“No hi pot haver cap dubte que Saddam Hussein té armes biològiques i la capacitat de produir-ne ràpidament moltes, moltes més”. Colin Powell, l’home que va pronunciar aquestes paraules per convèncer el món que Iraq tenia armes de destrucció massiva, va morir el passat 18 d’octubre als 84 anys a causa de les complicacions derivades de la Covid.

Als Estats Units les banderes van onejar a mitja asta. Joe Biden el va qualificar de “gran americà”. A molts altres llocs del món, però, se’l va recordar pel que ell havia reconegut com l’error “més trascendental de la seva carrera”. El que va motivar una invasió i milers de morts a Iraq.

Implicació en la guerra d’Iraq

L’any 2003 era el màxim responsable de la política exterior dels Estats Units. En aquell moment, després de l'atemptat de l’11S, al país es vivia un “clima de terror amb molta prioritat per a la política antiterrorista”, segons explica Vicenç Sanclemente, corresponsal de TVE a Washington en aquells anys. Va ser llavors quan el Govern dels Estats Units sostenia la tesi que hi havia armes de destrucció massiva a Iraq i va proposar al Consell de Seguretat de l’ONU una intervenció militar al país. Powell va agafar el paper de protagonista i seria ell qui expliqués al consell els motius pels quals es volia atacar Hussein. 

Powell presenta proves sobre laboratoris mòbils on presumptament es podien fabricar armes biològiques. Aquestes van ser considerades dubtoses per altres països i es va quedar pràcticament sol. El que era ministre de Relacions Exteriors de França, Dominic de Villepin, va defensar que era millor reforçar la inspecció a Iraq que precipitar-se a una intervenció militar, una posició a la que es va sumar gran part del consell i va fer que es desestimés l’operació. 

Els Estats Units van envair Iraq i va posar un govern de coalició dominat per ell i el Regne Unit. Va ser llavors quan constatar el que Powell havia sospitat: els laboratoris que havia explicat davant les Nacions Unides no existien. “L’error més trascendental” de la seva trajectòria. Però ell no n’era l’únic culpable. Al·legava que la CIA no li va dir tota la veritat, i com explica The Guardian, Powell ho havia detectat abans de la seva intervenció al Consell de Seguretat. Tot i els dubtes, quan va pronunciar aquelles paraules, era conscient que la responsabilitat recauria sobre ell. "Sóc jo el que li va explicar al món en nom dels Estats Units. Sempre serà part de la meva trajectòria”, va admetre anys més tard.

Guerra del Golf: els inicis

La victoria d’EUA a la guerra del Golf Pèrsic l’any 1991 va convertir a Powell en una celebritat pública i en un expert en estratègia militar. Això va ser degut al paper que va desenvolupar en aquest conflicte, el de President de l’Estat Major, el càrrec d’oficial amb més importància a les Forces Armades dels Estats Units. La ciutadania estatunidenca va familiaritzar-se amb les seves rodes de premsa i en les seves explicacions sobre les operacions que es realitzaven.

Després d’aquesta fita, va seguir sent President de l’Estat Major, fins que va ser nomenat com Secretari d’Estat durant l’administració de George W. Bush. Però tots els elogis cap a la seva tècnica militar de bombardejos, van fer a ombra a la quantitat de baixes civils no combatents iraquians que va causar l’exèrcit estatunidenc. 

Powell en un acte a Washington el 2014. Foto: ACN

Afiliació al Partit Republicà

Després d’una llarga carrera a l’exèrcit estatunidenc, Powell es va retirar del cos el 1995 i va publicar unes memòries que el farien guanyar molta popularitat. Aleshores va fer el pas a la política afiliant-se al Partit Republicà. De l’ala moderada del partit, en va ser membre fins que després d’anys oposant-se a la deriva trumpista, se’n va donar de baixa per la falta de posicionament dels republicans respecte l’assalt al Capitoli el gener de 2021.

De fet, un dels temes recurrents en la trajectòria política de Powell va ser la possibilitat de ser candidat a la presidència. El primer cop va ser un any després d’entrar al partit, quan sonava per competir la Casa Blanca al president Clinton. Powell, però, va rebutjar-ho al·legant que es volia dedicar a reconduir la línia política del partit. “Crec que puc ajudar el partit de Lincoln a apropar-se altre cop a l’esperit de Lincoln”, afirmava.

Doctrina Powell

Durant la seva llarga trajectòria militar va desenvolupar l’anomenada “Doctrina Powell”. Consistia en ser prudent davant dels conflictes, és a dir, no s’havia de llançar un atac des dels Estats Units si no es tenien uns objectius polítics clars ni un pla dissenyat per poder retirar les tropes del camp de batalla. Per tant, quan es decidia entrar a un conflicte bèl·lic, s’havia d'utilitzar tota la força, de forma massiva i decisiva, per aconseguir una ràpida victòria.

Al Vietnam, els Estats Units van dur a terme una estratègia on s’incrementava gradualment la intensitat de la força i es declaraven pauses periòdiques durant la campanya de bombardejos. La maniobra va ser molt mal vista a ulls dels militars qui, frustrats, sentien que es deixava temps als enemics per recuperar-se i afrontar un nou període de lluita. Amb aquesta frustració compartida, els militars —Powell inclòs— van decidir no dur a terme més aquest pla d’atac i d’aquí en va sorgir la doctrina. Que tampoc ha acabat de reeixir, com s’ha vist recentment a l’Afganistan.

Últims anys de suport als demòcrates

Amb la sortida de Bush de la Casa Blanca, Powell va començar a mirar amb simpatia el partit demòcrata. Al 2008, els republicans presentaven John McCain, proper a ell, però no es va refiar del partit i va recolzar Obama. L’exsecretari d’Estat seguia sent republicà amb carnet, però cada cop amb menys influència per canviar-ne el rumb. En els següents comicis es va tornar a significar amb Obama, suport que va mantenir als contrincants de Trump, Hillary Clinton i Joe Biden. I, finalment, el 2021 va abandonar la política partidista.
 
Més enllà del seu apropament als candidats demòcrates, aquelles declaracions errònies al Consell de Seguretat van marcar la vida pública de Powell fins la seva mort. “Sé que serà la primera línia del meu obituari”, havia confessat en privat a uns periodistes després de la invasió.