El projecte "cinema en femení" busca formar a dones tunisianes tant davant com darrere de les càmeres, en la seva majoria joves amb pocs recursos i sense cap experiència, per transformar la indústria cinematogràfica, acusada habitualment d'hermètica i elitista, a més de ser una professió copsada pels homes.

Així ho diuen les estadístiques: segons un estudi del think tank nord-americà "The Annenberg Inclusion Initiative", de les 1.100 pel·lícules més taquilleres de l'última dècada, només 43 han estat dirigides per dones i el 30% protagonitzades per elles. El cinema tunisià, amb una mitjana de 12 produccions per any, no és una excepció.

"No es tracta només de fer una pel·lícula exclusivament amb dones perquè són dones sinó perquè són molt competents, però no aconsegueixen accedir tot i la quantitat d'anys d'experiència. Moltes són assistents eternament. Aquest talent cal recuperar-lo", explica la fundadora del projecte i realitzadora, Ismahana Lahmar, que va estudiar cinema a París i Nova York.

"En tots els sectors es desenvolupen projectes per fomentar la paritat i aquesta és l'ocasió per aplicar-ho al món del cinema", agrega Lahmar, de 39 anys. D'un centenar d'aspirants, només dotze van ser seleccionades per convertir-se en aprenents dels diferents oficis del setè art: des del script, passant per vestuari, attrezzo, muntatge i fins a la direcció.

Una escola-rodatge que compta amb un pressupost de 350.000 dinars (uns 110.000 euros) gràcies a la fundació suïssa Drosos i que preveu treballar un mes de preparació, tres setmanes de gravació i dos mesos de postproducció.

Sota el títol Me n'aniré al diable, explicarà la història d'una tunisiana que retorna al seu país per planificar la seva pròpia mort després de ser diagnosticada d'una malaltia terminal. Aquí el temps és el leitmotiv, tant dins com fora de la pantalla.

Obstacles i coronavirus

En aquesta ocasió, no és l'estrena el que preval, sense data oficial davant la paràlisi que pateix la cultura a causa del coronavirus, sinó pel toc de queda imposat al país, que prohibeix tota l'activitat "no imprescindible" entre les 20.00 i les 5.00 cada dia i les 19.00 i les 6.00 h els caps de setmana.

Per si no n'hi hagués prou, un dels patrocinadors, un hotel de la ciutat de Nabeul (a 50 km de la capital) on s'havia d'allotjar l'equip, va ser requisat a última hora per l'Estat per fer front a la pandèmia, que ha causat ja més de 64.000 contagis i 1.500 morts a Tunis.

"És una agenda molt ajustada perquè gravem entre cinc i set escenes diàries, el que és enorme, i a més cal formar a les noies per tal que puguin optar a un lloc de feina i aconsegueixin una remuneració en la seva pròxima pel·lícula", relata Wafa Mimouni, que s'estrena com a primera directora de fotografia d'un llargmetratge tunisià.

Una pel·lícula pilot realitzada quasi exlusivament per dones a excepció de quatre homes que integren els departaments de maquinària, so, iluminació i electrònica, el personal femení del qual era, fins ara, inexistent.

"Hi ha una sèrie de treballs que són associats als homes perquè exigeixen un esforç físic i les poques dones que exerceixen no arriben als llocs de direcció. Amb aquesta pel·lícula volem canviar les mentalitats", senyala Mimouni, que ha estat ajudant de càmera durant dotze anys.

Pioneres

Una de les noves incorporacions és Donia Guessmi, una jove de 28 anys que ha passat de reparar cotxes a ser la primera assistent de maquinista del país, la seva tasca és muntar i desmuntar grues, plataformes i tot tipus d'artilugis.

"Potser que sigui perquè la societat és masclista i no accepta que les dones exercim una professió considerada masculina. Però, si un home pot fer-ho, per què una dona no?", es pregunta Guessmi, que somia amb poder compaginar la seva nova professió amb un taller mecànic per a dones.

En el departament de perruquería i maquillatge, el canvi es fa en sentit contrari, explica Hejer Lakhdher, una veterana amb 30 anys de carrera.

"Cada vegada hi ha més homes encara que quan es tracta de pel·lícules dels països del Golf es continua privilegiant a les dones perquè les actrius se sentin més còmodes, sobre tot per preparar les escenes íntimes", senyala Lakhder.

L'objectiu d'aquesta iniciativa és crear una xarxa de suport entre professionals i, al mateix temps, una microeconomia cinematogràfica en la qual les principiants podran formar a la seva vegada futures successores.

"La idea és realitzar dues pel·lícules a l'any si aconseguim la financiació dels aptrocinadors. Passo el meu somni a altres dones: donar-lis un pressupost i un suport per que puguin fer les seves pròpies pel·lícules", confessa Lahmar.