Al cap de30 anys dels Jocs de Barcelona '92, el pare de Cobi, Javier Mariscal, ha volgut redissenyar la mascota olímpica amb una imatge de l'icònic personatge en la qual apareix més madur, amb ulleres, 'smartphone' i barba. A dia d'avui, Cobi continua essent una de les mascotes més memorables i rendibles de les Olimpíades gràcies al seu aspecte simple, però alhora abstracte: "Ara que està tan de moda parlar de la salut mental, ja al 92 aquesta mascota estava deprimida", recorda el dibuixant i dissenyador en una entrevista amb EFE.

Des del primer moment, el dissenyador valencià tenia molt clar que no volia crear "un personatge que fos un superheroi o el número 1, sinó que fos com qualsevol persona que fa esport" o "algú amigable que va a fer tapes", capaç de representar tothom amb una idea abstracta i, al mateix temps, fàcil de reconèixer.

Cobi va trencar allò l'establert, ja que era una figura que estava sempre molt contenta, però també "va ser la primera vegada que una mascota oficialment plorava, estava trista i deprimida", incideix Mariscal. Ara la revista 'Condé Nast Traveler' ha dedicat la portada del seu últim número a Cobi 30 anys després de les Olimpíades. Però és un Cobi diferent: "algú més madur, amb smartphone, que porta ulleres i té una mica de barba", amb un estil amb més colors, una evolució del personatge que Mariscal va idear en aquella època.

No obstant això, el Cobi actual no perd la identitat de Barcelona '92, època de la qual l'artista té encara present moments d'alegria i uns altres de molta tensió, i en la qual de vegades se sentia "com Jesucrist”, preguntant-se: “com haig de portar aquesta creu?".

Molts són els que identifiquen Cobi amb uns anys daurats on "es van ajuntar les institucions i els polítics amb la societat civil, posant en marxa molta gent emergent, com podien ser la Fura dels Baus, per fer que aquest projecte fos una cosa innovadora i potent", explica Mariscal. Aquesta trobada va vestir la ciutat olímpica amb elements gràfics que van permetre donar a conèixer "què és Catalunya, què és Espanya, què és Barcelona i què són les Rambles", ja que abans de 1992 la gent ignorava quina posició ocupava la ciutat al mapa.

Mariscal va adoptar Barcelona com la seva ciutat després d'escapar d'un entorn familiar burgès a València on tot era fàcil: "Tenia ganes de ser jo mateix i viure amb dificultats i no amb tants bolquers", manifesta el dibuixant, qui també expressa la seva il·lusió quan va arribar i va veure cartells de França o Europa en plena època de la dictadura de Franco.

Anteriorment a Cobi, Mariscal ja era "multidisciplinari" i destinava el seu temps al disseny de bars, oficines, restaurants, bosses de botigues i catifes, a més de mobles, llums, còmics i animació. El projecte de Cobi el va empènyer a muntar un estudi fora de casa seva per donar resposta a la les noves peticions de feina: "Va ser una acceleració del que jo pensava fer sense adonar-me'n", explica Mariscal.

Si bé l'elecció de Cobi com a mascota olímpica va significar un augment d'opcions per al seu estudi, Mariscal va travessar temps difícils en els quals no hi havia feina i tenia moltes persones al seu càrrec, la qual cosa el va portar a caure en depressió: "Jo crec que ja vaig néixer deprimit".

Més enllà de les olimpíades

"Clavar-te una nata econòmica molt forta i haver de tancar l'estudi perquè no has sabut gestionar un moment de crisi és una bufetada forta que et dona la vida", sintetitza el dissenyador, que ha reconduït la seva situació: "Puc continuar treballant perquè no vaig al psiquiatre", afegeix amb certa ironia. 

L'Estudi Mariscal havia arribat a integrar cent professionals per crear la pel·lícula "Chico & Rita" (2010), amb la qual Fernando Trueba i Javier Mariscal van guanyar els premis Gaudí i Goya a la millor pel·lícula d'animació. Trueba i Mariscal s'han ajuntat de nou per desenvolupar el llargmetratge en tres idiomes "They Shot the Piano Player", un projecte "molt pretensiós" en el qual estiren el llenguatge i arrisquen per innovar. "No estem fent un camí ja fet. No estem copiant Disney o Pixar; intentem reinventar i fer alguna cosa que mai s'ha vist", apunta l'artista.

A Mariscal sempre li ha agradat llançar-se a l'abisme i considera que el sentit de la vida rau en la idea d'arriscar; en aquesta pel·lícula ho fa especialment amb un llenguatge molt còmic mitjançant la innovació dels flashbacks. 

 

Desconeixen com serà la rebuda del públic, però el dibuixant posa l'accent en la importància d'aventurar-se: "Jo sempre he portat serrell perquè m'he clavat moltes nates", resumeix Mariscal.

L'artista agraeix que el dibuix s'hagi convertit en el seu refugi arran de la seva dislèxia, ja que els especialistes li van comunicar que, si no hagués estat per la seva passió pel dibuix, avui estaria "en un psiquiàtric amb una camisa de força". "M'ha salvat el dibuix i m'hi he aferrat per entendre la vida", confessa Mariscal, encara que de vegades l'entengui "de manera molt estranya".

Text per Sara Soteras i Acosta