El consentiment és el tema que més ha ocupat a Clara Serra (Madrid, 1982) al llarg de la seva trajectòria. Llicenciada en Filosofia, ha estat diputada per Podemos i Más Madrid fins al 2019. Tot i que de moment no es planteja tornar a un partit polític, es considera una "militant de base" del moviment feminista. 

Autora de Leonas y Zorras, explica al Diari de Barcelona la reflexió darrere del seu últim llibre, El sentido de consentir (Anagrama), en què es qüestiona els significats i contradiccions d'aquest concepte tan essencial dins les relacions sexuals i el feminisme. 

Què et va portar a fer aquesta reflexió sobre el consentiment i a reflectir-la al llibret d'Anagrama?
El consentiment és el tema que sempre m'ha interessat més en el feminisme. Per a mi era molt preocupant la sensació que tothom estigués d'acord i no hi hagués cap debat, quan tota la meva reflexió feminista i la meva trajectòria militant han estat molt vinculades a aquest debat. He dedicat gran part de la meva vida a pensar en això, creient que hi ha una aportació per a l'esquerra més enllà del feminisme. I, de sobte, arriba un debat suposadament feminista que eclipsa i oculta completament això. Vaig dir: escriurem un llibret i recordarem una història feminista —que, per cert, és molt recent— i tot el que està en joc.

Planteges que el consentiment no pot ser abandonat, però tampoc pot ser una solució màgica. Què ha de ser llavors el consentiment per a nosaltres?
El consentiment és necessari a nivell jurídic; és un concepte irrenunciable. Necessitem que el consentiment sigui el criteri per delimitar què és la violència, perquè crec que l'Estat ha d'intervenir aquí. A més, em sembla que lligat a ell, no sols està la qüestió de la nostra protecció enfront de la violència, sinó la legitimitat de la nostra veu enfront de les institucions. És fonamental que una institució, una llei, un Estat i una societat respectin quan una dona diu "vull això, i no és assumpte vostre si us agrada o no". Tanmateix, el que tampoc vull és que encomanem al consentiment assumptes i objectius que no li són propis i amb els quals crec que no complirà.

Com quins?
La trobada sexual satisfactòria, plaent, la possibilitat d'una trobada amb moltíssima connexió. No em sembla que el consentiment sigui la garantia d'això. No em sembla que garanteixi ni el plaer, ni la felicitat, ni la satisfacció, ni aquest tipus d'assumptes que, no obstant això, també se li estan encomanant. Volia discutir tant la seva posada en qüestió com la seva idealització.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by @Clara_Serra_ (@clara_serra_sanchez)

En aquest cas, diries que el consentiment, encara que no sigui suficient, és necessari perquè una relació sigui satisfactòria?
No, ho descarto per complet. En el llibre, per exemple, poso el cas de la pel·lícula Elle, que és molt problemàtic, però on el que es mostra és el límit. És com portar al límit la possibilitat de separació del desig i del consentiment. En aquesta situació límit no és necessari el consentiment perquè alguna cosa sigui satisfactòria, fixa't. I el curiós i el que m'agrada és que la pel·lícula fa possible que sigui un delicte. Fa possible que la dona fins i tot estigui d'acord que sigui un delicte. Defenso que aquest límit ha de ser possible per a les dones.

És això encara massa complex per a la legislació? El fet de separar el que desitgem o gaudim, però no consentim?
És massa complex per a la societat en general. Crec que tendim a pensar que el masclisme opera dient que li és igual el desig de la dona. O que li sigui suficient a la societat un consentiment no desitjós. Hi ha una part del feminisme que considera que el que es gira contra les dones és la possibilitat d'un consentiment no entusiasta, com en el cas de les treballadores sexuals. Per què, si no desitja, per què consent? Jo volia, en el llibre, recordar que la llei també pot ser molt terrorífica buscant el desig de les dones.

(…)
Hi ha jutges que han intentat eximir de delictes sexuals dient que, per exemple, una dona ha lubrificat. La llei es pot utilitzar contra la víctima dient que hi ha un rastre de desig. Però, com es veu el desig? Crec que la llei no hauria d'entrar mai aquí. 

"També hi ha un sistema patriarcal que porta algunes dones a triar la maternitat i no la prohibim"

Sembla que el desig de la dona se li gira en contra tant si consent com si no?
Una societat patriarcal els diu a les dones: tu en realitat no saps el que vols. Però també, efectivament, patrulla el desig femení i el considera dolent, tret que sigui com ha de ser, i els diu quin ha de ser el seu desig correcte. Per tant, contrarestar aquest masclisme és defensar un ampli territori per al desig, allà on no ha de ser racional ni triat per nosaltres mateixes. Això no vol dir obligar-les a ser coherents en el desig, vol dir validar el que les dones diguin. Si una treballadora sexual que no està coaccionada diu “jo vull fer aquesta feina”, ha de ser respectada. 

Parlant de coacció, comentes també al llibre el fet de contextualitzar la sexualitat i el consentiment. 
Quan dic que el context és important, vull dir que, per als qui ho fem dependre del context, per exemple, la tracta no pot ser el mateix que la prostitució. Perquè en un compareix l'extorsió o l'amenaça i aquí no pot considerar-se la decisió d'un subjecte lliure. En l'altre, el que diem és que hi ha un sistema patriarcal, que efectivament porta algunes dones a triar el treball sexual, però també hi ha un sistema patriarcal que porta algunes dones a triar la maternitat i no la prohibim. Si la resposta és el sistema, llavors ja no és el context. La pregunta és: què invalidarà el consentiment? El sistema patriarcal o un context particular on hi ha violència? 

I què respondries?
Podem aclarir aquest assumpte respecte a quin valor té el consentiment. Deixarem de repetir tots la frase del “consentiment en el centre”. Quin valor li donem? Quan vols invalidar el consentiment d'una treballadora sexual, el que estàs posant al centre no és el consentiment, és una altra cosa.

Què és el que es posa al centre?
Hi ha un discurs feminista que, en realitat, el que està celebrant és la transformació del consentiment en alguna cosa que considera més veraç, més valuosa: el desig. Consentiment entusiasta vol dir que la veritable raó per la qual alguna cosa està consentit de veritat és perquè està desitjat. Per això el meu llibre es diu El sentit de consentir, perquè quin sentit li estem donant a aquesta paraula? Està significant coses diferents. I s'està proposant que molt millor que el criteri del consentiment sigui el del desig. Això és perillós. No crec que el desig garanteixi una cosa no violenta. El desig dels homes pot ser violent i el de les dones, també. 

La legislació actual està passant això per alt?
Les lleis tenen filosofies que moltes vegades són inconscients en la llei, perquè són anteriors a aquesta. Doten la llei de sentit, però no és el que va regulat en el codi. En el meu llibre vull discutir amb els pressupostos filosòfics d'uns enfocaments polítics que penso que estan mal determinats. Això emergeix molt més clarament en el discurs amb el qual s'ha defensat aquesta llei. S'ha defensat la llei del “només sí és sí” amb sentiment entusiasta. Aquest entusiasme apareix en la llei? No, però l'explica i ajuda a entendre cap a on vol anar. El llibre no és una discussió amb una llei en concret, però sí amb un corrent de fons.

"Espanya en aquests últims deu anys ha canviat profundament la seva societat"

Recentment, s'ha celebrat el raonament de la sentència que ha fet el tribunal del cas de Dani Alves. Com ho valores?
Quan diu que no s'ha d'assumir que, perquè una dona es prengui una copa, vol anar al lavabo, ni que perquè s’iniciés una relació sexual val tot, aquest tipus de raonaments em semblen molt ben fets. La qüestió és, emana això d'alguna reforma del Codi Penal? Jo crec que no, és una victòria del feminisme.

Com ha aconseguit això el feminisme?
És el resultat d'una transformació profunda de la societat que ha dut a terme el feminisme per obrir una conversa social. Quan una societat exposa els prejudicis i els confronta, també acaba provocant que en el propi sistema judicial hi hagi persones que redactin una sentència d'aquest tipus. Ara bé, en un sentit penal, el cas d'Alves és molt clar segons la legislació penal anterior. En el cas de La Manada, els jutges van debatre si hi havia intimidació ambiental, si hi havia prevalença… Era un cas molt límit. El cas de Dani Alves és claríssimament el que el Codi Penal anterior ja hauria identificat com a agressió sexual.

Llavors no era necessària una reforma del Codi Penal?
Diria, primer, que la llei del “només sí és sí” implica altres aspectes que no són merament penals. Precisament crec que són les millors. No vol dir que no fes falta cap reforma penal, però no feia falta transformar per complet el paradigma. Estàvem anant a una espècie de generalització de la impossibilitat de dir que no. Opino que el marc del “no és no” és el que millor permet delimitar el sexe de la violència. La meva crítica és que no hem d'assumir que el marc del "no" està malament; s'ha arribat a dir que el “no és no” és un lema antifeminista. Aquesta transformació, diguem, aquest canvi de pantalla, és el que veig profundament problemàtic.
 
(…)
Una de les reflexions que hauríem de fer aquí, les feministes, és si a vegades no hem confós una mica el lloc de les coses. Que avui hi hagi més jutges que argumenten una sentència amb un raonament feminista és una cosa que no es fa amb una reforma penal. Es fa amb una transformació del sentit comú, es fa involucrant a la societat en conjunt. Espanya en aquests últims deu anys ha canviat profundament la seva societat. La sentència d'Alves en part revela això. 

El llibre se centra en relacions heterosexuals, però has tingut l'oportunitat de reflexionar també sobre el consentiment i el desig en relacions LGTBIQ+?
És una de les qüestions que cal fer emergir en el debat per complicar-lo, perquè estem fent lleis on col·loquem a la dona en el lloc de la persona que consent i, a l'home, en el lloc de la persona que ha d'obtenir un sí. És una d'aquestes coses que a la llei mai apareix, però que és un pressupost filosòfic de la llei. No obstant això, la llei penal no pot discriminar per gènere. No podem concebre les lleis amb marcs heterosexuals sense preguntar-nos com podrien afectar altres tipus de subjectes. El sexe gai, de fet, diria que és molt contractualista, però pot ser que ho sigui en altres versions que poden quedar estigmatitzades o fins i tot assenyalades com a delictives. 

Per exemple?
Si portem a la llei això que el consentiment s'ha de demanar en tots i cadascun dels casos, podríem acabar dient que entrar en una discoteca gai on existeix l'acte que algú et toca a les fosques i no saps de qui és, seria delicte. Podem dir que no són consentides aquestes relacions? O que aquí el consentiment està formulat d'una altra manera? És una pregunta molt important.