Moha Gerehou (Osca, 1992) és un periodista que ha dedicat part de la seva vida a l’activisme antiracista a través de la seva tasca com a periodista, però també en altres formes, com la militància a SOS Racisme Madrid, d’on va ser president durant dos anys.

En el seu últim llibre (Península, 2021) Qué hace un negro como tú en un sitio como este presenta un relat sobre el racisme i les cares que té, així com de quina manera afecta les persones a través d’un relat personal que condueix al lector a entendre les cares del racisme actualment i com condiciona la vida de les persones.

D’on sorgeix la idea de Qué hace un negro como tu en un sitio como este?
La idea del llibre la vaig tenir fa com quatre o cinc anys quan encara estava a SOS Racisme. I ara que està fet crec que té diverses capes. Una primera capa és per a aquelles persones racialitzades i d’origen migrant, perquè puguin sentir que la seva història està explicada, una història en què es vegin reflectits i una història on puguin trobar respostes. I una segona capa és per a qualsevol persona interessada en com funciona el racisme estructural d’Espanya i en què s’està fent pel que fa a antiracisme. Crec que es pot trobar amb una porta d’accés a molta informació a través d’informes, estudis, històries... que poden ajudar a reconèixer l’existència del racisme a Espanya.

No es reconeix que a Espanya hi ha racisme?
Jo crec que un error que hi ha a la nostra societat és que deixem el coneixement antiracista per molt tard, directament ni s’ensenya. Et creues amb gent que igual té 40 o 50 anys i mai ha sentit a parlar del racisme, gent amb més de 50 anys que et diuen “ah, doncs jo no sabia que aquí a Espanya hi havia racisme”. Crec que la base de tot és el coneixement antiracista, al final si desconeixes aquesta realitat o no tens les eines, difícilment podràs lluitar contra el racisme.

Dius que se sent: “no sabia que aquí a Espanya hi havia racisme”. Des d’aquí sí que veiem el racisme en altres llocs?
Quan hi ha un cas de racisme als Estats Units ens escandalitzem més que quan és aquí pel fet que hi ha un coneixement que ha vingut a través de la cultura. Hi ha molta gent que coneix millor com és el racisme a Nova York que al seu poble. I això no és més que per la cultura estatunidenca que des de fa molts anys ha col·locat això a través de llibres, sèries, pel·lícules i ens ha anat arribant constantment. I per això quan es parla de racisme, molta gent diu que això és cosa dels Estats Units.

"Hi ha molta gent que coneix millor com és el racisme a Nova York que al seu poble"

Com amb les mobilitzacions de l’any passat.
Jo aplaudeixo que aquesta onada d’antiracisme arribi aquí, que empenyi i que molta gent surti al carrer. Però a què aspiro és que aquestes mobilitzacions tinguin lloc quan, per exemple, una persona mor en un CIE. Aquesta és la meva aspiració, que no s’hagi de dependre de què passa a un altre país a milers de quilòmetres perquè aquí ens mobilitzem. Que amb les morts al Mediterrani o amb la situació de Ceuta ens mobilitzem de la mateixa manera com si estigués passant a Alabama.

Per què la situació de Ceuta, per exemple, no genera la mateixa resposta?
Crec que hi ha diversos factors. Sempre és més difícil mirar-se a un mateix i veure les desgràcies, les vergonyes del propi país, és més fàcil assenyalar a un altre. Segon, Espanya encara no reconeix l’existència del racisme aquí. I tercer, crec que molta gent no associa aquest tema, el tema migratori de fronteres, al racisme. És a dir, ho considera com que la política migratòria és com funciona el món.

Però ens vam alarmar tots amb el mur de Trump...
Exactament, sempre és més fàcil veure les vergonyes de l’altre que les pròpies, però aquí a Espanya hi ha les tanques de Ceuta i Melilla, que tenen bastant temps i han provocat morts. Crec que hi ha una situació bastant dramàtica a la frontera sud, però poca gent es posa les mans al cap.

Com s’aconsegueix aquesta visibilització?
És un dels grans reptes. Sempre insisteixo que hem de fer que l’antiracisme formi part de la cultura popular, que les converses d’antiracisme surtin dels cercles activistes, dels qui en diríem els convençuts i es traslladin a la cultura popular i impregnin tots els estaments, des de la música, els videojocs, les sèries, les pel·lícules... que estigui molt present. Crec que aquesta és la manera de fer que arribi a la gent que igual de primeres no diria “vaig a veure això sobre antiracisme” però igual si és a través de la cultura popular doncs igual sí. Crec que hem de fer que l’antiracisme formi part de la cultura popular, de les converses quotidianes.

"Crec que hem de fer que l’antiracisme formi part de la cultura popular, de les converses quotidianes"

Quin és l’estat de la qüestió?
Se’ns redueix bàsicament a tres categories: víctimes, com els de la frontera, casos de racisme... després botxins, els que s’emporten les ajudes, els que col·lapsen determinat servei, els que venen en pasteres portant el coronavirus... i a vegades també com els primers a haver fet determinada cosa.

I com es pot revertir?
Doncs si per exemple estem fent un reportatge sobre les conseqüències econòmiques del coronavirus i realment hi ha una persona economista que és negra, no hem d’esperar que s’hagi de parlar de les conseqüències econòmiques del coronavirus sobre les persones negres, sinó que pugui aportar la seva visió més enllà de tractar de normalitzar que les nostres veus van més enllà de la nostra condició racial.

Però a vegades costa trobar experts racialitzats.
Vas un dia i treus en nas en un pati d’escola i la diversitat racial és brutal. Va la mateixa tarda a una universitat i aquesta diversitat racial desapareix. Llavors ens hem de preguntar què és el que fa que pel camí les persones racialitzades vagin caient. S’ha d’anar a les causes. Els factors socioeconòmics, després també té a veure si has migrat i has d’aprendre un nou idioma i no hi ha recursos als centres, la segregació escolar... No s’ha de negar la realitat d’altres alumnes, evidentment hi ha famílies blanques pobres que tenen moltes dificultats, és simplement entendre que hi ha un extra per les persones migrants racialitzades.

En el llibre dius que el racisme no necessita veritat...
El racisme no ha necessitat mai tenir ni la veritat, ni les dades ni l’evidència científica. És important entendre que  tot aquest racisme que es difon en discursos, accions... té la seva base en la mateixa desigualtat que s’ha creat, aquest racisme estructural. Per posar un exemple molt gràfic: des de fa 30 anys es diu que els immigrants venen a col·lapsar la sanitat. És una cosa que està contrastadíssima que no és així, s’ha desmentit infinitat de vegades, però se segueix dient i segueix tenint adeptes. Però, què és el que està generant això? Probablement sigui que moltes vegades les persones migrants racialitzades, per problemes amb els papers, han d’anar a urgències en comptes de poder anar a un metge d’atenció primària. Llavors una de les propostes és aquesta, si fem mesures polítiques antiracistes que ajudin a reduir aquestes desigualtats materials no tindrà sentit aquest discurs racista en la societat.

"El racisme no ha necessitat mai tenir ni la veritat, ni les dades ni l’evidència científica"

Les persones són racistes fins que, per exemple, el seu club fixa una persona negra?
Jo crec que hem de desterrar completament la lògica de l’amic negre. S’aplica en molts àmbits, per exemple en els esports, que es dediquen igual a propinar insults racistes cada cop que poden, però en el moment en què tenen al seu amic negre ho deixen estar, però les seves accions contra altres segueixen sent iguals. Crec que un pas que hem de donar és que l’antiracisme es demostra amb accions, es demostra amb fets. Així es jutja l’antiracisme i no per la qüestió que tingui una persona negra a les seves llistes electorals com Vox, o que tinguis una persona negra al teu equip de futbol. Es demostra amb les accions, els fets, la teva quotidianitat. Crec que en el moment en què posem el llistó allà serà quan tindrem un bon camí per veure en quina situació estem com a societat i per decidir quin camí emprenem.

Com es pot ser antiracista?
Una cosa que ens ha passat molt i que d’alguna manera he intentat pal·liar amb aquest llibre és que a vegades coneixem les històries, a vegades coneixem com el racisme estructural es manifesta a la nostra societat, però no sabem què fer. Sobretot reivindico que l’antiracisme sigui quotidià. Moltes vegades existeix la idea que l’antiracisme han de ser grans manifestacions o que s’ha de participar en una organització com SOS Racisme. Jo crec que no, que l’antiracisme s’ha de fer en el pla quotidià, amb els nostres veïns, companys de feina, parelles, amics... en aquest àmbit hi ha molt a treballar. Això implica que no hi ha excuses.

"L’antiracisme s’ha de fer en el pla quotidià, amb els nostres veïns, companys de feina, parelles, amics..."

Quin paper hi juguen les xarxes socials?
Jo soc un ferm defensor de l’ús de les xarxes socials com a eina de l’activisme. Jo mateix a través de Twitter he pogut difondre una pila de missatges, i guanyar una certa notorietat per parlar d’aquests temes. S’ha de saber, però, que hi ha diversos riscos. Un és que les dinàmiques de discriminació que hi ha fora de les xarxes socials també hi són dins: els insults racistes, masclistes, lgtbifòbics... I segon és saber que les xarxes socials prioritzen l’enfrontament en les discussions per sobre el diàleg i el compartir. Tot i això crec que en ser una eina d’alguna manera democràtica dona veu a persones que no s’escoltarien. Hem de seguir aprofundint, sense tenir por a seguir fet antiracisme a Twitter, a Instagram, a TikTok... utilitzant els llenguatges, l’humor... Si volem que l’antiracisme arribi a la gent jove, és la via perfecta per a fer-ho.