Abans de res, vull fer un avís: Antebellum és una pel·lícula molt fàcil d’estripar. És plena de girs de guió i sorpreses, que són la base fonamental de la pel·lícula i que, si es revelen abans d’hora poden, fer malbé l’experiència. Només avisem que aquesta pel·lícula és un caramel·let per a qui li agradi fer spoilers. Per tant, aneu amb compte.

Però vaig més enllà, si voleu gaudir completament de la pel·lícula, no hauríeu de veure el tràiler i ni tan sols llegir-ne la sinopsi. És més, si esteu llegint aquestes línies i encara no sabeu res de la pel·lícula aprofiteu l’avinentesa i marxeu corrents a veure-la. No us preocupeu, en aquest article no farem ni tan sols el resum de rigor per no córrer riscos innecessaris.

Però aleshores, si no podem avançar-vos res, per què és aquest escrit? Si encara no heu marxat corrents al cinema, en aquest article us oferim cinc raons perquè no deixeu escapar aquesta pel·lícula. Antebellum és una de les propostes més intenses i salvatges de la temporada i, segur, se'n parlarà.

1. Un terror molt personal
Cal destacar que la opera prima de Gerard Bush i Christopher Renz  es ven com una pel·lícula de terror, però és un terror totalment atípic. No espereu trobar exorcismes ni altres clixés del gènere. Els més puristes opinen (amb certa raó) que en realitat no és pas una pel·lícula de terror, que es tracta d’un drama amb molt de suspens.

Així i tot, Antebellum compta amb algunes escenes que posen els pèls de punta, que la fan digna de ser considerada una pel·lícula de por en tota regla. Els fans del cinema de terror segurament no us espantareu, però la pel·lícula és suficientment dura com per incomodar l’espectador. Això sí, com bé indiquen els més crítics, el drama és la clau de la proposta i els girs de guió estan assegurats.

2. Un guió controvertit
Mesclant suspens i una fortíssima tensió dramàtica, Antebellum denuncia la desigualtat i el racisme imperant als Estats Units. El missatge de fons de la pel·lícula és absolutament brutal i aixecarà polseguera a uns EUA on ara mateix el racisme està en qüestió.

La seva visió de la societat americana, desafiant i salvatge, no agradarà a tothom. La pel·lícula pot semblar excedir-se en el seu retrat de les desigualtats racials, però el fet que no deixi canya dreta és un signe de la seva valentia i el seu potencial transgressor.

Si haguéssim de fer paral·lelismes, Antebellum segueix les petjades de pel·lícules com Déjame Salir i Nosotros, pel seu tarannà antiracista; però el seu missatge, provocatiu i fins i tot incendiari, s’allunya de la crítica social del cinema de Jordan Peele, bastant més subtil, tot i que igualment feridor.

Per últim, remarcar que també compta amb un fort component feminista personificat en l’heroïna protagonista, interpretada per una genial Janelle Monáe.

3. Una Janelle Monáe en estat de gràcia
​​​Però més enllà del seu missatge i la seva profunda implicació amb l’igualat de drets, Antebellum destaca per ser un film perfectament executat. Això ho veiem clar amb la genial actuació de tot el repartiment.

Destaca sobretot Janelle Monáe, que protagonitza el film i  que es menja la pantalla des del minut u. La cantant i actriu ho dóna tot encarnant a un personatge que mescla força i feblesa i amb qui gaudirem d’un intens carrusel d’emocions.

Els actors que interpreten als personatges secundaris tampoc es queden enrere. Eric Lange, Jack Huston i Jena Malone ofereixen unes actuacions excel·lents que acaben de rematar la proposta i la seva dura crítica social.      

4. Una fotografia molt cuidada
Però quan afirmo que Antebellum està perfectament executada no només em refereixo a les actuacions, sinó també als seus cuidats valors de producció i a la seva exquisida fotografia. Des del començament del metratge ens adonem que la fotografia és un dels plats més forts del film. El pla seqüència introductori que obre la pel·lícula està perfectament realitzat i té un efecte colpidor en l’espectador. La delicadesa dels seus enquadraments i la lluminositat del color contrasten amb el to general de la història, fosc i dur.

Gerard Bush i Christopher Renz tot i estrenar-se com a directors i guionistes, ofereixen una proposta rodona pel que fa als aspectes tècnics, que estan perfectament resolts.

5. Una banda sonora excel·lent
Si parlàvem abans de la seqüència inicial del film, la seva potència dramàtica seria impossible d’assolir sense la banda sonora. Composada per Roman GianArthur Irvin i Nate Wonder, la banda sonora d’Antebellum és una meravella.

Ambdós artistes aconsegueixen captar la tensió dramàtica de la trama i portar-la encara més lluny, amb uns temes que creen una atmosfera opressiva i un leitmotiv  potentíssim. La banda sonora té un veritable esperit de pel·lícula de terror, que ajuda a compensar aquelles escenes més dramàtiques que s’allunyen de les convencions del gènere.