Sempre que conec algú i acabem parlant de música, sorgeix la mateixa pregunta: “I quin estil t’agrada més?” “Doncs m’agrada tot, la veritat”, acostumo a respondre quan estic massa mandrosa per repassar totes les meves playlists. “Tot, tot? És impossible que t’agradi tot!” “Bé”, acabo confessant, “de música clàssica i d’òpera, per exemple, no n’escolto gaire.” És veritat que al mòbil tinc cançons com el “Nessun Dorma” de Pavarotti, el “Für Elise” de Beethoven o la marxa nupcial de Mendelssohn, perquè a qui no li agrada una mica d’epicitat quan viatja al transport públic, però no diria que les escolto activament. Simplement les sento.

Segurament és perquè no he crescut amb aquest estil de música sonant per tot arreu ni el meu entorn m’ha incitat gaire a descobrir-la o anar-la a veure en directe. El més semblant a una orquestra que he vist en concert és la que acompanyava Els Amics de les Arts al Symphonic Project el novembre de 2018 o la Girasol, que actuava al meu poble a la Festa Major, tot i que crec que no és el mateix. A més, d’alguna manera sempre ho he relacionat amb l’elit, com em va passar durant un temps amb l’art contemporani, suposo que per aquesta sensació que només ho podien entendre uns pocs. Com amb tot, però, no és fins que t’hi apropes que te n’adones que et pot interpel·lar més del que havies imaginat.

El festival Nits d’Estiu 2020 del CaixaForum, que aquest any degut a la pandèmia s’ha hagut de reinventar, és una gran oportunitat per acostar-se a aquests estils o disciplines que normalment veiem lluny, de fons, que sabem que existeixen però que, aparentment, no ens interessen. Des de l’u de juliol cada dimecres emeten en directe al seu web un espectacle d’arts escèniques o de música que queda penjat fins el 31 d’agost. Fado portuguès, un espectacle de dansa que reflexiona sobre la memòria històrica, un concert de piano o folk escandinau són algunes de les propostes de l’edició d’aquest any.

Ahir va ser el torn del Desconcerto, el particular concert de l’Orthemis, Nova Orquestra de Cambra de l’Empordà i Jordi Purtí, l’autor de la representació. Aquesta combina “música clàssica, virtuosisme i humor” i trenca amb tot el que en un principi es pot esperar d’una orquestra de cambra: 12 músics dempeus, que vesteixen de carrer durant bona part de la representació, que fan alhora d’actors i que fan servir els instruments no sempre com s’explica als conservatoris. Set violins, dues violes, dos violoncels i un contrabaix amb ganes de passar-ho bé s’enfronten a un director que els obliga a interpretar música clàssica i que acabarà perseguint-los per tot el teatre per realitzar el seu propòsit.

La meva rotunda ignorància en aquest gènere, ja esmentada anteriorment, no em va permetre identificar la majoria de cançons que van sonar al Desconcerto, tot i que, molt en el fons, sabia quines eren, ja les havia sentit abans. Una sardana, una mena de dansa medieval, música russa, del far-west, un tango... tot plegat, acompanyat de bromes absurdes, danses i altres sons, com els de les petjades i els crits dels músics, va sonar durant la primera meitat del concert. Després, amb l’aparició del director, l’orquestra ha d’interpretar “Les quatre estacions” de Vivaldi, “El Danubi Blau” de Johann Strauss, el “Canon” de Pachelbel i “Habanera” de Carmen, l’òpera de Bizet, tot i que no se n’acaba d’ensortir.

Entremig, però, un peu sempre al present: una parella que lliga a través del mòbil i acaba compartint violí, West Side Story, ampolles de cervesa, hits d’Aqua, The Beatles o Beyoncé, beatbox i breakdance i, fins i tot, una palla. Musical, però una palla. Desconcerto permet riure de tonteries i taral·larejar desenes de melodies sense que te n’adonis que, al final, el que estàs veient és el concert de dotze músics virtuosíssims, que toquen amb tota la facilitat temes que intueixo que no ho són gens, que es passegen carregant contrabaixos i que corren pessigant violins i que fan allò que algú hauria hagut de fer abans amb mi: demostrar-me que la música clàssica també pot ser propera, divertida i gaudida en directe. 

No em vull oblidar, perquè ja ho fa el món normalment, dels tècnics de llum i de so, que són claus per crear l’atmosfera necessària en cada moment de l’espectacle. Trien els tons precisos i els plans precisos perquè, ja sigui des de la butaca del teatre o des del sofà de casa, l’experiència sigui tant impecable com el que interpreten els músics mereix. 

És agost, la situació no ens permet anar tant amunt i avall com ens agradaria, així que un pla tranquil a casa com aquest sempre va bé. Si us agrada mínimament la música o si teniu curiositat per saber fins on pot arribar la hibridació de classicisme amb actualitat, el Desconcerto i la resta de propostes del Nits d’Estiu del CaixaForum segur que us fan replantejar-vos moltes coses. Jo, a partir d’ara, quan em preguntin sobre l'estil que m’agrada, diré que “de música clàssica i d’òpera, per exemple, no n’escolto gaire... però tinc ganes de seguir-les descobrint.”