El 10 de juny de 1981, la Direcció General de la Salut Pública advertia la població sobre el perill que representa la venda ambulant d'olis a granel. Una setmana després, es confirmava que l'oli de colza desnaturalitzat era el causant de l'enverinament massiu que afectava 20.000 persones en zones pobres de més d'una dotzena de províncies, principalment en les dues Castelles, Galícia i barris pobres entorn de Madrid.

Gairebé quatre dècades després de la intoxicació alimentària més gran d'Espanya i d'Europa causada per oli de colza adulterat, el coronavirus ha remogut a les víctimes, que veuen algunes similituds amb aquesta pandèmia. Però amb una gran diferència: l'enemic a combatre llavors era un verí; ara, és un virus.

La pneumònia atípica de Jaime Vaquero 
Jaime Vaquero tenia 8 anys quan el 30 d'abril de 1981 va acudir al centre de salut de la localitat madrilenya de Torrejón de Ardoz. Presentava insuficiència respiratòria, vòmits i febre. La matinada de l'1 de maig se li va notar un agreujament amb símptomes de cianosis (pell blava) i el metge d'urgència va decidir traslladar-lo a l'Hospital de La Paz. El nen va pujar pel seu propi peu a l'ambulància, però una vegada hi era dins, va perdre el coneixement, va entrar en coma i, quan arribava al centre hospitalari, va morir. Realitzada l'autòpsia, es va detectar una pneumònia atípica (inflamació o inflor del teixit pulmonar, a causa de la infecció causada per un germen). 

Jaime vivia amb els seus sis germans i els seus pares. La seva mare i tots els seus germans presentaven un quadre similar. Els vuit van ser derivats a l'Hospital de la Pau, tots amb el diagnòstic de pneumònia atípica. Altres tres persones de la família Serrano, residents en el mateix carrer, van ser traslladats amb el mateix diagnòstic a l'Hospital del Rei, actual Campus de Chamartín de l'Institut de Salut Carles III.

Les sales d'urgències dels hospitals de la perifèria de Madrid van començar a col·lapsar amb persones que presentaven la mateixa simptomatologia que els Vaquero. En pocs dies van morir sis persones només a Madrid i van aparèixer casos a Galícia, les dues Castelles i altres punts de l'interior.

Mentre es començaven a estendre els rumors sobre l'existència d'una epidèmia, les autoritats intentaven buscar l'origen del focus i les hipòtesis.

Durant el mes de maig, es va parlar que la causa podia ser la malaltia del legionari, una pneumònia causada pel bacteri legionel·la. Una altra possibilitat que es va remenar va ser la Psitacosi, també una infecció pulmonar produïda per una bacteria present en l'execrement d'alguns ocells, que va arribar a exterminar coloms d'alguns barris de Madrid.

No obstant això, no va ser fins 50 dies després de la mort de Jaime que el doctor Tabuenca Oliver, subdirector de l'Hospital del Niño Jesús de Madrid, descobrís que l'origen de tot no era un bacteri, sinó un determinat oli venut a granel.

Va haver de passar un any perquè els investigadors afirmessin que la causa comuna de tots els afectats era el consum d'oli de colza, importat des de França per a ús industrial i distribuït de manera fraudulenta per al consum humà després d'extreure-li l'anilina a alta temperatura. Aquest procés va donar lloc a la creació de compostos tòxics que van causar la greu intoxicació. Els més afectats van ser les persones amb menys recursos que compraven aquest oli, ja que era més barat.

“El bichito” del ministre
Són diversos els paral·lelismes que es poden establir entre aquells esdeveniments i l'actual crisi sanitària. Entre d'altres, la gestió de les administracions.

Fa uns mesos, des del total desconeixement de la greu situació que es viuria al nostre país, escoltàvem a Fernando Simón afirmar que a Espanya no hi hauria gairebé cap cas de coronavirus o a la consellera Alba Vergés dir que els advertiments de l'OMS a nosaltres no ens afectaven.

El 1981, les autoritats també havien de respondre davant la població. A mitjans del mes de maig, el que era ministre de Treball, Sanitat i Seguretat Social, Jesús Sancho Rof, va dir a la televisió una frase que ha passat a la història: “El mal el causa un bichito. És tan petit que si cau de la taula, es mata”.

Les similituds amb la pandèmia
Carmen Cortés, coordinadora de la Plataforma de les Víctimes de la Síndrome d'Oli Tòxic, reconeix a l'agència EFE que la pandèmia del coronavirus ha remogut moltíssim les víctimes: "Sobretot al principi, quan semblava que no passava res i nosaltres ja vèiem el que estava passant. El desconeixement, la incertesa, el col·lapse sanitari...".

Al voltant de 5.000 dels més de 20.000 afectats per la síndrome tòxica han mort i un terç dels qui continuen vius arrosseguen seqüeles i patologies greus.

"Llavors, el sistema immunològic dels afectats es va defensar del verí igual que ara s'està defensant del coronavirus", assenyala aquesta afectada, que durant tots aquests anys s'ha preguntat si podria tornar a passar.

Reconeix que no ha passat el mateix "perquè a nosaltres ens van enverinar, no vam emmalaltir, és la gran diferència, però hi ha moltes similituds", entre les quals assenyala "la mort d'aquesta manera inesperada, en solitud, en aïllament".

Ella ho recorda molt bé, perquè amb tan sols 15 anys va romandre una setmana aïllada a l'Hospital Clínic de Madrid, en una habitació a la qual, igual que ocorre amb els pacients amb coronavirus, els professionals sanitaris accedien amb equips de protecció (màscares, guants, ulleres, etc.).

A més de l'aïllament, Carmen apunta altres semblances amb la Covid-19, com "no saber si et curaràs, ni com, ni les seqüeles que pots tenir. És molt dur per a l'ésser humà". Encara que destaca una diferència "important": ells sí que van poder enterrar als seus morts acompanyats.

Carmen lamenta que la memòria de l'ésser humà sigui "fràgil" i s'hagi tornat a repetir molt del sofriment dels afectats de la colza.

Quatre dècades després, pocs recorden la història de la síndrome tòxica i les seqüeles que impliquen els afectats. D'aquestes, la més greu és la hipertensió pulmonar, una malaltia incurable que va deteriorant la salut progressivament i que també s'està investigant en els pacients de Covid-19.

A més, les víctimes de la colza pateixen afectació neurològica, esclerodèrmia (pell dura), hepatopatia crònica, fatiga crònica o estrès posttraumàtic cronificat.

El desemparament de les víctimes
Unes 600 persones van morir el 1981 per la síndrome tòxica de l'oli de colza. El nombre d'afectats ascendeix als 20.000: la intoxicació alimentària més gran d'Espanya i Europa.

El març de 1987, va començar la macrocausa pel cas de la colza, en el qual es jutjava a 38 empresaris relacionats amb l'enverinament massiu. La sentència es va conèixer dos anys després: només 13 d'ells van ser condemnats a penes d'entre 6 mesos i 20 anys de presó, encara que tres anys més tard el Tribunal Suprem va elevar les penes.

No obstant això, la condemna definitiva no va arribar fins al setembre de 1997. El Suprem va condemnar a dos funcionaris per imprudència temerària a sis mesos de presó, i a l'Estat com responsable civil subsidiari a pagar les indemnitzacions.

Donar resposta al desemparament social de les víctimes és una altra de les batalles del col·lectiu. Alguns reben subsidis, però no és suficient, perquè com diu Carmen "cal integrar a la persona i donar-li dignitat".

"Ara que estic sentint tants gestos de minuts de silenci, les víctimes de la colza estem esperant encara el dol i l'aplaudiment als professionals que van treballar tan intensament com estan fent ara", remarca.