CERIMÒNIA

La cadira dels grinyols és la mateixa dels poemes. No t’hi asseus, l’arrossegues una estona agafant-la pel respatller, la treus a passejar la vida. A mig matí, perquè heu sortit d’hora, ja comences a sentir-te el braç cansat. És tardor macerada carn endins, la fusta xiscla, veus el bitxo que s’amaga rere els ulls simbòlics dels passants, que ningú no s’atura per ningú. Uns arriben a llocs  d’on altres parteixen i tu deus haver arribat també a algun lloc. T’escures la gola resseca, repenges l’esquena contra un mur, el cul a terra, i asseus la cadira de costat sobre la teva falda ossuda com si covessis diamants.

—De Guim Valls, inèdit.

El poeta Guim Valls ens recita per primera vegada al Diari de Barcelona un poema en forma de prosa (inèdit). L'autor explica que fa de l’escriptura una passejada, una petita aventura que no se sap ben bé on et porta. "El que més m’agrada d’aquesta escena és que la cadira al final no serveix per seure-hi, no és un element de comoditat ni de descans, sinó tot al contrari, és el poeta qui acaba fent de seient del seient".

Guim Valls (Barcelona, 1992) fa anys que es dedica a transformar el seus residus cerebrals, animals i psíquics en poemes. Fins ara ha publicat Quincalla del segle (Roure, 2015), La mà dins la roda, Premi Martí Dot 2016 (Viena, 2017) i Pitó (Poncianes, 2020). Ha participat en recitals de tota mena i té projectes oberts amb altres artistes amics.