“Em van reconèixer la discapacitat, però jo no em considero una persona amb discapacitat. No vaig veure com de limitada estava i els inconvenients que tenia fins que no vaig arribar a la universitat”, explica al Diari de Barcelona la Irene Navajas, una estudiant de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona on actualment cursa tercer del grau en International Business Economics en anglès. La Irene té hipoacúsia bilateral arran d’una operació als 14 anys de timpanoplàstia per una infecció d’oïda que li va provocar la perforació dels timpans.

Ara té 21 anys i recorda com aquesta circumstància no afectava el seu dia a dia aleshores, però sí que ho va fer en entrar a la UPF i més amb la situació actual: “Estudiar a una universitat presencial amb diversitat auditiva és una tortura. És discutir amb 30 mil persones, presentar queixes i que no et facin cas. Haver de buscar-te la vida envers quines possibles inaccessibilitats hi ha encara sobre les quals no tinguis ni idea, perquè ets tu qui haurà de fer els suggeriments a la pròpia facultat. Per part de la universitat no hi ha gens d'informació, no tenen ni idea de què es pot fer en aquests casos i esperen que tu sí que en tinguis. És estar demanant a una universitat pública: 'Hola, simplement vull estudiar com els altres'”.

La situació dels estudiants universitaris amb diversitat funcional s’ha vist molt agreujada arran de la pandèmia de Covid-19 i això posa en risc el seu seguiment acadèmic. Malgrat els audiòfons o els implants coclears, l’ús de la mascareta i les classes en línia, pels alumnes amb sordesa, com és el cas de la Irene, augmenta les dificultats per seguir les explicacions del professorat i tampoc poden llegir els llavis. Des de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) expliquen que la situació de pandèmia ha estat un trasbals important per a tothom pero encara més “pel col·lectiu de persones sordes”, perquè al confinament i a l’aïllament físic, “se'n va sumar el comunicatiu”. 

La Irene explica que el confinament la va agafar tot just en temporada d’exàmens i que, com que ja tenia el temari, no la va afectar tant. Però va ser aleshores quan li van començar les preocupacions amb l’educació en modalitat virtual, amb la qual de sobte es van haver d’enfrontar tots els alumnes. Per fer front a futures complicacions es va dirigir directament a UPF Inclusió, el departament d’ajuda i suport pels estudiants amb necessitats especials de la Universitat Pompeu Fabra. Aquest departament s’encarrega de facilitar l’accessibilitat als alumnes. No obstant això, la Irene opina que li ha portat més maldecaps que ajuda. 

Esgotament

En la mateixa situació es trobava la Tania Galián abans de canviar de la modalitat presencial a la universitat en línia. La Tania, de 22 anys, té sordesa profunda des de naixement a causa de la síndrome Waardenburg, motiu pel qual porta un implant coclear des dels 2 anys a l’oïda esquerra. Actualment, cursa tercer any del grau en Sociologia de la UNED (Universitat Nacional d’Educació a Distància). Tot just comença, ja que abans de la pandèmia estava matriculada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però amb els obstacles que li van sorgir aleshores va haver de canviar-se a la formació en línia.

Estudiants durant una classe a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Foto: Celia Olvieras

La Tania explica que, des que és a la UNED, el seu dia a dia ha millorat força. Entre altres coses, perquè li permet ser més “autònoma i independent” amb els seus estudis; perquè no hi ha treballs en grup, una de les dificultats que tenia a la UAB i que li provocava problemes “d’ansietat, angoixa i estrès”. A més, li dona més marge de temps per fer altres coses, com ara aprendre llengua de signes, cosa que la UAB no li permetia per “l’esforç doble i triple” que havia de fer per entendre totes les classes. “El meu cervell estava dedicat al 100% en això. Esgota molt”. 

La Tania recorda que va demanar ajuda al PIUNE, el servei per la inclusió de la UAB, però opina que “a la pràctica, això d’ajudar els estudiants no es complia al 100%”. “Vaig demanar no fer treballs en grup perquè em dificultava molt seguir les converses i poder implicar-m'hi de veritat. Em van dir que fes els treballs jo sola, però és un temari que estan fent 4 persones i jo l’haig de fer sola. No em sembla just ni proporcional”.

També va demanar suport al departament a causa del professor d’una assignatura: no l’entenia quan parlava i això li dificultava el seguiment de l’assignatura, “no vocalitzava i tenia la veu molt apagada”, fins i tot a les seves companyes oients els hi costava. “Era un professor que es prenia malament tot, per això vaig parlar amb el PIUNE. Però no em van donar cap solució directa, em van dir que em matriculés a una altra assignatura.” “Vaig pensar: ‘Però per què'? A mi m'interessava aquesta assignatura, però no podia fer-la perquè no entenia al professor”. 

El mateix li va passar a la Irene amb el departament d’UPF Inclusió. El primer any del grau el va passar molt malament: va haver de repetir perquè no sentia a classe i tenia molts problemes per entendre els professors. Explica que les classes de la universitat són molt grans i no aconseguia llegir els llavis dels professors. Quan va anar al despatx d’UPF Inclusió per intentar trobar una solució, li van dir: “Aquesta és una carrera molt difícil, deixa-la”.

Treure's les castanyes del foc

El que va deixar la Irene no va ser la carrera, sinó el contacte amb aquest servei i no va tornar a demanar ajuda fins ara. Amb la pandèmia, ha tingut i encara té molts problemes per seguir les classes en línia, no accessibles encara per a tots. I afirma que ella mateixa s’ha d’acabar “traient les castanyes del foc” per poder seguir amb el curs acadèmic perquè “ningú més ho fa”.

“En el correu els explicava que ho estava passant molt malament per no tenir accessibilitat. Des d’un primer moment em van respondre que tothom ho havia passat malament durant la quarantena, que la situació a ells també els havia vingut de cop i que ja veurien el que feien. No em van donar cap solució pràctica. Després, em van dir que s’havien posat en contacte amb els meus professors i que no podien fer res més perquè s’estaven adaptant com tots, però els docents alhora em diuen que ningú ha parlat amb ells, que ni sabien que tenien una alumna amb diversitat funcional a les seves classes”. 

“No és un despatx que realment estigui per l'estudiant ni faci les coses realment per a l'estudiant. És l'estudiant qui ha d'anar al darrere del despatx perquè, 'si us plau', l'ajudi”. Explica que, en el seu cas, depèn molt d’espavilar-se però, sobretot, de la bona voluntat del professorat.

Comenta que, a hores d’ara , només té subtítols fixos als seminaris en certes classes teòriques, ja que cada professor grava les seves classes en una plataforma diferent: “Uns per Collaborate, altres per Zoom, Kaltura, Google Meets, etc. D’una assignatura, el professor ha decidit fer-les a través d’uns Powerpoint on incorpora un àudio amb la seva explicació, però jo no els puc sentir. Quan li ho vaig comentar em va dir que ho comentés amb la universitat. La universitat em respon que fer això suposa 5 hores per subtitular cada hora del vídeo i que no els hi arriba el pressupost”.

A més d’això, expressa que ha d’estar constantment explicant a tothom la seva condició. Entre els de les classes teòriques més els dels seminaris, acaba parlant amb 10 professors diferents: “exposant-me diàriament”. "Això no hauria de passar. Una persona no hauria de donar explicacions de la seva diversitat. En teoria, això correspon a la universitat, nosaltres ja tenim suficient càrrega”.

Cristina Gelpí: "Cap estudiant s’hauria de trobar mai en aquesta situació. Els professors han de saber que tenen una estudiant amb diversitat funcional a l’aula i l’estudiant ha de tenir els materials accessibles”.

La responsabilitat de conèixer els alumnes

Davant d’aquestes declaracions, Cristina Gelpí, vicerectora de la Universitat Pompeu Fabra i professora agregada del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge, declara que ni la Irene ni cap estudiant “s’hauria de trobar mai en aquesta situació” perquè els professors “han de saber que tenen una estudiant amb diversitat funcional a l’aula i l’estudiant ha de tenir els materials accessibles”.

Per això mateix, des de la UPF es va crear, ja des del 2017, una Guia de bones pràctiques per a professors amb estudiants sords a l’aula, entre altres materials per facilitar “la comunicació amb persones sordes, però també per adaptar les classes amb naturalitat, sense crear la impressió que aquestes adaptacions que suggeríem són un llast pel fet que hi ha la presència d’un estudiant sord”. "Aquestes bones pràctiques són beneficioses per tot el grup classe, no només per l’estudiant sord", afegeix. 

Gelpí expressa que per part de la universitat s’està fent tots els possibles per millorar l’accessibilitat dels alumnes, però que és possible que s’hagi donat aquest cas pel fet que la sordesa és una “realitat molt invisible i molt desconeguda encara si no tenim contacte previ amb persones sordes”. Tanmateix, al·lega que això no és “excusa perquè el professor no sàpiga com s’ha de comunicar amb un estudiant sord ni conegui quins recursos disponibles té per facilitar l’accessibilitat dels materials”. 

Així mateix opina la pedagoga Esther Hinojal, que recomana que des de la universitat, tant els docents com el propi departament encarregat de casos d’inclusió, es tingui constant comunicació amb l’alumne, ja que això és una “eina molt útil de cara a aquesta nova situació” i per “poder oferir a la persona una accessibilitat per aquesta nova normalitat d’estudis”. D’altra banda, Hinojal recorda que "l’impacte psicològic arran de la Covid-19 “ha estat molt gran”. “Si ja a nosaltres ens està costant entendre la situació que vivim, per una persona que té un trastorn o alguna dificultat és molt més difícil”. 

La Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) afegeix que “la mesura de realitzar l’educació de forma virtual per evitar contagis de la Covid-19 no és la millor opció ara per ara, ja que hi ha força estudiants que no disposen dels recursos necessaris per poder seguir les classes de forma virtual (per analfabetisme funcional i digital o per la manca d’aprenentatge i desenvolupament de competències lectoescriptores). I, a més, recorda, encara no s'ha resolt el problema de la participació de l'ILS —Servei d’Interpretació de Llengua de Signes— a aquestes classes en línia, amb tots els recursos que necessiten”.

FESOCA afirma que, en casos com el de la Irene i la Tania, “el més normal seria contactar amb les Administracions Públiques pertinents (Dept. d’Educació/Universitats, facultat en qüestió, etc...) i amb l’alumne per tal de poder trobar una opció viable perquè, en cap cas, el dret a l’educació inclusiva i en igualtat de condicions no sigui vulnerat”. 

FESOCA: "La mesura de realitzar l’educació de forma virtual no és la millor opció ara per ara, ja que hi ha força estudiants que no disposen dels recursos necessaris per poder seguir les classes"

Quan la pandèmia agreuja models poc inclusius

Per això mateix, el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) va impulsar el 2006 el Projecte Universitat i Discapacitat a Catalunya, que es coneix per les seves sigles UNIDISCAT. Va néixer fruit de diverses iniciatives desenvolupades per les universitats catalanes a favor de la integració dels alumnes amb discapacitat. El projecte no és una ajuda directa als estudiants, sinó a les universitats catalanes, a fi de “contribuir a garantir la igualtat d'oportunitats de l'alumnat i evitar qualsevol tipus de discriminació” mitjançant una convocatòria d’ajuts per “col·laborar en el finançament de recursos materials i ajuts tècnics i personals”. 

D'altra banda, des d’UNIDISCAT es generen documents de reflexió i de recomanacions a les universitats “amb propostes concretes d’actuació envers els estudiants amb discapacitat per aconseguir una universitat plenament inclusiva”, ja que aquesta realitat afecta molts alumnes. 

La necessitat de tenir rutines marcades és un dels trets de l’autisme i, amb el confinament, en Fèlix — nom fic­tici, ja que prefereix no utilitzar el real— va veure com la seva estructura diària s’esfondrava. Té 21 anys i estu­dia tercer d’Antropologia Social i Cultural a la Universitat de Barcelona. Li van diagnosticar TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) quan ja havia començat la carrera, i això va donar resposta “al cansament acumulat de to­ta una vida adaptant-me”.

Les persones amb autisme tenen, a més, un proces­sament sensorial diferent. En Fèlix té hipersensibilitat, de manera que, “quan es talla l’àudio, fan sorollets amb l’ordinador... Tot es converteix en dolor pel meu cer­vell”. Amb l’inici d’aquest nou semestre, cursa menys assignatures i, de moment, pot portar la feina al dia. Tot i això, no aguanta més de 20 a 45 minuts assegut da­vant d'una pantalla fent classes virtuals.

En Samuel Raja comença les seves classes en línia a les 10.30 del matí. Abans d’endinsar-se en una nova sessió de Dret Pe­nal, ajusta bé el volum del seu portàtil i activa el lector de pantalla, una aplicació que li llegeix en veu alta tot el que hi ha al seu equip. Té 19 anys i estudia segon de Dret a la Universi­tat Pompeu Fabra. Pateix glaucoma i opa­citat de còrnies, dues malalties que fan que tingui un 5% de visió, “encara que a mi em fa la sensació que en tinc un 0,5%”.

Estudiar un grau universitari durant una pandèmia mundial és sinònim d’ha­ver-se d’adaptar contínuament a un ense­nyament no presencial. En el cas d’estudi­ants amb diversitat funcional o dificultats en l’apre­nentatge com en Samuel, aquest fet s’agreu­ja perquè, a banda d’haver-se d’adaptar des de sempre a un model d’estudis poc ac­cessible en molts sentits, troben compli­cacions afegides per seguir el curs de ma­nera virtual.

Tant abans del confinament com ara, l’ordi­nador ha estat una eina imprescindible pel Samuel. Quan ha de llegir un llibre per alguna assignatura, demana a UPF Inclu­sió que li escanegi per passar-lo pel lector de pantalla. Però que en els últims mesos l’eina digital s’hagi convertit en l’única manera d’accedir a la universitat li ha portat algunes conseqüències. Creu que concentrar-se i prendre apunts és més complicat i explica que “per molt alt que posi el volum, sempre ho sentiré pitjor que a classe”.

En Samuel Raja passejant pels passadissos de la Universitat Pompeu Fabra. Foto: Celia Olvieras

L’obligatorietat de portar mascaretes també li suposa una barrera comunicativa. “Noto molt el tipus de mas­careta que porta la gent. Les FFP2 aïllen molt i tinc més dificultat per entendre la gent que les porta”, comen­ta. D’altra banda, pensa que la pandèmia ha canviat la seva manera de relacionar-se: “Em costa més socialit­zar i conèixer gent nova. Quan m’acosto a una perso­na ara no sé si hi puc tenir contacte físic”.

La mascareta, una barrera afegida

La FESOCA comenta que se'ls han adreçat directament alumnes a causa de “l’obligatorietat de dur mascareta arran de la pandèmia, ja que aquesta ha suposat una barrera comunicativa més”. I que “després de moltes gestions", el primer dia d’inici de curs, el 14 de setembre, es varen poder reunir amb membres del Departament d’Educació per poder exposar, entre d'altres, temes que afecten i preocupen a les famílies i als alumnes sords.

També parlen de la possibilitat de disposar de mascaretes accessibles pels docents i alumnat que ho requereix i la històrica reivindicació, sobretot a l’inici de curs, del fet que es garanteixi la presència d’intèrprets de llengua de signes catalana des de l’inici de curs. No obstant això, expliquen que “a hores d’ara”, el Departament d’Educació encara “no té resolt el tema de les mascaretes accessibles” i la FESOCA continua “insistint” en aquest punt.

Escoltar el professor a través d’un dispositiu i parlar a tra­vés d’una mascareta ha dificultat la comunicació d’en Pau Soler, ja que “el so que reps és diferent i incert”. En Pau, de 19 anys, estudia segon de Dret a la UPF. Té un grau profund d’hipoacúsia neurosensorial bilateral; pe­rò, des de petit, porta implants coclears que li han fet desenvolupar la parla i l’audició “com un nen oient”.

Reivindica que les mascaretes accessibles amb una franja transparent haurien d’estar homologades i que tothom les hauria de portar per afavorir la comprensió de les persones amb dificultats auditives. L’Asso­ciació Catalana de Pares i Persones amb Sordesa (ACAP­PS), de la qual formen part en Pau, la Tania i la Irene, ha engegat la campanya #VullLlegirElsLlavis per fomentar l’ús universal d’aques­tes mascaretes.

FAQS sobre les mascaretes acccessibles d'ACAPPS.org

Tot i que en Pau assegura que la seva integració a la universitat “ha estat un èxit”, coincideix amb els altres testimonis en què encara queda un llarg camí per recór­rer perquè l’educació sigui més inclusiva i integradora. I més en aquesta situació tan excepcional.

La Irene Navajas explica que el gran problema recau en què les persones sordes són una minoria Això provoca que hagin de fer l’esforç i adaptar-se a la societat oient dia rere dia. Opina que ara s’està generalitzant l’ús de mascaretes accessibles per la pandèmia de la Covid-19, però que això “s’hauria d’haver fet fa anys”. “Les persones sordes anem a l'hospital i a un quiròfan de tota la vida. Les màscares accessibles no és una cosa que hagi d'existir ara perquè hi ha una pandèmia, és una cosa que hauria de portar ja anys usant-se. Igual que garantir l’accessibilitat de tots els alumnes, tinguin la condició que tinguin. 

La Irene manifesta que hi ha gent que es queixa que a la universitat els estudiants són “un número més” perquè els professors no els coneixen, però diu que realment això és el que busca ella: “El mateix que té la resta d'alumnes”. 

“No vull un tracte especial a la universitat i no vull que els professors sentin pena per mi i per aquest motiu m'ajudin a aprovar. Vull arribar a la universitat i que no hagi de diferenciar-me de cap alumne, que pugui seguir una classe perfectament si soc cega, sorda, si vaig en cadira de rodes o tinc TDA o esquizofrènia. Que no hagis de tenir un tracte diferent per molt que a la gent li sembli millor ajudar les persones amb diversitat funcional. Simplement la integració de les persones en la societat”, conclou.