promouen els cantants de K-pop s’oposa totalment a aquella que busca el govern xinès. Per tant aquest gènere musical i tota l’estètica que l’acompanya ha estat prohibit. Això també ha provocat que moltes fans xineses qüestionin els idols xinesos que viuen i treballen a Corea, fent-los escollir entre la nació o la professió, i posant en dubte la seva orientació política, argumentant que alguns actuen en contra dels interessos nacionals. 

L’any 2016, el conflicte entre la Xina i Corea del Sud sobre el sistema de defensa de míssils THAAD va derivar en sancions cap als idols de K-pop amb implicacions geopolítiques. Aquestes sancions, que afecten tota la industria coreana, impliquen que els coreans no poden produir shows a la Xina, les empreses que es dediquen a la cultura no poden invertir en nous projectes dins del país i els grups de K-pop tenen prohibit actuar davant d’audiències superiors a 10.000 persones. A més a més, els directors i productors coreans tenen prohibit treballar a la Xina, mentre que els programes de televisió i les sèries coreanes tampoc poden ser emeses.

Una censura generalitzada

La censura a la Xina no només s’aplica al K-Pop, sino que s’estén a tota la comunitat fan i ha avançat de la mà dels nous mitjans. Oriol Farrés explica que “ja d’entrada les autoritat xineses van identificar el perill d’Internet sobre el seu monopoli del missatge”. Les principals plataformes a occident (Google, Facebook, Twitter…) estan bloquejades a la Xina i s’utilitzen, en el seu lloc, “aplicacions autòctones similars o millors” —QQ o WeChat—, algunes de les quals s’han exportat àmpliament a l’estranger, com ara Tik Tok.

A la Xina “hi ha una gran capacitat de control social i, si algú diu coses incorrectes, li tanquen el compte”, explica Manel Ollé. És per això que en els darrers anys han desaparegut macrocomptes amb molts seguidors. La societat xinesa, diu el professor de la UPF, “està desarticulada de qualsevol mecanisme d’articulació de resposta”. Tot allò que pot arribar a generar un estat d’opinió generalitzable és considerat perillós.

Aquest procediment engloba, també, personalitats famoses de la Xina com ara els actors i actrius que, en cas de pronunciar-se de manera no favorable al Partit, desapareixen de l’espai públic i se’ls tanquen els comptes a les xarxes socials.

“La societat xinesa està desarticulada de qualsevol mecanisme d’articulació de resposta”

Alhora, aquests procediments serveixen com a avís per a la resta de la població. Fent ús de l’exemplaritat, i mitjançant personatges públics i importants com ara influencers, actors o actrius, grans empresaris o polítics, el govern xinès “dóna un senyal clar a la resta de ciutadans que tothom és a disposició de les autoritats”, explica Ollé. 

El govern es justifica a través de la voluntat de protecció cap al poble xinès. La restricció de l’ús d’Internet i de les hores que els joves poden passar jugant a videojocs entren dins d’aquesta narrativa. Així com el control a l’accés a determinat contingut, la informació que es penja i el comportament dels usuaris a la xarxa. L'executiu té la llibertat d’amonestar o detenir aquells ciutadans que, segons el seu criteri, tracten temes sensibles que posin en perill la seguretat del país.

Les autoritats mantenen l’ordre a través d’avisos a la població i l’exemplaritat abans comentada, missatges subtils però efectius. Malgrat això, la curiositat de la població segueix en alça. Farrés comenta que els netizens “demostren una gran creativitat” i utilitzen emojis per crear “imatges metafòriques per expressar-se”. També esmenta que “el mecanisme més habitual ha estat l’ús de serveis de VPN”, que permeten esquivar les restriccions de la xarxa pública i van ser prohibits l’any 2018. 

Control en la sexualitat

L’augment de control en el pla ideològic s’ha centrat en la cultura de masses per regular les identitats diferenciades i restringir les pràctiques socials, però també ha tingut repercussions en altres àmbits. El control social s'estén a tots els aspectes de la societat, des de l’aspecte i comportament dels homes, que ha de ser totalment masculí, fins a la sexualitat de la població.

El control social s'estén a tots els aspectes de la societat, des de l’aspecte i comportament dels homes, que ha de ser totalment masculí, fins a la sexualitat de la població

El PCX sempre ha tingut una visió moralista de la sexualitat, les relacions interpersonals i les emocions, que tan sols comprenia el fet de tenir parella si la unió anava orientada vers la reproducció i la voluntat de formar una família. La resta de sexualitats, per tant, no s’incloïen dins aquest cànon i, en un principi, no eren contemplades pel govern, tot i que tampoc hi actuava en contra. 

Avui en dia, però, hi ha hagut un retrocés sobretot dins l’àmbit públic, on l’homosexualitat —o altres tipus de sexualitats i identitats no normatives— està totalment prohibida. Les persones homosexuals han estat vetades a la televisió i tot tipus de manifestacions LGTBI+, que fa uns anys es realitzaven obertament, han estat desautoritzades.

Ollé apunta que tot això “és vist com una cosa que trenca amb la moralitat” que no s'adiu a “una tradició pròpia que havia estat bandejada els últims segles”, sobretot durant l’època de Mao en la que es masculinitzava tant els homes com les dones. 

La Xina actual és un país sense llibertat d’expressió en el que s’apliquen tot tipus de controls sobre la difusió i l’expressió de la informació a nivell polític. Yaqiu Wang comenta que volen “un control total sobre la societat” perquè és “el seu estil de governar” i, en certa manera, aquell que la població sap que és eficaç perquè funcioni el país, tot i que el preu a pagar sigui molt alt.

El patriotisme i nacionalisme xinès permet que, mentre l’economia del país es mantingui, l’estratègia del Partit funcioni com ho ha fet fins ara. La societat xinesa, sobretot a la banda rural, és molt tradicional i ha estat sotmesa a intenses formacions ideològiques. Però, tal i com indica Ollé, “una cosa és la societat i una altra cosa són els valors que vol transmetre el Partit perquè surtin als mitjans”.

El Partit Comunista Xinès va commemorar dissabte el 110 aniversari de la revolució Xinesa. Foto: ROMAN PILIPEY (EFE)

Explica que el centre del país, sobretot en el cas dels joves, és molt més obert, i parla d’un “divorci entre el país real i el país oficial”. El primer es caracteritza per “diversificació d’experiències, d’identitats…” que s’han de “domesticar i civilitzar” a partir de les normes imposades pel segon. Aquest sector més jove, però, es troba totalment desarticulat —en part per les estratègies de govern— i no és capaç de donar una resposta grupal a les mesures que el Partit imposa, en cas de no estar-hi d’acord. 

Hi ha un sector de la població xinesa que emmagatzema una espècie de ressentiment pel fet de no poder participar en tot el que està prohibint el govern. “Els joves s’han quedat sense la poca diversió que tenien”, diu Ollé; “per exemple Tik Tok”, una de les poques “vàlvules d’escapament dels joves per distreure’s”. I això pot acabar “fent un backfire” i ser contraproduent a curt o llarg termini pel govern perquè “la gent que abans no es fixava en política s'hi comença a interessar”.

Així doncs, quan l'economia del país comenci a afluixar, el descontentament acumulat podria fer que molta gent "salti", sobretot aquells sectors de la societat que s’han vist més cohibits durant els últims anys. De moment, però, qui ja ha fet un nou salt endavant en matèria de censura i control social és el PCX, empès pels vents del creixement econòmic. Qui sap si la poca flexibilitat li acabarà passant factura.