Vam iniciar la setmana amb les males notícies pel que fa a contagiats i amb el rumor d’un nou confinament com a rerefons. La Generalitat deixava entreveure que les classes físiques a les universitats haurien de suspendre’s temporalment. Quan vam sortir de la sala, un calfred va recórrer el meu cos i em va recordar —inevitablement— a la primavera. La sensació era que allò que estava passant podia aturar el festival, però també el dubte de si la celebració en si mateixa de l’esdeveniment era una actitud responsable.

Dies abans, un company de Ràdio Molins, Daniel Martínez, va experimentar la crispació en directe, al seu programa Cinema a la gresca. Estava fent una trucada telefònica amb la ràdio i entrevistant uns fans quan, de cop i volta, un senyor va apropar-se: "I les distàncies?". Se’l veia visiblement enfadat. Martínez va respondre —va entendre que la crítica anava cap a ell—: "Estic fent servir un pal amb el micròfon per mantenir-la [la distància] entre els entrevistats i jo". El senyor, desconcertat i sense saber ben bé què dir, va canviar de to per rectificar: "Al Festival, la gent surt i no manté les distàncies". La policia del balcó, possiblement una de les espècies més sorprenents sorgides arran el confinament, tornava a aparèixer d’entre les ombres.

Recorrent les botigues ambulants situades a l’Ermita de Sant Sebastià, el dependent de les llaminadures es queixava: "És el meu primer any aquí i la veritat és que no hem venut gaire". Ell havia vingut a veure el festival alguna vegada i va decidir arriscar-se a posar una botiga amb llaminadures de terror.  

En Joan, a la parada dels pòsters, tampoc es mostrava gaire més optimista i ens convidava a esperar a veure si el cap de setmana milloraven les coses. Perquè fins a aquell moment —dilluns passat— no tenia suficient perquè li sortís a compte la instal·lació de la botiga. Ahir, en un comunicat, el Festival deixava clar que tancaven aquestes botigues. Com d’un ganivet sorgit d’entre la multitud, la pandèmia ha degollat l’essència del festival i, amb ella, l’oportunitat dels comerciants i restauradors de recuperar una part de les pèrdues.

No negaré que, malgrat els esforços que ha posat l’organització en fer de les projeccions una experiència segura, sempre hi ha persones que —amb la seva falta de sentit comú— ho fan difícil. Són una excepció dins d’una multitud de persones racionals que pensen en el bé comú. Però, com en moltes pel·lícules projectades al llarg de la setmana, una persona dolenta pot fer tot el mal que la resta de la humanitat intenta evitar. Posar-se la mascareta sense cobrir el nas, treure-se-la per esternudar o entrar tots de cop al lavabo són alguns dels exemples més comuns. Però això, en plena pandèmia, és intolerable. I, entre els organitzadors, la sensació era algunes vegades d’impotència, ja que no poden fer de metges ni de policies. En alguna sessió, la gent del voltant ha acabat enfadada amb una persona irresponsable: "Que et creus que a mi no em molesta portar la mascareta?", li va dir un home a un altre que havia passat mitja pel·lícula sense protecció.

Estic segur que tots tenim amics que han sortit de festa, han anat de botellón al carrer, o directament han eludit les normes per tornar a una antiga situació que ja no existeix. Esperem que la pròxima vegada, quan tornin a obrir els locals que no hagin mort durant aquest nou tancament, tots tinguem clar quin paper hem d’assumir en aquesta pandèmia. Perquè el terror conviu amb nosaltres i tots en som còmplices.