Mariona Esquerda Ciutat és una física catalana que es dedica a la docència. Ara fa uns dos anys que és professora a un institut de Princeton. Tot i que és llicenciada en física i té un màster de geofísica, va entrar com a professora de castellà com a llengua estrangera a l’institut on ara també imparteix una assignatura d’enginyeria.

Fa tres anys que utilitza les seves estones lliures per divulgar aspectes curiosos de la física al seu canal de YouTube, La Dimoni de Maxwell. A mitjans del mes de maig Esquerda va rebre el premi a millor canal del I premi a la creació de continguts audiovisuals en català, aranès i llengua de signes catalana a les xarxes que donaven conjuntament el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, la Xarxa Vives i Òmnium Cultural.

Per què comences el canal de YouTube?
Bàsicament per dos motius principals. Un és que en aquella època vaig començar a consumir molta divulgació d’internet amb aquest format i en anglès, perquè en castellà no hi havia res i en català, menys. I em va encantar el format. Vaig començar a seguir un parell o tres de divulgadors científics, sobretot de la banda de la física i em va agradar moltíssim. Vaig pensar que jo ho podria fer en català.

I el segon motiu?
En aquell moment estava preparant-me per canviar de vida, marxar de Catalunya i anar als Estats Units. Amb això vaig haver de deixar la feina i fer molts papers… total, que tenia temps. Aquesta combinació, tenir temps lliure i començar a fixar-me en altres divulgadors, va fer que em tirés a la piscina i creés el meu canal. Sense cap visió de futur, ni pensant que es convertís en una cosa com una feina, ho feia com un hobbie i ho continuo fent com a hobbie.

La idea sempre va ser que el canal fos de física?
Sempre he tingut la idea de fer física. Personalment no em sentia còmoda fent un videobloc, perquè no em sento còmoda explicant la meva vida a la gent que no em coneix. Jo explico la meva vida als meus amics, però ficar-me davant d’una càmera i dir que avui he menjat macarrons, què vols que et digui, a mi no m’agrada. En canvi si tens una cosa interessant que a tu t’emociona, un fenomen curiós, un experiment xulo que es pugui fer, un personatge que la gent no coneix massa… Això sí que em motiva.

I vas triar fer-lo en català.
En consumia en anglès, podia haver començat en anglès, però realment pensava: en català no hi ha res, anem a fer-ho en català. És la llengua en què em sento còmoda, és la meva llengua i precisament no hi ha ningú que faci això. També suposo que la gent consumirà més a gust una cosa si se la presenten en la seva llengua. A mi m’agradaria que existís contingut d’aquesta mena en la meva llengua, doncs si puc fer-ho, ho faig jo.

"És la llengua amb què em sento còmoda, és la meva llengua"

Com valores el premi?
En primer lloc va ser una sorpresa molt gran, perquè crec que no he guanyat mai ni el concurs de Coca-Cola a l’escola. Em va fer molta il·lusió. Després, sobretot, m’engresca a seguir fent vídeos. I també trobo que és una molt bona iniciativa per incentivar contingut a les xarxes en català. No és un premi de divulgació científica, és un premi de l’ús del català a les xarxes. Jo trobo que això està molt bé, perquè el català cada cop està creixent més a totes les xarxes; premis com aquests ajuden a fer que creixi encara més i això és el que necessitem ara.

"El català està creixent molt a totes les xarxes, premis com aquests ajuden a fer que creixi encara més i això és el que necessitem ara"

Feina com la que esteu fent els creadors de contingut o per exemple Canal Malaia, la consideres important?
Molt important. El Canal Malaia i els creadors de contingut i totes aquestes iniciatives a les xarxes són tan importants per al català com ho va ser en el seu dia el Club Super3. Els nens i adolescents ara no consumeixen la televisió, consumeixen les xarxes, consumeixen TikTok, consumeixen Instagram, consumeixen YouTube. Si no poses el català a TikTok, Instagram, YouTube… ells entendran que la seva manera de passar-s’ho bé és en castellà, o en anglès, fins i tot en anglès! Tu sents parlar els joves d’avui dia i cada tres paraules n’utilitzen una en anglès! És brutal!

Tu vius als Estats Units i l’altre guardonat, Enric Botella, premi al millor vídeo, viu al Regne Unit. És un símptoma que els dos visqueu fora? O és casualitat?
Hi ha molts catalans a l’estranger, molts. Però jo crec que és una mica casualitat. També hi ha youtubers catalans que estan a Catalunya. El que és simptomàtic és que hi hagi tants catalans a l’estranger. Jo estic una mica esbiaixada, perquè jo em vaig traslladar aquí als Estats Units perquè el meu marit està fent un postdoc i conec molt el món de la ciència i la carrera acadèmica. El problema més gran per a un català que vulgui fer carrera científica és tornar a Catalunya. És molt difícil, tirant a impossible.

"El problema més gran per a un català que vulgui fer carrera científica és tornar a Catalunya. És molt difícil, tirant a impossible"

Com es crea un vídeo de La Dimoni de Maxwell?
És molt complicat. Primer tinc la idea de quina cosa voldria explicar. Llavors em passo molt de temps escrivint un guió. Molt de temps. Aquest procés pot durar dos mesos perquè el compagino amb la meva feina. Moltes vegades parlo de temes dels quals no tenia ni idea abans de fer el guió i he d’estudiar molt, com si estigués preparant-me per a un examen. Ho intento fer amb exemples, amb frases que s’entenguin, intento fer dibuixos… I llavors una cosa superimportant és que li passo al meu marit, que ell també és físic i és investigador en actiu, i m’ho corregeix. Ell és un crac escrivint, perquè la feina d’un físic és, a part d'investigar, després comunicar-ho i comunicar-ho bé. I fins que no tinc el semàfor verd del meu marit no passo a gravar.

Quins vídeos estàs preparant ara?
Ara mateix tinc un guió escrit, que encara està passant la fase de revisió, sobre l’efecte papallona. L’efecte papallona és molt conegut, però la física que hi ha al darrere, que són els sistemes caòtics, no és tan coneguda. I els sistemes caòtics estan en més coses quotidianes de les que podem imaginar. Llavors en tinc un altre al cap per fer que m’està costant. És sobre uns animals, no té res a veure amb la física, però és que el faré en col·laboració amb Cèlia Ventura. Ella té un canal que es diu Sóc tastaolletes a YouTube i parla de coses més aviat de salut. I estem preparant un vídeo molt xulo sobre uns animals, uns insectes que viuen aquí a Princeton que són al·lucinants.

I més enllà dels vídeos?
En el meu horitzó més proper està fer pinya amb altres divulgadors científics catalans en qualsevol plataforma. Perquè crec que val molt la pena, que el públic hi és i que la gent és curiosa i té ganes de consumir ciència de manera més lúdica o més distesa que no el que pugui ser una classe.

"En el meu horitzó més proper està fer pinya amb altres divulgadors científics catalans en qualsevol plataforma"

És fàcil arribar a la gent?
Jo crec que qualsevol cosa que sigui interessant arriba a la gent. Jo crec que el públic hi és. Si tu esperes que la televisió pública o a la televisió privada passin el contingut que interessa a la gent… potser no ho faran perquè tenen moltes altres variables a considerar. Han de pensar en els anunciants, en les audiències… moltes coses en què jo no he de pensar perquè tampoc guanyo un duro, llavors tinc l’avantatge que puc fer el que a mi m’interessa i fent el que m’interessa ho faig apassionadament. Quan fas una cosa apassionadament hi ha públic. La gent és curiosa i vol consumir coses curioses i xules.

Ha crescut el nombre de canals?
Molt, molt, molt! O sigui, això ha crescut molt. Des que vaig començar fa tres anys… Hi havia tres o quatre canals que jo seguia i que eren els més famosos de divulgació científica. Ara s’han multiplicat, n’hi ha sota les pedres. És que tinc feina a saber quins puc seguir. Però segueixo seguint els mateixos i els trobo excel·lents, m’inspiro en ells i els segueixo encara més. 

Quins canals segueixes?
Per escombrar cap a casa et puc recomanar canals en català, que n’hi ha. Hi ha Del buit al tot, que està a totes les xarxes, Parlem de ciència, un podcast que es diu La quarta llei de Newton, un canal a Instagram que es diu Camp divulgatiu, un altre a Instagram que es diu Ciència Periòdica, sobre química. També el de la Cèlia, Sóc Tastaolletes, després Ciència oberta, que són uns cracs, i Divubio, que és de biologia, com el seu nom indica. I espero no deixar-me’n més. Val la pena perquè costa molt ser visible. Internet és bastant agressiu i hi ha molta oferta. Els algoritmes es mengen als petits sempre.