Crítica 'Promising Young Woman'
Per Marta Del Hoyo
Publicat el 25 d’abril 2021

La darrera setmana s'estrenava a cartellera Promising Young Woman, l'òpera prima d'Emerald Fennell que aborda una de les temàtiques més difícils de transposar en cinema, i alhora una de les més maltractades per la crítica: la revenja.

Sent una de les estrenes amb més expectació, la cineasta decideix apostar per una temàtica obscura que, ambientada des de la cinematografia, l'elecció de la música o muntatge, la converteixen en una proposta provocativa i desacomplexada, que ha captivat als espectadors a hores de la celebració dels Oscars.  

 

L'abstracció d'una realitat en una fantasia de colors

Des de la primera visualització del tràiler, el primer tret que destaca és el brillant tractament artístic. El valor, tant estètic com visual que assoleix, és un dels atractius principals en el film. Una posada en escena que aposta per una gamma cromàtica plena de colors pastís, però que es decanta per una clara dominància entre el rosa i el blau.

Dues escales cromàtiques que malgrat no ser complementàries s'adscriuen en tons contraposats socialment i plàsticament en temperatures contràries. Un recurs essencial, ja que és capaç de caracteritzar a Cassie a través d'un estímul visual. Una dona que sembla ser envoltada per tota una atmosfera de colors pastís i fantasia que remeten a la idea d'infantesa, fet especialment present en unes ungles de colors que semblen passar desapercebudes, però que queden estranyament col·locades en un personatge adult. Una dona que sembla deturada en el temps. I un recurs com les ungles, sovint associat a la femme fatale, que solen ser llargues i puntxagudes. Però, ara, aquí, curtes, rodones i acolorides. 

La Cassie és un personatge que de dia és presentat en una ambientació dolça, acolorida i fantasiosa, però que durant la nit sembla que es transforma. Manté alguns colors, però els intensifica i s'obscureixen. Cada cap de setmana surt per venjar-se i, en aquest nou alter ego, l'estètica canvia a una molt més fosca. I en aquesta ambientació nocturna és on succeïxen les pitjors experiències. Un trencament total entre la fantasia que es presenta en el dia, i en els tons banyats per les ombres i foscor de la nit.

I finalment, la col·lisió d'aquests dos universos. De nou, és de nit, però ara sembla que no són les ombres, ni el negre que domina sinó els colors dels cabells, el blanc de la roba, i el vermell. Un ús del color que s'anava introduint, poc a poc, en la història com a elements incòmodes en la composició. La irrupció dels colors fantasia desmunten totalment la relació dia-nit, i articulen perfectament tota l'escena final.

La saturació de finals que descontrovertitza un bon desenllaç

Una de les escenes que capitulen aquesta última part és fonamental. Recordo estar en el cinema i sentir com em bullia la sang, no només a mi, sinó també al públic.
 
Cassie és conscient del perill a què s'exposa, per aquesta raó deixa en reserva un pla B. I gràcies a aquesta jugada final la veritat és descoberta. 
 
Aquesta fantasia no és més que una aspiració, la realitat és més crua. Perquè el primer desenllaç proposat hagués estat bo, però molts espectadors haguessin sortit del cinema decebuts sense haver arribat al canònic happy end.
 
Una semi victòria, que malgrat no ser un triomf, també és important. Cassie és morta, però la veritat ha estat descoberta. Des d'un inici sabia el que es jugava, però el seu testimoni, malgrat el seu final, ha permès donar veu a la seva amiga Nina, que com moltes altres noies en el nostre entorn són víctimes silenciades durant anys o per sempre. 
 
Promising Young Woman haurà rebut bones o males crítiques. Probablement guanyi un Oscar o es quedi només amb les nominacions. Però no es pot negar la voluntat d'Emerald Fennell per apostar per una peça tant atrevida com valenta, una pel·lícula prometedora, que malgrat no ser perfecte, és una de les pel·lícules més interessants d'aquest any 2020-2021.
— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —