El joc de cobrir, embolicar, ocultar és sorprenentment suggerent i versàtil. Aquest era el joc que va donar a conèixer internacionalment a l'artista Christo Vladimirov Javacheff (Gabrovo, Bulgària, 1935), conegut com a Christo, que utilitzava teles per a embolicar edificis o cobrir grans àrees, de la mà de la seva dona Jeanne-Claude. Com anomenaria David Bourdon una biografia publicada el 1970, es tracta d'una "revelació a través de l'ocultament". Va morir l'1 de juny amb 84 anys, i us portem deu obres que en sintetitzen la trajectòria.

Christo Vladimitroff Javacheff va néixer el 13 de juny del 1935 a Gabrovo, una ciutat industrial del nord de Bulgària, en una família benestant—sorprenentment el mateix dia i any en què va néixer Jeanne-Claude a Casablanca, en una família de militars francesos— . Després de la segona guerra mundial, els soviètics van nacionalitzar la fàbrica química del pare de Christo, que visitava a la presó.

Un cop va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia l’any 1953, el va desil·lusionar la rigidesa del currículum imposat pel Partit Socialista. Va estudiar un any més a Praga i el 1957 va creuar el teló d’acer amagat en un camió que transportava medicines, a la recerca de llibertat creativa.

En passar per Viena i per Ginebra va perdre la ciutadania i es va convertir en apàtrida. El març del 1958 Christo arribava a París. Va llogar una petita habitació a l'Ile Saint-Louis com a estudi i una habitació de criats a la Rue de Saint-Séndoch. Per a viure pintava retrats —tot i que ell considerava que era vendre's— i els signava com a Javacheff.

Amb les seves obres va impressionar a René Bourgeois, un perruquer de societat, que el va recomanar a la dona del general de Guillebon, un heroi francès que havia guiat les tropes durant l'alliberament de París i que va prendre Berchtesgaden, la segona residència de Hitler als Alps. La seva filla, Jeanne-Claude va conèixer així a Christo quan va arribar per a pintar la seva mare i ho va fer en tres versions (una de realista, una d'impressionista i una de cubista).

Aviat es va enamorar d'aquell refugiat Búlgar de butxaques foradades. Tot i que la família el considerava talentós, però no apte per a casar-se amb la filla, aviat van anar a viure junts i es van casar. "Podria dir que va ser l'art", va dir Jeanne-Claude en una entrevista als noranta, "però realment era un gran amant".

Christo amb un cotxe volkswagen embolicat (1963)

Com explica el crític d’art Jacob Baal-Teshuva, a París va prendre dues decisions que van marcar la seva vida com a artista. La primera va ser la d'utilitzar el seu nom de pila, Christo, com a firma —amb el qual es donaria a conèixer arreu del món—. I en segon lloc però més important: va començar a utilitzar tela. Embolicava llaunes, ampolles, un cotxe... tot el que trobés, objectes quotidians sense cap interès o bellesa particular. Com feien els artistes pop, considerava que qualsevol objecte podia ser matèria artística (i també va aprendre a utilitzar la premsa per a promocionar-se). Embolicava objectes i els lligava amb corda o fil.

Va continuar embolicant diferents motius en els següents anys: una taula i una cadira (1961), una moto (1962) o també una dona despullada. Això li serviria per a produir sèries limitades d'obra per a col·leccionistes d'art, una font d'ingressos que li permetrien plantejar-se projectes més ambiciosos. Roses embolicades (1968) en la seva exposició a l'Institut d'Art Contemporani de Filadèlfia, i els Arbres embolicats (1970) que vindrien. L'escala anava augmentant.

La primera obra monumental de la parella va ser Cortina d'acer (1962), una declaració en contra del Mur de Berlín que bloquejava amb barrils de petroli la Rue Visconti, prop del Sena. Jeannne-Claude va convèncer als policies perquè la deixessin unes hores i els va donar a conèixer arreu de París. Va ser la primera de les moltes que duria a terme el duo.

És especialment memorable la Cortina de la vall (1972) que Christo i Jeanne-Claude aconseguiren penjar al pas del Rifle Gap, a les Muntanyes Rocoses, Colorado. Amb un cost de 700.000 dòlars, van col·locar una tela de 18.600 metres quadrats penjant d'un cable d'acer, agafat a unes barres metàl·liques fixades a 200 tones de formigó, transportades a mà fins dalt de cadascun dels turons. Tot i que tenien permís de les autoritats per a deixar-la col·locada durant un mes, els vents del canyó la van destruir en menys de 24 hores.

L'any 1976 van aconseguir dur a terme la Tanca corredora. La instal·lació va necessitar 20 hectàrees de nylon, més de 2.000 pals d'acer i 145 quilòmetres de cable i una multa de 60.000 $ per no tenir permisos.

A finals del 1969, Jeanne-Claude i Christo van embolicar la costa de la Little Bay de Sidney, Australia, amb l'ajuda de 130 estudiants. Van necessitar 92.900 metres quadrats de tela sintètica i 56 quilòmetres de corda per a aconseguir aquesta Costa embolicada.

Illes envoltades (1983). Els dos artistes van voler envoltar onze illes de la Badia Biscaïna de Miami amb 603.850 metres quadrats de polipropilè rosa, com a forma d'interacció i reivindicació mediambiental.

Parasols va ser una instal·lació de paraigües blaus i grocs gegants. Christo i Jeanne-Claude la van dur a terme simultàniament amb 1.760 para-sols a Califòrnia i 1.340 a Ibaraki (Japó). Cadascun mesurava 6 metres d'altura i 8,66 de diàmetre. 

Una de les fites dels artistes va ser embolicar l'edifici del Reichstag el 1995: els més de sis-cents diputats del parlament alemany hi van cedir, ja que van enviar cartes i van trucar a cadascun d'ells. Van fer falta 10 hectàrees de polipropilè resistent al foc, una coberta d'alumini i 15,6 quilòmetres de corda. 

L'any 2005, Christo i Jeanne-Claude van instal·lar 7.053 Les entrades, unes portes de color groc, pels camins de Central Park, a Nova York. Des de l'any 1979 que demanaven els permisos per a realitzar la instal·lació. Cada entrada mesurava 5 metres d'alt i totes juntes tenien una llargària de 37 km. Van necessitar 21 milions de dòlars per a dur-la a terme i els van aconseguir perquè van vendre tota mena d'obres que havien produït als anys cinquanta i seixanta.

Barrils i la Mastaba és una construcció de 20 metres d'altura, una mastaba que la conformen 7.506 barrils de petroli apilats, que formen un mosaic amb els diferents colors. Havia estat planejada per Jeanne-Claude i Christo l'any 1977 per a dur-se a terme als Emirats Àrabs, però finalment es dugué a terme a Londres el 2018. Situada al Serpentine Lake del Hyde Park londinenc, el vermell, el blau, el morat i el blanc van conformar una de les grans fites de l'artista, situada en una plataforma flotant.

Hi ha algunes idees de Christo i Jeanne-Claude que no s'han realitzat per manca de permisos. Per exemple, embolicar la Porta d'Alcalà a Madrid o l'Estàtua de Cristòfor Colom a Barcelona (1977), però també el Museu d'Art Modern de Nova York (1968) o l'Arc de Triomf de París (1970). Sempre ens quedarà aquest esbós per a reflexionar amb la proposta de Christo, sobre el que es revela ocultant.