Què hi ha de cert en la campanya contra l'okupació? - Diari de Barcelona
Durant el mes d’agost, l’agenda mediàtica ha incrementat notablement la seva cobertura de casos de “vivendes ocupades”, especialment d’aquelles que afecten particulars. Sense anar gaire lluny, Dani Domínguez explica a la Marea que Espejo Público, el programa d’Antena 3 dirigit per Lorena García, va ocupar durant gairebé tota la setmana del 10 d’agost -a excepció del diumenge- part de la seva programació amb contingut sobre l’ocupació, “un problema que ens preocupa pràcticament cada dia en aquest programa”, assegurava la presentadora.
Recentment, l’ABC també s’ha mostrat procliu a aquest tipus de notícies. Concretament, el dia 24 va publicar tres articles en referència a l’ocupació sota titulars com ara “Sexo, basura y drogas en los balcones del confinamiento okupa”. En tots ells es mostren perfils d’ocupes i víctimes pràcticament idèntics i s’emfatitzen les males conductes dels primers.
“És evident que hi ha una campanya mediàtica per a desinformar la ciutadania i jugar amb la por de l’ocupació, vinculant-la erròniament amb la delinqüència, tal com porta fa anys que es fa amb la immigració”, explica al Diari de Barcelona Santi Mas de Xaxàs, portaveu de la PAH. “Els mitjans aprofiten els casos més cridaners, que són els de violació de domicilis, per generar aquesta alarma”, critica.
Sovint, com denuncia el col·lectiu de periodistes Cuellilargo, tendim a confondre la violació de domicilis amb l’ocupació, dos conceptes que impliquen dinàmiques totalment diferents. En un cas de violació de domicili, l’habitatge està habilitat i utilitzat, tot el contrari que en l’ocupació, on la vivenda ha d’estar necessàriament deshabitada i inutilitzada.
Això, per exemple, NO és okupació. Les persones que estan vivint a casa d’aquesta parella no tenen cap necessitat i tenen accés a habitatge. Formen part d’una màfia coneguda a Vilanova. És violació de domicili (allanamiento de morada) i és completament diferent de la okupació https://t.co/Cxudy18W9g
— Pau Mateo (@pauma__) August 20, 2020
“No ocuparem mai el domicili habitual d’una persona ni la casa on estiueja, nosaltres també condemnem la violació de domicilis”
“La desconeixença, la premsa i el discurs polític amaguen els motius reals de l’ocupació”, ens comenta la Susana, de 23 anys. “No ocuparem mai el domicili habitual d’una persona ni la casa on estiueja, nosaltres també condemnem la violació de domicilis”, emfatitza.
Quan tenia 16 anys, la seva família va rebre una notificació de desnonament que els obligava a marxar del pis que tenien llogat. Immediatament, van demanar a serveis socials un habitatge amb protecció oficial, però no van tenir sort. Tant la seva mare com la parella d’aquesta estaven a l’atur i tenien tres menors a càrrec, amb la qual cosa la despesa que suposava pagar un lloguer era pràcticament inassumible. Així, l’única opció que els quedava per no dormir al carrer era ocupar.
“Va ser llavors quan, gràcies al Grup d’Habitatge de Viladecans -posteriorment la PAH de Viladecans- vam accedir a una casa de Sant Climent de Llobregat que era propietat de BBVA”, relata.
Durant el temps que van passar al pis els van tallar l’aigua, els van fondre els fusibles i van trencar-los claus al pany de la porta. “Quan ocupes t’has de conscienciar que serà un procés dur. Obres una porta, entres a una casa i lluites per viure-hi entre amenaces”.
Ara fa tres anys que la Susana va marxar de casa per qüestions acadèmiques. En aquest període ha patit un altre desnonament. Recentment, una amiga li ha ofert un lloguer per sota del preu de mercat, on començarà a viure en breus. “No llogaré perquè hagi deixat de creure en l’okupació, sinó perquè després de passar per dos desnonaments amb violència policial, conflictes amb Desokupa i amenaces dels qui saben on fer mal, anímicament no puc més”, confessa.
“L’ocupació és un espai de seguretat que ens permet desenvolupar-nos més enllà de les opressions de la nostra societat”
Quan van desallotjar la casa on ocupava una amiga seva, la Jenny, de 28 anys, va replantejar-se si realment volia emprendre aquest camí. “Per molt que portis molt de temps vivint en una casa i fent-la teva, la seguretat que no t'hi faran fora no la tindràs mai”, comenta.
No obstant això, va decidir marxar de casa per desenvolupar-se com a persona. “Per a mi, l’okupació sempre ha estat una opció política, mai no m’he trobat mai en la situació de trobar-me tirada al carrer, i no vull que això li passi a ningú. Simplement per a mi és un dret allò que altres consideren propietat”.
Pintada que darrerament s'ha fet viral a diferents territoris espanyolsQuan parla del seu cas, el defineix com “un altre model de convivència” en què una comunitat ha de compatibilitzar els diferents projectes de vida que l’integren. “Fem assemblees un cop per setmana i discutim temes diferents: política, organització, i arran de la pandèmia hem tractat molt la gestió emocional”, exposa.
Al llarg de la seva etapa ocupant, la Jenny s’ha topat amb molts comentaris estigmatitzadors que a poc a poc tracta d’enderrocar. “Ah, que treballes?” és un dels que més li criden l’atenció. “A casa meva treballem i paguem els nostres impostos, coses que la gent creu que els okupes no fan”.
La Jenny ha conviscut amb gent amb situacions molt delicades que han trobat en l’ocupació un alliberament que a casa no podien aconseguir, per això considera que “és un espai de seguretat que ens permet desenvolupar-nos més enllà de les opressions de la nostra societat”.
“Vam acordar un lloguer de 500 euros, però mai més va tornar a aparèixer”
L’Eugenio, de 53 anys, treballava en una empresa de mudances fins a l’arribada de la pandèmia. En una de les seves jornades, va conèixer una clienta que li va passar un contacte que, segons ella, li llogaria un pis a un preu molt assequible. Més tard, es va trobar amb el suposat arrendador, a qui li va fer una entrega de 2.000 euros que teòricament anaven destinats a la fiança i en pocs dies s’hi va instal·lar amb la seva dona i el seu fill.
“En principi, vam acordar un lloguer de 500 euros, però mai més va tornar a aparèixer”, lamenta. Al cap de poc temps, es va adonar que havia estat víctima de l’estafa d’una màfia i que, sense saber-ho, estaven ocupant la propietat d’un banc.
Sortosament, la germana de l’Eugenio ja fa uns anys que viu a Espanya, i li va recomanar que contactés amb la Xarxa d'Habitatge d’Horta-Guinardó. Seguint les seves indicacions, van empadronar-se i van demanar informació per sol·licitar un lloguer social, un procediment que acostuma a tenir èxit molt a llarg termini.
Actualment, l’Eugenio es troba a l’atur i, arran de la mala experiència amb la màfia, va haver de ser ingressat per problemes al cor. A casa, explica, “sobrevivim gràcies al sou de la meva dona”.
L’objectiu de cara al futur és accedir a un lloguer assequible, perquè ara mateix “si vols llogar un pis, els requisits són que tinguis 4.000 euros, dos contractes fixos i que els ingressos mensuals superin els 1.000 euros”. Unes exigències que ara mateix no poden assumir.
“Quan un cotxe fa cert cert temps que és inutilitzat, una grua se l’emporta del carrer perquè incompleix unes normatives. Amb l’habitatge hauria de ser igual"
Tot i que té una feina com a sanitària, la Núria té 22 anys i no disposa dels diners suficients per independitzar-se. Quan va començar a militar en un sindicat del seu barri, es va trobar amb gent que tenia el mateix problema que ella. Des d’octubre, ocupa amb tres companys i companyes del sindicat. “L'emancipació de les joves és important, necessitem tenir un espai propi on poder desenvolupar-nos i sovint patim una precarització als treballs i això comporta que l'edat en què marxem de casa sigui cada cop més alta”, sosté.
Alhora, apunta que també ho fa per conviccions polítiques, ja que “és un pols contra el capitalisme, que ens diu que seguim les normes i espera que tinguem els diners per fer-ho”.
Quan parla del seu entorn, assegura que “la majoria al principi no ho entenen, però fent una mica de pedagogia ho acaben entenent i molts inclús se sumen a la lluita”. Per contra, indica que “irònicament, la gent més precària és qui més ens critica, quan són els mateixos que molts cops no tenen ni per pagar-se el lloguer, però creuen que és la seva obligació guanyar-s’ho”. D’altra banda, explica que “l’únic lloc on no ho saben és a la feina”.
Pel que fa a la convivència, posa de manifest la importància de fer saber als veïns i veïnes què fan i amb quines motivacions. “No som joves que venim a fer festes o a passar droga, que sovint és el que els fa por”. Un cop els ho exposen, admet que “amb la majoria mantenim una bona relació i ens ajudem mútuament”.
De moment, els plans de la Núria no inclouen deixar d'ocupar. “Ara mateix és una aposta política i no veig que la victòria sigui propera, així que seguirem reclamant un habitatge digne per a tothom. L'habitatge és un dret, o ens el donen o l'agafarem”.
El lema "Okupa y Resiste", pintat a la teulada d'una casa okupa prop del Parc Güell
El problema de les vivendes buides
Una de les principals demandes dels sindicats de l’habitatge és l’increment del parc públic d’habitatge per augmentar l’oferta de lloguer assequible. A Barcelona, tal com adverteix l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona, només un 1,6% de l’habitatge és públic, amb la qual cosa costa que des de l’Administració es garanteixi una àmplia oferta de lloguer assequible.
Paral·lelament, un estudi publicat per l’Institut Cerdà l’any 2017 mostra que, segons el cens de 2011, de les 25 milions de vivendes que hi ha a Espanya, aproximadament 3,5 estan buides per motius aliens a segones residències o casos de lloguer temporal.
“Nosaltres no critiquem que una persona adquireixi 200 immobles, el que trobem injust és que les vivendes quedin buides”, declara el portaveu de la PAH. “Quan un cotxe fa cert cert temps que és inutilitzat, una grua se l’emporta del carrer perquè incompleix unes normatives. Doncs amb l’habitatge hauria de ser igual, ningú hauria de tenir dret a tenir una casa buida”, manifesta. És per això que la PAH proposa l’aplicació de la llei 24/2015, que preveu la cessió d’ús si el domicili fa dos anys que es troba buit.
La veritat sobre l'okupació
Segons l’Informe sobre Ockupació de Vivenda Buida a Catalunya, publicat el passat 13 d'agost per Obra Social Barcelona, el 82% de les ocupacions són en propietats de grans tenidors, concretament un 70% de bancs, un 10% de grans propietaris i un 2% de fons d’inversió. Només un 5% de les vivendes ocupades pertanyen a petits propietaris.
Pel que fa al perfil dels ocupants, des d’Obra Social Barcelona ens indiquen que generalment es tracta de “famílies monomarentals amb fills petits que ho fan per necessitat”. De fet, l’informe declara que el 68% de les ocupacions estan produïdes per famílies.
De fet, l’informe declara que el 56% d’ocupes són dones i un 77% d’elles ho fan amb parents. A més, tres de cada quatre ocupacions estan vinculades a la falta de recursos i en el 60% dels casos s’havia demanat prèviament un habitatge social.
Hem penjat a la web un resum de l'informe sobre ockupació a Catalunya "L'habitatge per a qui l'habita" (2018) ?https://t.co/rB0H4RqPqx
— Obra Social BCN (@obrasocialbcn) August 17, 2020
Esperem que sigui útil. Ja sabeu que el podeu utilitzar lliurement ?
També teniu l'informe complet [CAT i CAST]:https://t.co/rB0H4RqPqx
Incompliment dels acords amb l'ONU
El dret a l’habitatge a Espanya té mecanismes com l’acord per garantir una alternativa residencial en cas de desnonament que el país va signar amb l’ONU. Tot i això, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides ha condemnat Espanya en tres ocasions per violar aquest dret.
La normativa en qüestió és la llei 18/2007, del 28 de desembre, que preveu el reallotjament en casos de desnonament a persones amb dificultat d'emancipació, d'assistència o d'acollida, com ara joves, gent gran o dones víctimes de violència de gènere.
En l’últim dels casos, que va tenir lloc al novembre de 2019, es va produir un desnonament sense assegurar el reallotjament d'una mare amb sis nens a càrrec que ocupava una vivenda buida propietat d’un banc rescatat per les arques públiques.
