“M’agrada la moda i me n’avergonyeixo”. Així de contundent es mostra l'escriptora Estela Ortiz, en un article titulat “Las tensiones de la moda como acontecimiento cultural”, publicat a la revista 491 by Canibaal, en què parteix de l’article de 1904 Fashion adornment and style, de Georg Simmel. Segurament molts i moltes de nosaltres, en algun moment de la nostra vida, ens hem sentit igual. Les raons, però, poden ser diverses: “En algun racó del meu cap ressona el prejudici que la moda és per gent superficial, poc intel·ligent i, sobretot, poc feminista”, afirma al text.

I és un sentiment contradictori, també, quan som conscients de l’enorme impacte que té per al medi ambient, sent la segona indústria més contaminant del món per darrere de la del petroli; i més encara, tenint en compte l’explotació que comporta per a les dones i les nenes de països asiàtics com Bangladesh o el Vietnam, on es produeix la major part de les peces que consumim.

Molts cops caiem en la frivolitat i el conformisme. Personalment, és un sentiment amb el qual m’he acostumat a conviure, que m’acompanya quan camino per Passeig de Gràcia, carregada de bosses de marques de fast-fashion. O també quan busco, amb certa urgència, les últimes peces que han arribat a les botigues, a través de les seves pàgines web. Peces que, definitivament, no necessito, però que de manera contradictòria, sento ànsies d’aconseguir. “Anar a la moda és una esclavitud”, diu Ortiz. I no hauria de ser així.

Cua de gent davant del Bershka, el 3 d'agost, a Figueres.

“Quan vaig assabentar-me que la moda era una de les indústries més contaminants del món va ser quan vaig decidir canviar el meu estil de vida i optar per reutilitzar, comprar roba de segona mà o comprar roba de marques sostenibles”, afirma al Diari de Barcelona Carlota Bruna, activista i instagramer.

Segons diu, no es tracta tant de canviar la mentalitat a l’hora de consumir, sinó en la necessitat de “coneixement”. “Aprendre és bàsic per canviar el món”, conclou. En la mateixa línia, Ignasi Eiriz, fundador de la primera plataforma per comprar roba sostenible d'Espanya, Ethical Time, ens confessa que considera primordial, per canviar d’hàbits, “moltíssima conscienciació, moltíssim treball d’educació, dades i referents”.

Hem reobert https://t.co/xdbeNJMxW9 amb moltes millores i beneficis. Temps difícils per una startup com @EthicalTime, però decidits a persistir fent les coses bé. Com sempre. https://t.co/qjFDYsdOEK

— Ignasi Eiriz (@ignasieiriz) June 1, 2020

Les marques sostenibles
“Si tots poguéssim veure per un forat el que passa a dins de les fàbriques de roba i com es contaminen els rius, ningú consumiria moda ràpida”, diu Bruna. En moltes ocasions, però, tot i tenir-ne consciència, no veiem una solució prou factible per a nosaltres. És, precisament, en aquest context en el qual va néixer l’aplicació d’Eiriz: “Fa tres anys i mig que vaig decidir que no volia seguir fomentant l’explotació laboral cada cop que comprés roba i, per això, vaig començar a buscar alternatives. Em vaig adonar que hi havia molta gent que compartia els mateixos valors que jo i que volia buscar marques sostenibles però que trobava difícil accedir-hi”.

En moltes ocasions es pot generalitzar que “el millor és no consumir”, però, com assegura Ignasi Eiriz: “Hem de tenir clar que el consum és el que mou l’economia: per canviar realment el sistema no hem d’aturar-la, ja que a escala mundial se seguirà consumint. El que hem de fer és intentar potenciar les marques que treballen d’acord amb els nostres ideals”. Tot i això, l’eix central del conflicte rau en “la quantitat de roba que creiem que necessitem”. La solució? “Passar a consumir molt menys i consumir roba de qualitat, que tingui un impacte positiu, tant amb el planeta com amb les persones treballadores”, respon l’emprenedor.

Algunes marques que ell ens recomana, per exemple, són Capitan Denim, Chorlito o Vesica Piscis, de sabates veganes. Carlota Bruna, per la seva banda, contesta que la seva “preferida és Patagonia, pel seu activisme”.

El greenwashing
L’eslògan d’Inditex: “La diversitat, la multiculturalitat i el respecte són valors que formen part del nostre ADN”; o el de H&M: “Convertim la moda en sostenible i el que és sostenible en moda. Canviem la moda” són algunes de les mostres de l’intent de grans marques de fast-fashion per visualitzar-se com a referents de moda sostenible. Realment no ho són i ho simulen, simplement, per l’auge de la preocupació social pel medi ambient i les condicions laborals dels treballadors. “La sostenibilitat, actualment, és tendència i sembla que tothom es vol afegir al carro. De cada cinc marques que diuen ser sostenibles, només una ho és realment”, assegura Ignasi Eiriz al Diari de Barcelona.

Oye @stradivarius
Te dices ecológico y mandas hacer tus mensajes "pro ambiente" en prendas de poliéster.
La conciencia no es moda.
O eres o no eres. Clarísimo Greenwashing @fffmex#greenwashing #ClimateChangeIsReal #fashion #Stradivarius #Inditex #sustainable pic.twitter.com/ihP9M4Fmzd

— Cristina Rodríguez ? (@Cristin17082509) January 12, 2020

És evident que “cada petit canvi compta”, defensa Bruna. “Les grans marques saben que d’aquí a uns anys, o canvien o s’extingiran; i per això van fent passes”. Així i tot, incideix que aquestes línies sostenibles neixen simplement per donar bona imatge de portes enfora, però el fons acaba sent el mateix: per molt que utilitzin materials ecològics, en la cadena de producció hi segueix existint l’explotació habitual als seus treballadors. “És l’anomenat ‘greenwashing’: fan veure que són sostenibles però ben poc els preocupa el planeta”, afegeix. “Si realment se’n preocupessin, no traurien una ‘línia sostenible’, sinó que la marca sencera seria respectuosa amb el planeta, les persones i els animals”.

La figura de l'influencer
Segons Estela Ortiz, “la figura de l’influencer encarna simbòlicament un esperit conjunt neoliberal: una figura d’èxit, emprenedora i positiva, que ha aconseguit l’aspiració final de cobrar per exhibir ‘la millor versió de la seva vida’." A partir de la perspectiva del sociòleg Simmel, es pregunta “és el líder de tendències el que lidera la massa, o és la massa la que el lidera ell? Em costa imaginar a Dulceida com una líder de masses”, comenta.  D’altra banda, Carlota Bruna veu el món influencer com “essencial” per al canvi de sistema: “La gent jove està a Instagram i YouTube i podem donar a conèixer els efectes negatius de la moda ràpida a través d’aquests canals”, ens assegura.

Les tendències i la sostenibilitat
Anar a la moda sembla totalment antagònic amb els valors de sostenibilitat. “Les tendències i modes són passatgeres. La moda sostenible es basa a tenir pocs ítems, per a donar-los una vida llarga”, sentencia Bruna. Per a Ignasi Eiriz, però, “ser una marca sostenible és una manera de produir, però això no impedeix que pugui seguir les tendències de la moda, com per exemple, el color de la temporada”.

Així doncs, afirma que la sostenibilitat rau en l’habitualitat de producció i consum, que són menors, però ho desvincula totalment de ser contràries a allò que està de moda. “Per ser sostenible no vol dir que tot el que produeixin serà atemporal o desfasat. Hi ha marques sostenibles que són ‘top en tendència’ en allò que fan”.

Des del punt de vista de l’activista Carlota Bruna, però, la moda sostenible no és “gens elitista”, sinó que és “més cara perquè les treballadores de les fàbriques cobren un preu just per les hores que fan”. “Per descomptat que no trobaràs una samarreta per tres euros, perquè això no és sostenible: produir i pagar als treballadors ja costa més que això”, acaba Eiriz.

L'alternativa de la segona mà
Segons l’informe Resale 2019 de ThredUp, una plataforma web de comercialització de moda de segona mà, el mercat de roba usada ha crescut 21 vegades més ràpid en els últims tres anys i de cara al 2028 ja haurà superat al fast-fashion. També s’ha estudiat que, arran del fenomen Marie Kondo, durant el confinament, la gent ha buidat els seus armaris d’allò que ja no utilitzaven.

En aquest context, el mercat de la roba de segona mà ha viscut un augment exponencial, sobretot amb l’ajuda de plataformes com Vinted i Wallapop. En el cas de Micolet, per exemple, una start-up de compra venda online d’aquest tipus de roba, va arribar a comptabilitzar prop de 10.000 peces diàries durant el confinament, que resulta el doble del que rebia abans de la pandèmia de la covid-19.

Un dels contenidors que la Fundació Humana té repartits per Catalunya. 

La sostenibilitat acaba sent un dels motius principals pels quals la gent s’inicia amb la compra de roba de segona mà: Alba Duch, client habitual d’Humana, afirma que: “Li dónes una segona vida a una peça que està en perfecte estat”. “Un punt important a l’hora de comprar roba és la sostenibilitat”, afirma Andrea Pacha, tot i que també ho fa perquè no li sembla "ètica l’explotació dels treballadors de marques ‘low-cost’”.

Alba Giol, estudiant de Treball Social, apunta que “el consum de roba de segona mà és una via per reivindicar drets socials, a més d’intentar ser més sostenibles. Els diners que aconsegueix Humana es destinen a projectes socials, evitant així donar suport a més producció, reduir recursos i augmentar constantment les conseqüències del capitalisme”. En aquesta línia, Queralt Pérez també reafirma el motiu principal que la va portar a començar a freqüentar Humana: “M’incomodava més fomentar el treball infantil, esclau i precari de la majoria de marques, que no la sostenibilitat”.

Friendly reminder que su ropa de SHEIN está hecha por niñas esclavizadas.
Compren de segunda mano o de diseñadores independientes, amores. pic.twitter.com/qJRNBMOonE

— Azhàr el sadwey (@LagrimasdeZeus) August 10, 2020

Giol incideix, també, en l’estigma que pateix encara la reutilització de la roba: “La importància que donem a la nostra imatge i a les marques que vestim ens pot portar a reafirmar l’estigma que es lliga a comprar de segona mà. No s’hauria d’associar a cap etiqueta d’insuficiència econòmica; hauríem de ser més conscients de la rellevància de reutilitzar allò que ja s’ha produït, en comptes de seguir produint indefinidament”.