Si vau llegir la crònica de l’obra Monumental, ja sabreu què va ser la gran juerga catalana. Si encara no l’heu llegida, correu a fer-ho. Cal dir-vos que aquesta gran festa mai va existir. És tot un invent del director de l’obra, Martí Torras.

La companyia Chicuelina va presentar el seu primer espectacle el 7 de juny al Teatre Gaudí, on s’hi estaran fins el 13 de juliol. El grup de joves arriba amb aquesta proposta irreverent per fer riure tots i cadascun dels espectadors que vinguin a gaudir de la seva obra.

Chicuelina està formada per Alba Castellví, Patrick Gannon, Rubén Lunares, Natàlia Mas, Marta Penya, Cristina Prats i Guillermo Vernal, grup d’actors sortits d’Eòlia que a Monumental treballen sota la direcció de Martí Torras. Des del Diari de Barcelona entrevistem en Patrick, en Rubén, la Natàlia i la Marta, així com en Martí, per poder conèixer millor el seu primer projecte, els secrets de Monumental i els orígens de la companyia.

D'esquerra a dreta, el director de 'Monumental', el Martí Torras, i els integrants de Chicuelina: la Marta Penya, en Patrick Gannon, en Guillermo Vernal, la Natàlia Mas, en Rubén Lunares, l'Alba Castellví i la Cristina Prats

Com se us va ocórrer fer l’obra sobre aquest tema?
Natàlia Mas: Bé, és un TFG, així que estàvem obligats a fer un projecte. Va haver-hi un moment del procés en què vam decidir que volíem parlar dels fanatismes i una cosa que ho explicava molt bé i englobava molts dels temes que volíem tocar era la tauromàquia. Ens permetia parlar de temes polítics, culturals, socials, d’esport, de l’art… després ja va anar evolucionant.
Rubén Lunares: Els fanatismes estan en tot el discurs de l’obra. En un procés creatiu tot és bastant caòtic i més amb persones tan diferents entre nosaltres. Però vam donar amb el tema de la tauromàquia per poder explicar moltes altres coses que ens interessaven.
Martí Torras: Jo vaig arribar l’últim i quan em van dir que volien parlar de toros, em vaig quedar… Vaig decidir que havia de pensar una trama que pogués lligar tot això i no era fàcil. Els temes que van buscar eren complexos, perquè podien afectar algunes sensibilitats del públic i alhora pots anar a parar a un terreny caspós perillós. Trobar els mecanismes per poder fer una comèdia fresca, alegre, que pogués interessar tant la gent jove com gent gran. 

Per què ficar-se en un merder com aquest? Per què tractar un tema tan polèmic i després de tant de temps des que va acabar el debat a Catalunya?
Marta Penya: Sí, podríem haver trobat un tema més fàcil, totalment.
Patrick Gannon: A partir de totes les influències que anàvem portant va sortir això dels fanatismes, la idea de la tauromàquia, i tots estàvem bastant d’acord en seguir cap aquí.
Marta: Encara que cap de nosaltres és fan de la tauromàquia, però mira.
Patrick: El fet que fos polèmic jo crec que també ens motivava.

"Volíem parlar dels fanatismes i una cosa que ho explicava molt bé i englobava molts dels temes que volíem tocar era la tauromàquia"

Com vau decidir arribar a aquest projecte de la Monumental? Podíeu haver tocat molts altres temes dins la tauromàquia, per què aquest?
Tots: Bueno, això ja t’ho explica el Martí. (riures)
Martí: Calia trobar un mecanisme per parlar-ne des d’un lloc obertament distès. Ells volien fer comèdia i gamberrisme i era delicat. Em vaig focalitzar en la Monumental perquè és un dels espais més infravalorats i infrautilitzats. S’havia intentat fer alguna cosa en l'àmbit cultural: circ, concerts… D’altra banda, a la plaça de les Arenas als anys 80 també es va plantejar fer-hi el nou Teatre Lliure, abans que acabés arribant a Montjuïc. La intenció era reconduir aquell projecte de les Arenas, portar-lo a la Monumental i imaginar què hagués passat si s’hagués donat aquesta situació al 2012. Ens vam inventar una festa molt boja on tenien cabuda totes les idees que havien anat tenint ells. Per a mi el més divertit ha estat la gent de la professió que ha vingut i em deien “sí que em sona això… però a mi no m’hi van convidar eh”. S’ho han menjat tot amb patates, pensant que aquest projecte va existir.

T’ho has inventat tot tu, Martí?
Martí: Sí, aquest projecte del TNC i la gran juerga és completament inventat. El millor és que us ho hauríeu cregut, perquè hem utilitzat tots els mecanismes dramatúrgics per donar-li credibilitat. Vam fer una notícia que ens va gravar expressament el Toni Puntí, vaig editar la seva veu amb vídeos antics… El millor és haver aconseguit que la gent de la professió es ratlli pensant “com és que no em van convidar a mi, a la gran juerga catalana?”.

Com és aquest procés d’adaptar una idea d’un grup d’actors joves?
Martí: Depèn. Al principi el seu tema em va semblar molt complicat, també per les expectatives que ells es poden crear. No deixa de ser el seu TFG, per a ells és molt important i això és una altra responsabilitat, més amb ells que amb l’escola. És un projecte que va néixer amb molta il·lusió i això és el que ho ha fet tirar-ho endavant i que jo segueixi aquí encara.

És la primera vegada que un TFG d’Eòlia passa a representar-se a sales?
Natàlia: No és la primera vegada, però sí que deu ser el primer cop que es fa tan de pressa. Vam acabar de representar a Eòlia a finals d’abril i a principis de juny ja estàvem aquí al Gaudí. Normalment et programen per la temporada següent, no tan immediatament.

Quina és la vostra intenció principal amb Monumental?
Martí: Matar toros. (riures)

Quina sensació voleu provocar-li a l’espectador?
Natàlia: Jo sobretot que la gent s’ho passi bé. Quan vaig a veure teatre, el que vull és passar-m’ho bé i desconnectar i últimament vaig a veure obres que són un patiment i no m’interessa això. No vol dir que mai a la vida faci drama, però en aquest cas volíem fer que la gent gaudís.
Marta: I jo crec que ho hem aconseguit, perquè a la sortida molta gent ens diu que feia molt temps que no reien així, que s’ho han passat molt bé. A l’obra desconnectes i per això t’ho passes bé.

"El millor és haver aconseguit que la gent de la professió es ratlli pensant «com és que no em van convidar a mi, a la gran juerga catalana?»"

Com ja heu comentat, l’obra és fruit d’un TFG. Potser per això us heu centrat tant en el procés creatiu més que en el resultat final?
Martí: A mi m’agrada molt posar veritat en allò que faig. No hi havia millor veritat que veure aquesta necessitat de fer un espectacle i que hi havia uns impediments. No sabem si arribarem, no sabem què farem, no sabem de què parlarem… aquest és el principal conflicte. Posar-lo en escena ajuda molt. Al final a l’obra hi ha diverses trames: hi ha la del TNC, la trama dels toros i la d’aquesta companyia que ha de lluitar contra si mateixa per intentar explicar una història. Cadascú volia fer coses diferents. Ho poses en context polític, social, cultural, teatral també… A més, fem molta befa del món professional, l’obra està plena de dards.

A qui critiqueu més, als polítics o als erudits culturals?
Martí: Deixem els temes bastant enlaire, que cadascú s’ho prengui com vulgui. Si ens prenem les coses massa seriosament, començant pels nacionalismes, al final ens convertim en imbècils. Es tracta de poder riure de nosaltres mateixos.

A l’obra hi ha força referències a l’actualitat més rabiosa, com això del 25% en català. Quan i com ho heu incorporat? Són coses molt recents i imagino que ja teníeu l’obra més que enllestida.
Rubén: L’estructura de l’obra permet que encara avui dia al Martí se li ocorrin coses i incorporar-les. El tema de la quota de la immersió la vam incorporar a l’abril, que ja estava d’actualitat i encara ho està.
Patrick: Teníem l’estructura principal de l’obra, però dues setmanes abans d’estrenar no teníem encara el text complet. A mi això com a actor m’estressava una mica, però també m’he adonat que és molt guay, perquè el projecte va evolucionant i no es queda gens estancat.

Com va néixer Chicuelina?
Marta: Aquest és un grup creat a l’atzar pels tutors d’Eòlia. Ens va arribar un mail dient-te amb qui et tocava treballar i era un “ja t’espavilaràs”. Cadascú tenia les seves expectatives, érem un grup de persones molt diferents que al principi semblava que no quadraríem, però vam acabar quallant molt bé.

Hi ha hagut enganxades?
Rubén: Home! (riures) En les relacions humanes sempre hi ha cosetes i més si es tracten temes sensibles. El teatre és un art que sempre t’exposa i hi ha molta sensibilitat. Hem tingut discussions, per punts de vista molt diferents… Era part del procés, perquè tenim també personalitats molt diferents.

"Si ens prenem les coses massa seriosament, començant pels nacionalismes, al final ens convertim en imbècils"

Com ha estat la coordinació entre director i actors?
Rubén: Fàcil, perquè el Martí és una persona molt entregada i nosaltres més o menys hem respost. També perquè si no haguéssim respost el Martí es pirava, segur.
Martí: Al final es tractava de fer equip i també que l’obra quedi per davant de tot. Sempre és més fàcil quan les coses van bé.

A Monumental, la part creativa fins on és mèrit dels actors i a partir d’on és creació del director?
Martí: Com a dramaturg, la meva feina ha estat adaptar la seva idea. Després, totes les escenes, sketchos, gags… es van generant en l‘espai de treball. Sorgeix una idea, l’anem escrivint, jo potser rectificava alguna coseta, tot perquè tingués una mica de sentit. Quan vam trobar el fil argumental, vam començar a veure-ho clar i quan vam trobar el final va ser un “ja està, ja ho tenim”.

Tot i ser només set actors, hi interpreteu molts personatges. Com es fa per passar d’un rol a l’altre en tan poc temps? Sense que contamini l’un a l’altre.
Patrick: El problema més gran ve les primeres vegades que ho fas tan seguit. Sobretot per l’ordre de les escenes… Amb el tema de la disfressa d’àlien, al principi pensava que no podria, però ara em sobra temps i tot.
Rubén: És molta feina d’assaig, repetir moltes vegades, tenir-ho tot clar… amb el personatge de Reinaldo, per exemple, al principi n’hi havia només un però al final han anat sorgint-ne d’altres, i per saber si estic en el primer, en el segon, en el quart… Estar present en què estem fent i que els companys facin d’àncores per dir “estem aquí”. I també talent, no? Això de canviar d’un personatge a l’altre no ho pot fer tothom i nosaltres hi estem entrenats.

Us ha fet por arribar a un punt massa extrem, en l’absurd de l’obra?
Marta: Que va, vam dir “a totes”. I cada cop l’hem apretat més. On hem trobat un foradet per ficar més coses, hi hem apretat a sac. Intentem equilibrar i crec que l’hem sabut trobar, però ens agrada l’absurd. Quan la gent riu, tu t’animes.
Martí: Hi ha moments delicats, com quan la Marta surt en cadira de rodes, per exemple. Hi ha també el tema de com ha de ser el personatge, si ha de ser un home cishetero o si pot ser una dona o un personatge trans. Els més joves entendran tots aquests gags, una persona gran segurament no sabrà ni què vol dir cishetero. Era interessant trobar capes per a tothom, perquè si no en el teatre ens elevem tant que acabem fent obres només per a nosaltres mateixos. Per això la gent no hi va, al teatre. A la meitat d’aquest projecte els vaig dir que havíem d’arribar a un punt en què el públic deixés de pensar per què fem les coses, li sigui ja igual i es deixi anar. Quan s’aconsegueix això és molt 'xulo' i crec que hi hem arribat.

Això de ser tan absurd és collita Chicuelina o collita Torras?
Patrick: És bastant compartida.
Martí: Con la iglesia hemos topao.
Rubén: Des de les nostres referències, que eren per exemple La Calòrica, en l'àmbit català; Animalario de Madrid, Little Britain, Monty Python… A partir de tot el que volíem fer, el Martí hi podia aportar moltes coses. Ens hem entès molt bé.

Què vol dir ser políticament incorrecte?
Martí: Aquesta pregunta que fas. Pensar fins a quin punt hem de ser políticament incorrectes, si hem de complir tots els cànons, si no podem riure de determinades coses… Això és un tauler de joc on tirem una sèrie de temes. Si tu t’ofens, fins a quin punt permets que es parli de tot? No crec que siguem gens ofensius. Fem el tipus de teatre que feien Els Joglars als anys 80. Feien sàtires i farses del món polític i social i feien coses molt més bèsties. Nosaltres apuntem cap a totes bandes i aquí està part de la gràcia. Com que no som unidireccionals, és més difícil patinar i ofendre. Per exemple, parlem també de feminismes i plantegem si una dona pot ser torera i és molt absurd perquè gent súperantitaurina et diu “i tant que una dona pot ser torera!”, quan no li agraden els toros, i això és un punt d’absurd meravellós.
Marta: Allò bo és que no ens hem plantejat aparcar temes. Volíem incloure tot el que se’ns venia al cap.

Us agrada ser-ho?
Tots: Sí, i tant.
Patrick: Quan hi ha confiança, sí.
Rubén: Per a mi el teatre és el lloc per poder ser políticament incorrecte. Fora ja et comportes, però aquí… no fotem.